entrada 885 (any 3)

Avui fa un any d’un d’aquells actes que “havia de canviar la història” un d’aquells actes que havia de marcar “un abans i un després” en les relacions entre l’estat central i aquest peninsular que teniu, i que voleu que us digui… canvis, canvis, el que es diuen canvis, n’hi ha hagut però no crec que derivats de l’acte en qüestió (a no ser que algun deu en un arribat de riure hagi caigut pel terra i hagi provocat el tsunami del Japó), això si, els polítics de torn han sortit per tal de defensar que tot i que no sigueu capaços de veure’ls ells si, i que realment hi han hagut canvis… en els segles que porto amb vosaltres n’he viscut forces d’aquests “actes que canvien el curs de la història”, i que actuen com a sidrals per accelerar i després deixar igual la consciència social del personal, perquè no us enganyeu per provocar un canvi cal primer voler canviar i després forçar el canvi, i quan un està en una situació “agradable” o “de confort” no acostuma acceptar que li vulguin canviar, i aleshores apareix el conflicte, i no cal que us digui que en el cas dels humans els conflictes s’acostumen a saldar amb un increment de feina per aquells que fan forats als cementiris i els que venen caixes de pi… i el bo del tema és que els canvis us han vingut precisament donats, i vosaltres a tragar i acceptar-los, fa temps navegava amb un tipus qui tot i estar perdut no parava de donar instruccions sobre el rumb, un dia li vaig preguntar el motiu i ell em va dir sense perdre el somriure “Tot i que no tingui ni idea de cap a on anem no puc deixar creure que no sé on anem, és més, que ens quedaria si no fixéssim nosaltres el rumb?, quedaríem en mans de la fortuna, i mira, igual arribaríem a bon port, però això ja seria secundari, perquè implicaria que ho hauríem deixat tot en mans d’altres i hauríem renunciat a l’únic que tenim dret, a decidir per on volem anar…”, no vaig poder evitar el somriure, i suposo que en el fons es tracta d’això, de decidir per un mateix on es vol anar i senzillament anar-hi, ara fa poc s’ha declarat la independència d’un país africà, que ha passat per revoltes i una guerra civil encoberta per no dir oberta a tothom, però al final ho han aconseguit, ja són independents, el problema que teniu és que vosaltres evitareu acabar com aquells, perquè aquesta mena de conflictes demana un preu en vides humanes, i de fet tan us fot que la palmin uns quants, el que us toca més la moral, és que la puguin palmar aquells que no voleu que ho facin i de pas fer-ho vosaltres, així que davant aquesta possibilitat queda força fashion cridar i cridar, i fer manifas tot dient “No crideu massa fort ni ajunteu massa gent, no sigui que ens escoltin o els molestem…” i de l’altre costat pensen “Mentre no cridin massa i no siguin excessius, tot seguirà igual…”, un tipus em va explicar que un cop va veure una partida d’escacs, en un moment en que la partida estava “delicada” els jugadors van veure que qualsevol moviment que fes un jugador no el beneficiaria i tampoc beneficiaria a l’altre, ara bé, tots dos volien o creien que havien de guanyar, així que senzillament no van fer cap jugada, passat el temps la gent va oblidar que s’havien jugat o qui guanyava i un xic més tard els jugadors van morir de vells sense haver mogut encara cap fitxa, tot i que van morir amb un somriure, perquè en el fons cap dels dos havia perdut…