entrada 879 (any 3)

Avui un tipus em preguntava on hi ha la frontera entre la transgressió i l’atac, a més el tipus em deia que no entenia com el personal es corria de gust amb aquells “transgressors” que senzillament ho feien per omplir-se la butxaca, com ell em deia uns “escandalitzadors sense contingut”, a més em destacava el fet que es puguin atacar certes coses i en canvi d’altres siguin intocables, com em recordava “Aquells que han patit es creuen en el dret de fer pagar els altres tot els seu patiment, quan el divertit és que ells (els que mes proclamen aquesta idea) directament no han patit mai el que van sofrir els seus vells, els que per altre costat mai han tingut aquest desig de revenja, perquè tenen clar que si es vol apagar un foc el millor és precisament no fotre-hi llenya…”, també parlàvem de com d’increïbles sou els humans, avui estaven lapidant a un polític que en un atac de sinceritat va dir allò que pensava, i el divertit és que precisament una de les coses que tothom valora més és que precisament que “siguin sincers amb un”, com em deia un conegut “la gent només tolera la sinceritat quan aquesta no els fereix, quan ho fa, passa de sinceritat a una falta de respecte o directament a mala educació…”, estaria bé que fotessin fora a un polític per ser sincer, de fet suposo que aquest és un dels luxes que els polítics no es poden permetre el ser sincers, avui també parlava amb un tipus qui porta els seus fills a un del xaxicoles del lloc, on des de sempre han fet anar als alumnes amb uniforme, com ell diu “Així queda clar on van…”, punt força criticat per la resta de centres qui diuen que això coarta la llibertat dels nens, el tipus em deia “No vegis, si tothom vol que el seu fill sigui com algú altre, o no diuen: podries ser tan intel·ligent com el fill de… tan educat com… casar-te amb algú com…, i després aquests mateixos pares se’ls hi ompla la boca al dir que el seu fill és únic, valents collons, si precisament tenir un fill “únic” és allò que poden dir els pares que no troben cap de les virtuts cercades en els altres reflectida en el seu plançonet…”, no he pogut més que donar-li la raó, tothom vol tenir un fill especial i únic mentre aquest no sigui massa diferent, a partir d’un punt aquesta unicitat i diferenciació salta de ser una virtut a un problema, i aleshores és quan els pares diuen “No sé a qui ha sortit!”… i finalment avui llegint blocs he vist que encara dura el del 15-M, i el divertit és que encara no hagin vist que el 15-M i tot el que li ha vingut no ha estat més que un divertimento, allò que el mateix sistema deixa aparèixer de tant en tant, “Donar peixet…” en diuen a Cambrils, on no té preu l’expressió “Massa motor per poca barca” o “El sogre rai…”, ja ho diuen que aquells que no poden abusar de la paraules per què tenen coses millors a fer amb el seu temps tendeixen a sentenciar en cada frase, i pels que poden perdre el temps en floretes els hi deixo un dels trossos que descriuen més exactament el 15-M (i fa segles que es va escriure)…

Life’s but a walking shadow; a poor player
that struts and frets his hour upon the stage,
and then is heard no more: it is a tale
told by an idiot, full of sound and fury,
signifying nothing
William SHAKESPEARE, Macbeth, V, 5

La vida no és sinó una ombra ambulant, un pobre actor
que es mou enrigidit i consumeix el temps que li toca d’estar a escena
i després ja ningú no el sent més. És un conte
explicat per un idiota, ple de soroll i fúria
que no significa res