entrada 902 (any 3)

Els setges són llargs i avorrits i acostumen a acabar malament ja que un hi agafa força mala llet, amb el pas dels segles i la natural tendència dels humans de perfeccionar, fiabilitzar i eficienciar l’art de matar al del costat vaig creure que anirien caient en l’oblit, però no, sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi hauran, ara ja no hi ha grans castells, víctimes de l’artilleria o del foc de sapador, ni grans línies defensives, víctimes del cost que suposa mantenir-les i de l’estupidesa de les mateixes, i no cal més que recordeu la famosa línea Maginot, a la què els gavatxos deien “Té les corbes d’una dona maca i totalment inexpugnable a les mans alemanyes...” i els alemanys amb un poc característic sentit de l’humor varen respondre “Com totes les dones si saps donar el tomb correctament sempre l’agafes per l’esquena i desprevinguda...”, sigui com sigui, ahir recordava un dels darrers setges en els que em vaig trobar, on un mariscal de camp caigut en desgràcia o massa fidel als seus homes es va trobar ancorat en una fortificació, amb ell hi havia un jove oficial qui en teoria hauria d’aprendre d’aquell, i qui suposo que començava a dubtar després de la sèrie de jugades estratègiques que ens havien dut a aquella situació; en un setge l’important és mantenir l’atenció, evitar la mandra de la situació, de fet el tempo es fa cada cop més lent, només hi ha un punt d’inflexió, els atacs i la defensa, res més, la resta del temps podria passar de cop, i és precisament en aquests lapses de temps que cal mantenir els cossos i les ments ocupades, vaig sorprendre al mariscal passejant per la fortificació amb el jove oficial tot dient-li “Veieu, ens atacaran per aquest punt, que és el més feble, aquí és on llençaran el seu darrer atac...” el jove el va mirar sorprès i li va contestar “I perquè no el fortifiquem més?”, el mariscal va somriure “Perquè tot atacant ha de tenir un punt on poder atacar i tot defensor un punt a defensar, així senzillament es demostra aquell qui té millor estratègia i entrenament, tot i que no espero que ho entenguis...”, el jove se’l mirava sorprès, aquella tarda van arribar uns emissaris de l’enemic qui ens va demanar per enèsima vegada que lliuréssim la posició (massa valuosa perquè la deixessin feta una munt de pedres i la tinguessin de reconstruir), davant la nostra negativa l’emissari es va acostar al mariscal lliurant-li una carta del general de l’altre bàndol, un xic més tard i quan ja estàvem sols em va lliurar la carta, on li deia que tot coneixedor que no rendirien la posició li oferia al mariscal l’opció d’una sortida digna garantint-li un passadís de seguretat abans que comencessin els atacs, tot esperant que no s’ofengués per aquella oferta però que la considerava necessària entre cavallers, el mariscal va riure: “Ja ho veus, “necessària entre cavallers”, m’hi cago en la seva cavallerositat... saps, si la fa és perquè espera que en cas de trobar-se en una situació com la nostra algú li faci i li estalvií que la propera negociació que faci sigui per evitar l’infern i guanyar-se el cel... i això demostra una cosa vampir...” “Que ens donen per morts abans d’haver-nos matat...” ell va somriure “Doncs els hi demostrarem com de vius estan aquests morts...”, el vaig deixar en la seva tenda preparant les defenses, aquella nit vaig desaparèixer entre la foscor, les notícies posteriors van dir-me que la fortalesa havia caigut, i com era costum sense presoners, el millor per estalviar-se mantenir a captius i que es queixin quan els hi robes, a part de que un tipus a qui toques els collons es pot cabrejar força i la propera vegada no es deixarà agafar tan fàcilment...