entrada 875 (any 3)

Ho he de reconèixer, he aprofitat el post d’un tipus genial que hi ha per la blogosfera per quedar-me una estona amb aquells qui venen a escoltar i intentar aprendre… el tipus va penjar una sèrie de pancartes fent-ne un collage i demanant al personal que mirés d’encertar quina era la seva (aquí teniu el post genial), doncs res, avui he posat una imatge treta del mateix post (espero que no es molesti qui ho va fer ni em faci pagar drets d’autor…), i he demanat a la gent que tenia reunida que intentessin identificar quina era la meva pancarta, els he deixat una estona, fins i tot he pogut permetre’m d’assaborir el cafè tranquil·lament, al cap d’una estona els hi he anat demanant que hi diguessin la seva, al final i després d’escoltar totes les seves respostes els hi he dit que ningú l’havia encertat, i un força observador ha dit “Ep mestre, que les hem dites totes…”, bona observació, he pitjat una tecla i ha aparegut la mateixa foto tot i que darrera una pancarta se’n veia una altra “Aquí teniu la meva pancarta…” i aleshores han començat a protestar tot dient que com volia que l’encertessin si en la primera foto no es veia, i heus ací la lliçó del dia, no es poden donar les regles per donades, de fet davant la manca de regles l’error més fàcil és simplificar-les per tal que la situació ens sigui el més fàcil possible, però a vegades l’absència de regles no simplifica les coses, senzillament les fa del tot imprevisibles, com els hi deia, hi ha força més que no pas allò que es veu, de fet sempre hi ha més del que veiem, i en canvi pràcticament ens centrem només en allò que observem, en un món com l’actual l’error es simplificar la simplificació, es tracta d’agafar la universalitat i portar-la al màxim que puguem gestionar i després veure si som capaços de controlar la situació, no es tracta d’anar del poc cap al molt, es tracta d’anar del molt cap al poc… i el més divertit ha estat veure la cara dels tipus, i quan algú m’ha preguntat el motiu del somriure m’he sinceritat, de fet cap de les pancartes era meva… n’havia triat una a l’atzar i havia fet el muntatge, després dels crits de desaprovació (dos atacs al seu incipient orgull és massa en un sol dia), un ha dit “Així doncs, cap pancarta era seva el que vol dir que no hi havia cap pancarta i que ens ha mentit…”, bé, tècnicament fins que he reconegut lo de la pancarta si que hi havia una pancarta meva, de fet tots ho creien i n’haguessin sortit convençuts, era més, tampoc podien tenir clar que ara els hi estigués dient la veritat… “I si no sabem quina és la veritat que ens queda?”, ahhh, la pregunta del segle, doncs senzillament queda la capacitat d’intentar trobar-la, i un cop tenim la sensació de tenir-la creuar els dits tot esperant que la realitat no sigui massa contrària a allò que esperem, com em deia un general fa anys “Prepara’t pel desastre, les coses mai són fàcils, suposo que als Deus els hi agrada posar un xic d’emoció en tots els nostres actes…”