entrada 876 (any 3)

Diuen que la gent que no diu les coses i se les queda al pap acaba per tenir atacs d’incontinència verbal en certes ocasions sota el perill d’explotar deixant-ho tot perdut si no les diuen, i un dels moments per fer-ho és quan un abusa del vi del sopar, tots els de la taula es movien nerviosos davant el comentaris d’un dels comensals vers la seva parella qui estava tot just davant d’ell (desplaçada dos llocs com marquen les normes…), el tipus anava cada cop a més amb els comentaris, jo no vaig poder més que somriure i ell em va llençar una de les mirades que tenien pinta de ser de les seves fieramirades… “Et passa res?”, vaig somriure de nou “No, no…”, com em van dir fa temps “No importa el mal que facis o a qui matis, l’important és no perdre el somriure, que almenys el darrer que vegin sigui quelcom bonic…”, i no sé el motiu però em va venir al cap una història que a més pel que m’han dit ha acabada fins i tot per ser publicada, suposo que quedaria bé el dir que no tinc ni idea de qui se’n va anar de la boca, però mentiria, en certs llocs i moments un aprèn (per una senzilla necessitat vital) a classificar els homes segons allò que són… així, que ja que algú l’ha escrita i és del tot pública la puc escriure aquí sense faltar a cap dels que hi eren, amb tot i com tot el que us dic ho deixarem en una història “suposada” per tal que pugueu anar a dormir tot creient que aquest món és el que us penseu o voleu més que no pas allò que senzillament és; estàvem de guàrdia, érem sis persones, el Sr. A cap de l’escamot, el Sr. B enllaç amb l’exèrcit regular i la població, el Sr. C un tipus sortit directament de la presó i a qui havien bescanviat part de la condemna per anys de servei militar, el Sr. D un tipus que havia deixat dona i nena a casa per tal de servir a la pàtria en allò que ell creia una “missió de Deu”, el Sr. E un estudiant que havia acabat allí al mig tot pensant que allò serviria per tornar-lo millor persona, per no dir home, o que seria una vivència més i que la podria explicar a Aspen o al seu club d’estiu i el Sr. F que no era més que el menda lerenda que us està escrivint i uqe mai faig un lleig a la barra lliure d’humanitat ne estat pur i si hi ha sang millor que millor… portàvem ja unes hores de patrulla quan el A ens va ordenar que ens amaguéssim als vorals del camí, allí amagats vam veure passar a dos dones pel camí, en C va dibuixar un somriure, el somriure de qualsevol animal de presa, A va sortir amb en B per donar-lis l’alto, la dona més gran va saltar espantada i va començar amb la cantorella que era el seu idioma, en B anava traduint tot dient-li que anés més a poc a poc “Diu que treballen a la base, que van cap a casa…”, en D va mirar a la més jove, suposo que deuria pensar que no era gaire més gran que la seva filla, en E va llençar un crit de triomf “Mireu el que tenen!” portaven amagats dos pots de fruita en almívar, un de préssec i un de pinya, la dona més gran va començar a parlar de nou mentre la joveneta es movia nerviosament, en B anava traduint “Diu que li han regalat perquè avui és l’aniversari de la seva filla… que en fa…” en A va aixecar el braç per fer-lo callar “Valents collons, nosaltres jugant-nos el coll i ens donen aquella merda per menjar i a aquestes els hi donen això…” va dir patejant el pot fruita, suposo que quan un està en una guerra on no cal sortir de WP per tenir clar que ho tens perdut un pot acabar un xic cabrejat, i més quan et prenen per imbècil i et diuen que no tot està perdut, així que qualsevol motiu serveix per explotar, allí el món era un xic més injust però força més real, en C va arrufar el nas mentre anava cap a la jove i l’agafava del braç aquesta s’hi va resistir però un parell de bufes i va entendre que poc hi podia fer, “Mira, si elles anaven a celebrar una festa, crec que també tinc dret jo a una festa, a més li donaré un regal d’aniversari que no oblidarà…”, si un ha de triar entre algú que et guardi l’esquena o una brivalla com moltes la decisió acostuma a trigar escassos segons, en C se la va endur, no massa lluny, la mare va intentar anar-hi però en D li va clavar la culata del fusell a l’estómac fent-la caure de genolls, en E li va agafar el cap “Eis, B dis-li que ara veurà com de bé s’ho passa la seva filla” en B ho mirava nerviosament “Cap problema?” li va preguntar en A acariciant la funda de la seva arma en B va empassar-se la saliva i el poc orgull que li quedava “Cap problema” va dir, “Perfecte” va dir en A, vaig veure la figura d’en C damunt la noia, ella no es veia sota el seu cos “Aquesta puta no es mou!” va cridar, va aparèixer el seu ganivet i amb un ràpid moviment li va fer saltar una orella que va llençar cap a en E “Orella!” la noia va llençar un xiscle i va intentar fugir “Molt millor així” va dir en C entre dents i sense perdre el somriure, en E mirava l’orella “Me la puc quedar? em puc fer un penjoll?, direu que l’he aconseguida jo?”, vaig somriure intentant entendre com algú pot acceptar segons quines coses només per ser acceptat, en D s’ho mirava “Tot bé?” li vaig preguntar ell va contestar “No crec que sigui més gran que la meva filla…” “I no té la follaries a la teva filla, mira ja saps que ja té edat per ser follada…” es va girar mentre en C cridava “Orella” per trencar la tensió en E la va agafar al vol “Dos!”, la mare va llençar un crit, amb el temps que hi portàvem teníem certs coneixement de la llengua i ens va venir a dir “Que les matéssim que no ho allarguéssim més…”, en A va somriure “Qui et penses que som?, matar-vos? Ens prens per uns salvatges incivilitzats?, no, no abans de divertir-nos una mica…”, la noia pràcticament ja no es movia ni cridava en C va llençar un buf i aleshores es va escoltar un crit que fins i tot a mi em va sorprendre en C li va tapar la boca a la noia mentre li tallava el coll, es va girar i vam veure dos bultets sota la seva camisa “Què us sembla?” ens va dir, després de veure les nostres cares va obrir-se la camisa tirant dos trossos de carn al terra “Si, ja sé que a ella els pits li quedaven millor…”, en D va somriure, no era un acudit massa bo però si ocurrent, en B es va acostar cap a la noia… en E ens va mirar “Puc?, vull dir…” “Si, no pateixis” va dir en A, vaig veure en E baixar-se els pantalons i estirar-se damunt la noia, en C va somriure “A casa seva creuen que han enviat un noi a la guerra per tenir-ne un home i no vegis quan descobreixin els que tenen, si torna…”, vaig somriure, suposo que poder fer el que es vulgui porta a coses com aquesta, en D mirava a la dona que estava de genolls, i en A se li va acostar “Si vols és teva…” en D va fer que no, “Quin és el rècord?”, en C va somriure “Cinc metres!” en A va fer que si amb el cap, es va acostar cap a la dona i traient el seu ganivet li va clavar al baix ventre, la dona estava en estat de xoc i senzillament ens mirava preguntant-se el motiu de tot allò, com de ràpid passa una d’una festa d’aniversari i de veure els anys que li queden a la seva filla al res, A li va cridar “Aixecat i corra!” en C la va aixecar i la va obligar a córrer mentre l’amenaçava, la dona donar unes passes mentre en A li deia en D “Aguanta” en D va agafar el tros d’intestí que li allargaven, la dona semblava un cabdell de fil, d’un fil vermellós va donar unes passes més per caure al terra i començar a tenir tremolors mentre intentava recuperar el que havia deixat anar, suposo que en A l’hagués deixada allí però era tan pietós com pràctic, així que va agafar un bastó del camí i la va colpejar fins que la va matar es va girar cagant-se en el fet que li havia embrutat les botes amb la seva sang… va mirar en B sense perdre el somriure “Va, no t’ho prenguis així, no ens vas dir que a prop d’aquí hi ha el poble de la teva promesa?, aquella que et va deixar per un altre?, no li voldries fer una visita?” a en B li va canviar la cara, de fet, en A era tan bo manant com motivant al personal, va ser una nit llarga, l’endemà els poc que quedaven del poblat van saber que se’ls acusava de la mort de dos treballadores de la base militar propera, i allí la justícia no podia perdre el temps cercant culpables, i a vegades els actes exemplaritzants són la millor forma de fer entendre com van les coses; i el divertit de tot plegat va ser que passats uns dies vam rebre una trucada on “extra oficialment” felicitaven en A i a la resta per la feina feta d’haver fet justícia en l’abominable assassinat de les dues dones… vaig tornar a la realitat quan va venir el cambrer i va preguntar si volíem postres, la parella del nenaderthal va dir que si “Tenen fruita en almívar?”, allò si que em va fer sortir un veritable somriure…

Ahhh, i pels del dia de la teta els hi deixo un enllaç…