entrada 901 (any 3)

Ahir em van convidar a un seminari de kendo, em va fer gràcia veure com el professor originari del país del sol ixent es fotia les mans al cap al veure com saludaven aquella panda de “micos blancs” (tal com ells ens titllen, això si, afectuosament), el tipus va dir que molt possiblement es podria passar la setmana que dura el seminari intentant (que no aconseguint) que els tipus saludessin decentment, va explicar el cas d’un mestre que ensenyava o actuava en funció de com saludaven els alumnes, de fet ell venia a dir que no hi havia forma major de molestar a algú que saludar-lo incorrectament, el tipus els hi va explicar que tot atac prové d’una inspiració, sempre s’ataca en expiració mai inspirant, de fet em va fer gràcia quan fa anys vaig parlar amb un pintor qui em deia “No et deixis enganyar, tot i que n’hi diguin inspiració, nosaltres pintem en expiració, inspirem per precisament això, captar l’entorn, un cop el fem nostre expirem i el reflectim tal com el veiem i l’hem interioritzat”, el mestre els explicava com la salutació força l’ordre natural de les coses, al fer la reverència la gent té tendència a expirar en un clar gest de desconfiança vers l’adversari, ell deia que al fer la reverència sempre cal inspirar, de fet un vell mestre deia “Si els dos inspirem i aconseguim crear un buit entre nosaltres s’acabarà la confrontació, perquè no hi haurà res entre nosaltres, ni bo ni dolent, serà un punt d’equilibri...” (el concepte de “mu”, i que no és el que fan les vaques), i és precisament al aixecar-nos que es va expirant, a poc a poc, de fet la relació és ú a tres, per cada segon inspirant en calen tres d’expiració, després va explicar que mai s’ha de respirar al pit, l’aire ha d’arribar al hara, al centre de gravetat, de fet l’aire el reforça i el fa encara més potent, després va explicar com les mans van arrossegant-se mai fan moviments bruscos o descendeixen, surten dels genolls (posició de seiza) i es van desplaçant mentre ens acotxem, un gest brusc podria ser entès com un intent d’agressió i provocaríem una reacció en l’adversari que en el pitjor dels casos li faria carregar amb la nostra mort... va fer saludar als tipus vàries vegades i al final ho va deixar per impossible tot dient “La vostra naturalesa occidental fa que entengueu el que us he explicat, i alhora fa que sigui impossible que ho feu... perquè la gent no pot fer allò que no creu ni sent...”, no vaig poder evitar un somriure el recordar les paraules d’un vell mestre un cop que me’l vaig trobar per occident el tipus em deia “Si, ja sé que sempre em preguntes perquè intento ensenyar als occidentals si sempre m’estic queixant d’ells, però que vols que hi faci, tampoc he perdut l’esperança en que el meu gos em porti les sabatilles i el diari i no per això el deixo d’ensinistrar...”, aquest mateix mestre el vaig conèixer fa forces anys, el tipus era molt dolent fent kendo (que és ser força indulgent), i li va demanar al seu pare que li cerqués un mestre per tal de millorar, el pare que gestionava un important keiretsu i només el tenia a ell tot coneixedor de les limitacions del seu fill va cercar-li un mestre, qui coneixent la família li va recomanar un altre, un que tenia la fama de ser força dur i que feia molts anys que no ensenyava, el pare el va anar a veure i el mestre li va dir que portés al seu fill, després de veure com es movia el mestre va somriure “Hi ha vells que ensinistren a aquells joves excepcionals el que encara els hi fa créixer més la seva fama, en canvi hi ha vells estúpids que només entrenen a aquells joves que ho necessiten...”, el tipus tenia una espina clavada i eren els campionats regionals on el seu pare sempre l’apuntava i on acabava cada any apallissat de forma que era el competidor que tothom desitjava per exhibir-se i guanyar fàcilment, el tipus m’explicava com el despertava cada dia a trenc d’alba i ell li demanava que el deixés dormir un xic més al que el mestre li responia “Cap problema, així també podré dormir jo, tot i que recorda que aquells a qui vols guanyar ara ja fa estona que estan entrenant...”, això el feia aixecar-se i el mestre li deia “Està bé que et moguis pels altres, però l’important és moure’s per un mateix... no hem de voler ser en funció els altres, sinó en funció d’un mateix...”, el tipus va entrenar amb el mestre, quan va arribar el campionat el mestre li va demanar si el podia acompanyar en un viatge i el tipus va haver de decidir, acabant anant amb el mestre i descobrint com el desig del combat i de la revenja encara hi eren però havien perdut força, passat un any en el segon torneig des de que entrenava amb el mestre aquest li va dir que si volia es podia apuntar al concurs tot dient-li “Pensa que no guanyaràs res, no aprendràs res d’ells, no t’aportaran res de bo, només servirà perquè que et creguis millor del que ets, els samurais no morien per lluitar contra combatents molt forts, els samurais morien després de lluitar contra molts combatents febles i creure’s immortals...”, el tipus es va apuntar per honorar al seu pare, i òbviament va fotre a caldo a la resta del personal, quan li van donar el torneig el tipus el va recollir per no fer un lleig però més tard em deia “No hi havia cap altre possibilitat, l’ordre natural era així, jo era el millor, no hi havia honor en la meva victòria, m’havia convertit en precisament allò que havia odiat tota la meva vida...”, el tipus va deixar la competició i només l’afany d’ensenyar el portava a donar seminaris... encara recordo quan deia “Els occidentals davant un accident intenteu salvar-vos a vosaltres mateixos, en canvi nosaltres intentem salvar a la resta, perquè si un salva a tres persones, té clar que després hi haurà tres persones disposades a salvar-lo, i tres són sempre més que un...”