entrada 950 (any 3)

Ahir tot veient i escoltant les notícies de la caixa tonta no vaig poder més que recordar quelcom que vaig llegir fa temps…

MERCUCIO 
Ya veo que te ha visitado la reina Mab, 
la partera de las hadas. Su cuerpo
es tan menudo cual piedra de ágata 
en el anillo de un regidor. 
Sobre la nariz de los durmientes 
seres diminutos tiran de su carro,
 que es una cáscara vacía de avellana 
y está hecho por la ardilla carpintera o la oruga
 (de antiguo carroceras de las hadas).
 Patas de araña zanquilarga son los radios,
 alas de saltamontes la capota; los tirantes, de la más fina telaraña; 
la collera, de reflejos lunares sobre el agua;
 la fusta, de hueso de grillo; la tralla, de hebra;
 el cochero, un mosquito vestido de gris,
 menos de la mitad que un gusanillo sacado del dedo holgazán de una muchacha.
Y con tal pompa recorre en la noche 
cerebros de amantes, y les hace soñar el amor;
 rodillas de cortesanos, y les hace soñar reverencias;
 dedos de abogados, y les hace soñar honorarios; 
labios de damas, y les hace soñar besos,
 labios que suele ulcerar la colérica Mab,
 pues su aliento está mancillado por los dulces. A veces galopa sobre la nariz de un cortesano
 y le hace soñar que huele alguna recompensa; 
y a veces acude con un rabo de cerdo por diezmo 
y cosquillea en la nariz al cura dormido, 
que entonces sueña con otra parroquia.
 A veces marcha sobre el cuello de un soldado
y le hace soñar con degüellos de extranjeros,
 brechas, emboscadas, espadas españolas, 
tragos de a litro; y entonces le tamborilea
en el oído, lo que le asusta y despierta;
 y él, sobresaltado, entona oraciones
y vuelve a dormirse. Esta es la misma Mab
que de noche les trenza la crin a los caballos,
 y a las desgreñadas les emplasta mechones de pelo,
 que, desenredados, traen desgracias.
 Es la bruja que, cuando las mozas yacen boca arriba,
 las oprime y les enseña a concebir
 y a ser mujeres de peso. Es la que...
ROMEO 
¡Calla, Mercucio, calla!
 No hablas de nada.
MERCUCIO
 Es verdad: hablo de sueños,
 que son hijos de un cerebro ocioso 
y nacen de la vana fantasía, 
tan pobre de sustancia como el aire
 y más variable que el viento, que tan pronto
galantea al pecho helado del norte
 como, lleno de ira, se aleja resoplando
 y se vuelve hacia el sur, que gotea de rocío.

Fa temps parlava amb un tipus que es dedica a determinar en quin punt la gent que fa quelcom n’és conscient o no del que fan, doncs bé, el tipus m’explicava que molts dels que fan veritables atrocitats acaben dient (força avergonyits tot sigui dit) que ho han fet perquè una veu els hi deia que ho havien de fet, de fet mares que maten els seus fills, parelles que acaben amb l’altre, avis que forcen als néts, tipus que tenen parella i fills, i cometen les atrocitats que ningú podria imaginar, i tot segons ells perquè una veu els hi diu que ho han de fer, el tipus em deia que han aprés a dir que això són brots psicòtics, paranoies, mal funcionament de la ment, coses que passen i que fan que qualsevol pugui acabar d’aquella manera… tot i que ell em deia amb un somriure “Ara bé, imagina per un moment, només per un instant que realment algú en un moment concret ens digués a cau d’orella que féssim allò que no volem fer i no pares fins que ho féssim i després ens deixés sols amb el que hem fet… tot una Mab”

entrada 949 (any 3)

Fa poc algú em va dir que escriure un blog venia a ser com aquell que sol en una illa deserta (valent incoherència, perquè si un està sol òbviament la illa està deserta, i més encara considerar-la deserta quan manquen humans tot i poder estar plena d’altres formes de vida... com per exemple famosets... suposo que deu anar lligat a la naturalesa humana), doncs res, que escriure un blog deu ser com estar en la susoditxa illa i tirar cada matí una ampolla amb un missatge tot esperant que algú el llegeixi, i mentre tothom està dempeus en el seu particular “castaway” tot esperant resposta sota sol i pluja, com un wally vulgaris qualsevol a l’espera de la resposta de la seva estima eva, doncs això, mentre tothom mira cap al davant ningú veu la quantitat de gent que té la costat tots fixats en un punt d’on no ve ningú, algú em va dir que tot i restar sol sempre és millor la fantasia de creure que vindrà qui esperem que no pas descobrir que estem rodejats de persones que no ens interessen, tot i que al final la gent acostuma a perdre la fe en aquell qui ha d’arribar i acaben amb un qualsevol, i el divertit és que si un hi ha d’acabar millor fer-ho d’arrancada i estalviar-se la pèrdua de temps d’esperar aquell qui mai arribarà, suposo que també deu anar amb el human xip que forces de vosaltres calceu, i sinó pregunteu-vos si l’animaló que teniu per parella és aquell qui sempre heu desitjat com a parella, i a la mínima que sigueu sincers (que ja n’és un altre) i fóssiu conscients dels vostres pensaments estaríeu trucant al pelotxos tot preguntat per un advocat baratet, baratet; i heus ací que avui un conegut francòfon m’ha descobert una nova paraula del tot exportable de la llengua de Moliere: “boutade”, us recomano que la incorporeu al vostre vocabulari i així pugueu anar d’aburgesats afrancesats amb dos ditets de cultura i ser tot un barrufet tocacollons ullerut... ara que per boutade la notícia que he vist avui, es veu que hi haurà un congrés per aquí sota el nom de Sabiens 2011 (Deu em lliuri si aquesta és l’edició 2011...), i el bo ha estat en el moment de llegir les ponències, vaja que si fos humà podria dir allò de “Anar a pixar i no treure ni gota” o que com els vampirs diem “Mossegar i no poder xuclar ni gota...” (si, si, ja sé que sona malament...), doncs entre les conferències podeu triar entre: “La comunicació i el coneixement en la recerca de la veritat”, “A la recerca de la raça perduda: els Nefilim”, “Misteris, enigmes i tecnologia secreta de la II Guerra Mundial”, “2012. Una reprogramació del calendari Maia”, “El secret de l’energia de l’aigua davant les crisis energètiques”, “L’enigma dels Cercles de les Collites (Crop Circles)”, “Starchild: el crani del nen extraterrestre”, “Stargate: les portes estel•lars”, “Àrea 51: la zona oculta”, “Hi ha vida després de la vida?”, “Els orígens de la humanitat”, “El poder de la ment”, “Exopolítica i exociències. Últims descobriments de la evidència ET”, com deia en Tomet “Quants n’afarta el pa...”, i és que volia deixar les més interessants però no he tingut collons ni desequilibri mental suficient per escollir entre aquest ampli ventall que segurament farien córrer de gust al mateix Mulder... i tot al preu de 50 euros, això si, és demana puntualitat, perquè segurament després de tancar les portes no deixaran sortir a ningú...

entrada 948-3 (any 3)

Avui ha estat pujar al cotxe i d’arrancada escoltar això, li he estat donant voltes valorant les diferents opcions, era el que us he dit o això, així que fent gala d’un pèssim gust m’he quedat amb la primera deixant la segona per després (que per cert deu ser el vídeo més vist per certs sectors clericals, au… xist dolent i amb mala llet), avui recordava a un vell vampir qui em deia que la nostra sort és que els segles ens treuen l’alegria i la tristor, esdevenim uns putus lineals emocionalment parlant, el que fa que haguem de dissimular i teatralitzar de tan en tan per no quedar en evidència, no hi ha com dir un “Ho sento molt” quan no ho sents gens ni mica, vaja que fins i tot lamentes no haver estat tu qui acabés amb aquella existència, suposo que deuen formar part de les famoses convencions socials no qüestionables, el temps ens ha fet impermeables a aquestes onades de sentiments de fet com em van dir una vegada, res més prescindible que els sentiments, el que manen són els instints, i avui n’he vist un exemple, avui tocava partidet d’un xaximodern esport d’aquells de raqueta i piloteta, doncs res, que un cop al gym i havent arribat a la planta d’entrada s’han obert les portes de l’ascensor, el que venia amb mi ha fet el gest de sortir quan un monstre/gremlin de curta edat ha fet la intenció d’entrar, el meu conegut l’ha parat amb la bossa i la raqueta, el tipus no s’ha donat per vençut i ho ha tornat a intentar al que el meu conegut l’ha fotut fora de l’ascensor amb una empenta de la bossa, el criu se l’ha mirat i el meu conegut ja fartet li ha deixat anar “Ni ho pensis…”, el tipus tot cabrejat ha mirat cap a sa mare qui li deia que deixés sortir veient com anava el tema “Ella no t’ajudarà…” li ha dit el meu conegut, el tipus aleshores se l’ha mirat amb cara de mala llet i el meu conegut ha dibuixat un somriure “Mira, ni el putu cornut del teu pare t’ajudarà” i aquí ha saltat la mare tota ofesa, “Si no té els nassos d’educar al seu fill no crec que sigui la més indicada per donar-me classes d’educació…” la tipa ha continuat cridant (recurs dels que no tenen recursos), “Només faltava que t’hi pixessis damunt” no he pogut més que dir-li, al que ell ha trencat el gest amb una ganyota “Ho he pensat, però li hagués fet un favor perquè tothom vol un nen rosset…” “I pixat per la gràcia divina!”, aquí ens hem rebolcat de riure els dos “Que un sigui bo no vol dir que sigui idiota” “I tant!” li he dit tot pensant en la curta distància que hi ha entre que et considerin una bona persona i que et considerin una persona de qui ho poden obtenir tot…
I per acabar us deixo algunes cançons més…
Eixa
Eixa
I eixa….

entrada 948-2 (any 3)

El tipus s’ha aturat davant el conferenciant tot dient-li “M’hagués agradat assistir a la seva conferència, tot i que me l’han explicada i he llegit el que de vostè ha sortit a la premsa local...” el tipus se l’ha mirat suposo que intentant recordar on tenia la ploma per signar l’autògraf quan l’altre ha seguit “Tot i que deu ser fàcil parlar quan un ho té tot, pel meu costat acabo de perdre la feina i el banc es quedarà la meva casa...” el conferenciant se l’ha mirat dibuixant un somriure d’encantador de serps “I el problema?”, “Problema?” “Si, quin és el problema?, suposo que no serà que el banc es quedarà la seva casa...”, l’altre el mirava incrèdul “Doncs que no puc pagar i no sé on acabaré amb la meva parella i els meus fills!” “Si el problema és que no pot pagar, senzillament deixi de pagar, ja que si té clar que al final no podrà acabar pagant tot el que pagui ara seran diners llençats, i miri mentre no li executin la casa ningú li privarà de viure-hi...” “I un cop l’executin?” “Aleshores haurà de cercar un nou lloc per viure, molt possiblement no serà d’aquells que vostè desitja però segur que el troba”, la conversa m’anava interessant “I què els hi dono per menjar?” “Menjar és un luxe al que ens hem acostumat, i miri la quantitat d’obesos... amb tot, sempre pot anar a grans superfícies i cercar entre el que tiren, semblaria ser que hi ha productes aprofitables, entre això i els centres d’atenció segurament se’n sortirà... tot i que segurament no és tal com es vol veure... ara bé, i com que em no em cau malament i no ens acabarem el menjar si vol li puc demanar al cambrer que li embolcalli les sobres...”, el tipus se l’ha mirat tot encès “I segurament ara em dirà que té problemes amb la seva parella, i sento dir-li que davant això no li puc donar cap consell, perquè ella no es va casar amb vostè per qui és, sinó per qui era i el que tenia, de fet acostuma a passar aquesta confusió entre el ser i el tenir...”, el tipus estava a punt d’explotar “Almenys, jo no soc com vostè!”, “En això té raó, jo possiblement no podria viure si fos com vostè” li va dir el conferenciant mentre endrapava un tros de l’entrecot al pebre, i agafava la copa de vi tot aturant-se abans de beure’l “I vol un altre consell? Molt possiblement el seu problema és més fàcil de localitzar i veure, en el seu cas el seu problema és vostè mateix i sap diuen que costa més canviar-se a un mateix que no pas canviar a cent persones...”, el tipus va girar cua i va marxar, no sé si es va llençar a les rodes del primer cotxe (sempre que encara tingués la pòlissa d’assegurances en vigor), o igual se’n va anar de putes o directament va passar ratlla i ara esdevindrà un tipus de nova creació que servirà d’exemple a la resta, o molt segurament seguirà vivint la seva merda vida tot esperant que els esdeveniments el sobrepassin, com em van dir fa segles “Viure en llibertat per alguns és més una càrrega que una sort, sobretot per aquells que no saben que fer-ne amb aquesta llibertat i no la veuen com una font d’oportunitats...”

entrada 948 (any 3)

Fa poc vaig assistir a una conferència i em van convidar al sopar posterior on hi havia el conferenciant, entre converses i tontades va entrar un tipus qui després de mirar de fit a fit al que s’havia guanyat el sou dient el que li rotava se li va acostar, la conferència no havia estat res de l’altre món, de fet fins i tot vaig pensar a quantes d’aquestes “suposades” catarsis ens fan anar per tal de millorar-nos sense que n’observi pas cap de millora en la panda d’imbecil•loides que s’hi deixen caure, en aquesta en concret el tipus parlava sobre com enfrontar-se als problemes, i en un moment de la ponència va treure una paret feta de peces de lego (ja està, ja em tocarà pagar royalties), doncs res, el tipus explicava que molts cops la gent es vol enfrontar als problemes de cara i a la globabilitat d’aquests sense identificar cap prioritat, i segons ell aquest era l’inici del fracàs, ell parlava de la necessitat de trencar “el problema” en els problemes reals, perquè com ell explicava a vegades només hi ha un problema que es rodeja d’altres problemes quimèrics que al final no ho són tan, així doncs cal trobar el problema principal i analitzar-lo, és en aquell moment quan comença a desfer la paret de peces i les va deixant sobre la taula, un cop fet va preguntar “Ja ho veuen, ara sembla força més senzill enfrontar-se a cada una de les peces, potser els hi semblarà que els hi portarà més temps que no pas fer-ho quan estaven juntes, però ara tenen alguna possibilitat d’exit, fet que abans no tenien... i ara ve el moment de triar quins són els problemes que realment importen, en el meu cas les peces grogues no són problemes en si, són el resultat del gran problema, així que de moment les ignoro, les blaves són problemàtiques però no les més importants, les verdes poden esperar i trobo que les vermelles són les crítiques, doncs ja tinc un pla de ruta, ja sé el que he de fer si me’n vull sortir..., algú em va dir que davant aquestes situacions es sentia com un inútil, un inútil perquè no sabia com sortir-se’n, mentre que feia temps ho havia anat gestionant tot de forma més que correcta, i no vaig poder més que pensar amb un conegut que va tenir un accident de cotxe i es va trencar les cames, el tipus era un bon corredor, de fet havia participat en algunes maratons, doncs bé, després de l’operació va començar la recuperació, i qui l’ajudava li va dir, que per tornar a córrer primer hauria d’aprendre a caminar, això no el convertia en cap inútil, sinó en algú que senzillament havia reculat i que necessitava d’aprendre de nou per poder evolucionar, han de recordar que són víctimes de les circumstàncies no propietaris de les mateixes, i no s’hauria d’estar contents del que es pot fer, sinó d’allò que es podria fer, perquè un no ha d’estar orgullós d’on ha arribat sinó d’allí on pot arribar, és la diferència entre arribar i quedar-s’hi o arribar i voler anar més enllà...”, doncs res estava recordant les seves paraules quan he vist aparèixer al tipus...

entrada 947 (any 3)

Avui he viscut un exemple més de la versió moderna en que ha acabat el dret Romà, a llegir... la Sra. A (Sra, per dir-li d’alguna manera), doncs res la Sra. A no tolera l’aire acondicionat, però si que obre la finestra cada matí “per refrescar i fer circular l’aire...” i clar, tan bona samaritana se n’oblida de tancar-la “perquè mira que n’hi ha que la poden tancar...”, així que avui ha entrat una vespa i aquesta després d’un tour aeri pel despatx ha acabat al coll d’una de les secres i no contenta amb el perfum de la tipa ha decidit demostrar la seva no conformitat amb una picada que l’ha fet saltar de la cadira (a la secre no a la vespa, que veient a la secre no sé que em semblava més impossible que saltés tot aquell fardell de carn o la pobra vespa), i clar... després de l’eterna discussió de si les picades de les vespes són àcides o bàsiques (i si era millor la llet o una pixada... ummm i llet de vaca no de brau...), doncs res, després de la discussió i decantar-se per la lleterada i tot cercant voluntaris ha vingut la nova discussió al voler determinar qui n’era el culpable... si la Sra. A que havia oberta la finestra, si la Sra. B per portar perfum eau de puti o directament la vespa C... i clar entre motius de “col•laboració necessària” “acte aleatori” “intencionalitat” i altres n’hi ha hagut que han passat bona part del matí, això si, la Sra. A ni tan sols ha demanat disculpes (suposo que l’hagués marcat com a culpable) i ha deixat anar un: “Quina mala sort, mira que aquests animalons acaben per picar a qualsevol...”, li estava donant voltes al tema quan m’ha vingut al cap una notícia que havia llegit i que tenia un punt amb aquell fet, en la notícia es venia a dir: un grupet de “nacionals” després d’una nit de festa havien llençat algunes floretes a unes noies “immigrants”, amb el resultat que els amics/parelles de les noies (també immigrants), se’ls hi havien inflat els collons, total que entre hòstia va i hòstia ve, un dels “nacionals” va decidir anar al cotxe i agafar una navalla, la que després de ser utilitzada matussadorament pels “nacionals” havia acabat a mans d’un “immigrant” que li havia clavat al cor d’un “nacional”, doncs res, que el tema s’ha tancat de moment amb el tipus que l’ha clavat a la garjola així com el tipus que la portava i l’havia tret del cotxe, i el divertit és veure com segons escolto tota la culpa, però tota, tota, tota, és dels immigrants i que poc fan en aquest país per fotre fora a tots aquells que poden ser un perill o que amb els collons plens decideixen dir “Fins aquí” i clar, el tipus de la navalla “actor necessari i suficient pel final desenllaç” no deixa de ser una pobre víctima de les circumstàncies, i encara n’hi ha que diuen que ho va fer en un acte de posar pau... que voleu que us digui, entre aquestes i les declaracions d’un broker que suposo que després d’un xarrup o directament empatx d’aigua del Carme s’ha decidit per dir com acabarà tota aquesta merda que us toca passar, i com em deia un conegut “No sé perquè donen tants milions als bancs... mira si haguessin repartit el que han donat als bancs al personal, segurament estaríem igual de putejats, però la gent força més contenta, perquè ja em diràs quina confiança i bon rotllo dóna una entitat que et pot fer perdre tot els estalvis i en canvi de qui mai perdràs els préstecs que has negociat, perquè si casquen pels estalvis tampoc se’ls hi haurien de tornar els préstecs...”, ahhhh la sapiència popular, tan racional i tan temuda pels que manen... que acabarien dient-li “Tu calla, calla, que no saps el que dius” (i massa bé que sap el que diu..), doncs res, entre tot això estava aquest matí...

entrada 946-3 (any 3)

Us deixo un link a un d’aquells anuncis que un cop vist el podreu pedregar a gust… amb tot… les idees són a prova de pedres…

Anunci

Tu vida es tu vida
no dejes que sea golpeada contra la húmeda sumisión
mantente alerta
hay salidas
hay una luz en algún lugar
puede que no sea mucha luz pero
vence a la oscuridad
mantente alerta
los dioses te ofrecerán oportunidades
conócelas
tómalas
no puedes vencer a la muerte pero
puedes vencer a la muerte en la vida, a veces
y mientras más a menudo aprendas a hacerlo
más luz habrá
tu vida es tu vida
conócela mientras la tengas
tú eres maravilloso
los dioses esperan para deleitarse
en ti.

El corazón que ríe’, de Charles Bukowski

your life is your life

don’t let it be clubbed into dank submission.

be on the watch.

there are ways out.

there is a light somewhere.

it may not be much light but

it beats the darkness.

be on the watch.

the gods will offer you chances.

know them.

take them.

you can’t beat death but

you can beat death in life, sometimes.

and the more often you learn to do it,

the more light there will be.

your life is your life.

know it while you have it.

you are marvelous

the gods wait to delight

in you.

entrada 946-2 (any 3)

Mentre feia el cafè i com a un senzill deja vu ha tornat la discussió sobre un dels anuncis que fan per la caixa tonta, on algú es baixa els pantalons fins els turmells per tal que la tipa o el tipus de torn (encara somric de l’heterosexualitat dels anuncis, perquè molt lliberals però els anuncis ni tocar-los), doncs res, que el tipus o la tipa cedeix en tot per tal que l’altre sempre estigui al seu costat, fa temps algú em va dir que no hem de voler tenir sempre la persona al costat, sinó senzillament tenir-lo fins que li vingui de gust, perquè en el fons és el que nosaltres farem i sembla força lògic el jugar amb les mateixes cartes, doncs res, que en la conversa posterior hi havia que el trobaven força encertat, tota una declaració i demostració d’amor en deien, i els altres que senzillament deien que per ells pa de probleme que la seva parella perdés la poca dignitat que li quedés per tal de no perdre’ls, tot i que segurament un cop fet ells la deixarien perquè si un vol algú que li digui si a tot acaba per comprar-se un gos, el que m’ha recordat la sentència que vaig escoltar fa temps de “Si vols un amic compra’t un gos”, i en plena dicotomia de decisions un dels presents ens ha recordat tot veient el percal que hi havia per la cafeteria que les dones es divideixen entre les que estan millor vestides que aquelles que ho estan millor despullades, i com les primeres acostumen a quedar despollades i les segones força pollades… una de les tipes presents ha saltat tot dient que als tipus els hi passava igual, i el meu conegut ha contestat que ho suposava però que ell no se’ls mira als tipus, així que com si anaven tots en boles, tots menys ell of course (que prou pena feia ja vestit)…, avui llegia que un grupet d’erices cabrejades han fet un concurs per tal de premiar al llefiscós de l’any entre tots aquells projectes de mascle que van dient-la pel carrer al pas de les formoses mosses que hi ha, crec que l’argument, és aquell tan amanit que les dones no són pas objectes i que si surten al carrer no es volen veure subjectes als comentaris dels homes, bé, suposo que de “certs homes” perquè d’altres si que se n’alegren, i un no pot més que partir-se al veure com una de les sèries de capçalera de tota eriça cabrejada fa una clara apologia de la classificació dels homes en funció del penis, gustos sexuals, ofici o directament cartera, sense deixar de costat el físic i el vestuari… algú podria dir que el problema és com surten vestides al carrer, i mireu que tan se m’enfot com decideixi sortir qualsevol persona, però agrairia que és fos clar, perquè un cop una em va dir que sortia d’aquella manera perquè es sentia còmoda i a ella li agradava, al que li vaig preguntar com era que a casa no hi anava vestida d’aquella manera… i al final em va dir que el problema no era que la miressin sinó que al final l’acabaven mirant aquells que ella no volia que gaudissin del seu “estilisme” (bona paraula)… bé, ja sé sap que no es pot anar a la pesca amb arrossegament i esperar només treure un tipus de peix, i és que a vegades ni tan sols un dels esperats puja a bordo i si força pelut… i el problema és que quan un/a no és sincer amb els altres o amb un mateix quelcom grinyola…

entrada 946 (any 3)

Fa temps que em van dir que la mítica d’anar en moto se la podien posar al cul els que no paraven d’enaltir-la, de fet anar amb moto implica passar calor a l’estiu i fred a l’hivern, mullar-se si plou i resar tot el que es sàpiga si caus, doncs anar amb un descapotable ve a ser el mateix per als tipus de certa edat o aquells que tenint moto volen alternar la seva vena masoquista amb un descapotable aka “roadster” pels neopijis, això si, un es pot sentir tot un cor petit quan plou i veu les gotes al vidre i no les sent al seu cos tot pensant en quin coi de principi físic fa que un s’estalviï de quedar moll, això si, com se’t passi pel cap parar el cotxe per capotar-lo (els que es compren un cotxe que es capoti i descapoti automàticament no tenen perdó de deu, i ja no parlem dels imbècils amb canvis seqüencials o merdes d’ABS en els frens i tracció davantera…), doncs res, si se’t passa pel cap parar ja et pots preparar perquè et caurà tota l’aigua que t’has estalviat mentre anava en marxa, li estava donant tombs a tot això i a la frase del matí, quan algú em deia que la tipa amb qui anava un conegut no li convenia, i que al final la tipa el duria a dida, no he pogut més que somriure al pensar que en el fons a un no el porten enlloc, un s’hi deixa portar, i al final la culpa no és de qui ens hi porta sinó de nosaltres per deixar-nos’hi portar, però com sempre i per tal de salvaguardar la naturalesa humana no està malament tenir l’excusa que la culpa no és d’un sinó de qui ens hi ha portat… doncs res estava en aquesta frase quan he vist una noia fent dit, no he pogut evitar el somriure al pensar si el primer que em diria al pujar al cotxe seria “Son 30 mi amol”, però un que tot i vampir és amant dels esports de risc hi ha parat, la noia se m’ha quedat mirant i no he pogut evitar el somriure “Suposo que correm els mateix perill que jo sigui un psicòpata que tu ho siguis… ho tenim al 50 això…” “Ja, però jo miro per mi…” ha dit ella “I jo, i jo…” li he contestat, ella ha dibuixat un somriure mentre obria la porta i mirava d’encabir-se en una cabina pensada per persones tamany japo, un cop dins m’ha mirat mentre els LP anaven sonant “Cap problema?” ella ha somrigut “Cap ni un, el cotxe és teu… només que no et faig amb bermudes, camises grans i tot ensenyant la marca de la roba interior, gorra i ulleres de sol… no puc imaginar-te ni que em diguis que compres a la Sirena…” “Així no em creuràs si et dic que tinc un príncep Albert?”, ella m’ha mirat sense entendre l’acudit, suposo que com em deia un conegut “A les noies maques un cop fetes Deu s’embova mirant-les i mai se’n recorda de posar-lis intel·ligència, això o que si a més de maques fossin intel·ligents els homes ho tindríem més magre que no pas ara, perquè a part d’anar calentabraguetats estaríem ningunejats mentalment, vaja uns global mindundis” mentre al cotxe sonava això o bé era això, coi ara no ho recordo, ja semblo la Noa… i per cert per qui diu que el FF VII és el millor joc de la història ja m’hi agradaria intercanviar algunes paraules…

entrada 945-2 (any 3)

Mentre feia el cafè escoltava a un tipus que anava dient tot el que faria (arrel d’una hipotètica situació en la que li diagnostiquessin una malaltia terminal, i li quedessin pocs mesos de vida), doncs res, el tipus es passaria el mesos més acollonants de la seva vida, i realment la seva proposició dels “last days on earth” no pintava gens malament, un dels que hi havia no ha pogut evitar el somriure i dir-li “Saps, el que em fa llàstima no és que et quedessin pocs dies, el que em fa llàstima són tots els dies viscuts i on no has fet allò que realment voldries haver fet... al final tots morireu, molt possiblement voldreu deixar records en forma de merdes o fills que us recordin i us plorin, fins i tot n’hi haurà que dirà que gràcies a això serà recordat i perdurarà en el temps, però no us enganyeu al final morireu, kaput, deixareu de ser-hi i de tenir consciència, i per molt bons que hagueu estat i mesurats en tot, no obtindreu cap altre premi que el sospir alleugerit dels altres al veure com un potencial toca collons se n’ha anat com un més del ramat...”, aquí un dels presents que tot donant-se per eludit ha saltat “I tu vius com vols?”, la mirada del tipus l’ha fet recular dos passes, m’encanta aquest efecte, com em van dir fa segles “El fet que tothom pugui parlar no implica que tothom ho hagi de fer...”, el tipus m’ha mirat tot allargant-me un nou cafè “Vols dir que sabrien que fer si poguessin fer-ho?, vols dir que sabrien viure com volen viure si poguessin fer-ho?, en el fons no són més que desgraciats acostumats a viure com poden, amb somnis de com volen i contents que aquest voler només sigui un somni...”, l’he agafat mentre l’acompanyava pels passadissos de l’empresa, la reunió posterior ha estat brutal, tenim uns tipus que es dediquen als cultiu ecològic, biològic, sostenible i no sé quants atributs més d’aquells que fan córrer-se de gust a tots els gafipastispintansiam que hi ha pel món, doncs res, que els tipus ens plantejaven que el seus productes tenien una bona acceptació, tanta que tenien previst incrementar la producció, però vet aquí, que aquí els hi venia el problema... amb el sistema de cultiu que venen emprant no poden incrementar la productivitat del terreny, així doncs estan al límit tècnic de la producció, i li van plantejar al meu conegut quines opcions tenien, el meu conegut amb un somriure els hi ha recomanat que “es deixin d’algunes collonades” i així podrien produir més, al que els tipus quasi que li salten al coll tot queixant-se, el meu conegut els hi ha dit que no calia que modifiquessin l’envàs ni la publicitat, que total era una forma de veure el cultiu ecològic “un xic diferent” però que pensessin en la quantitat de nous clients, que deia clients, de noves persones a qui podrien fer arribar els seus productes, força més sans i bons que els de la resta, els tipus no ho tenien massa clar, i ha estat aleshores quan el meu conegut ha tret el quadre de comandament del negoci i els hi ha assenyalat el benefici esperat, al veure’l els tipus li han saltat al coll tot i que per agrair-li la seva solució, i heus ací que un cop més queda demostrada la veritable naturalesa humana, el punt on les ganes de servir i ajudar queden supeditades a les ganes de servir-se’n i ajudar-se a un mateix... com deia el meu conegut “A veure si aquest Nadal ens envien una panera pel total d’ànimes que fem baixar, tot i que no entenc si el premi és anar amunt que Deu fes unes ànimes tan proclius al pecat...”

entrada 945 (any 3)

Ahir vaig un exemple més que fan que me n’alegri d’haver deixat la meva naturalesa humana ja fa unes quantes centúries... en el cas que explico es va fer palès el principi de mirar cap a on interessa, quan un vol criticar lo malament que està mira als que estan millor que ell i quan vol demostrar o justificar la seva situació mira als que estan pitjor que ell, tot fent juguesca amb la famosa frase del vostre pezident “tot i que...”, fa temps parlava amb un tipus qui em deia que això és un error, com ell deia “Tal com mires a ambdós sentits del carrer per creuar-lo, has de fer el mateix en aquests casos o t’arrisques que un vehicle que no hagis vist se t’emporti... la valentia de poder mirar cap a un costat hauria de compensar la covardia de mirar vers l’altre”, però clar, la combinació contrària pot desorientar una mica, ja que si quan esteu malament mireu als que estan pitjor i quan us voleu justificar mireu als que estan millor tot allò que intenteu despertar i obtenir pot ser força contrari que en el primer cas... fa anys parlava amb un tipus qui un dia em va fer una demostració que encara avui recordo, el tipus va reunir als seus millors alumnes, i els hi va demanar a cada un d’ells quelcom que era impossible, tot donant-lis un període de temps per tal que ho aconseguissin fer, passat el temps els va anar reunint, i va anar reclamant a cada un allò que havia demanat, un per un els alumnes van anar donant diferents excuses del perquè no ho havien aconseguit, el tipus un cop els va escoltar em va dir “Ja ho veus, si enlloc de cercar excuses del perquè no ho han fet, les haguessin cercat del perquè ho podrien haver fet segurament el final hagués estat força diferent, és més, les coses es poden fer o no, el que no es pot fer és perdre el temps en excuses, tot i que suposo que no volien fer veure a un vell com jo que el que demanava era impossible...” va acabar dient picant l’ullet, “Com veus pots triar si et vols rodejar de gent servil, o de gent eficaç, tot i que molt possiblement la seva eficàcia acabi per molestar-te algun cop...”, els vaig mirar al voltant del tipus, sabia que es sentien totalment defraudats amb ells mateixos pel fet que la seva resposta no era l’esperada, per com ell deia “No ho entenen, viuen tot intentant obtenir la meva acceptació i aprovació que jo els hi digui que ja han arribat al final del camí, no entenen que han d’obtenir la seva pròpia acceptació i aprovació, i que no hi ha final en aquest camí, caminem sense destí ni final, és més, si fins i tot passéssim dos cops pel mateix lloc, el temps transcorregut ens hauria d’haver canviat per descobrir matisos que en la primera passada ens haguessin passat desapercebuts... molt possiblement per aquest desconeixement encara són deixebles i no pas mestres...”, vaig somriure mentre m’acomiadava, molt possiblement la gent es preguntarà com és que els vells zen o caxizen (acudit dolent) sempre tenen la raó i frases lapidàries, i la resposta és fàcil, tenen la raó perquè no la cerquen i frases lapidàries perquè no diuen res que ja no sigui conegut, tot i que no per ser conegut la gran majoria s’atreveix a dir-ho... com ell em deia “Jo vec la realitat i dic el que escolto, no pas intento veure el que vull ni dir el que vull escoltar...”

entrada 944-2 (any 3)

Avui crec que és el dia d’aquell alemany cabron que pren els records i no els retorna, fa temps vaig conèixer una persona genial qui em va ensenyar la frase de “És més senzill putejar a cent pobres que a un ric, així doncs ja cal que corrin els pobres...”, el tipus va començar a desorientar-se i a perdre la memòria, quan li van diagnosticar la malaltia, va tenir encara un temps de certa lucidesa, el tipus em deia que mentalment podia veure una paret plena de quadres, de fotografies que eren els records de la seva vida i com una immensa taca blanca (ell adorava el negre) s’anava imposant deixant-ho tot immaculat, sense records, sense memòria, sense vida... i el pitjor era que ell no hi podia posar nous records, com en una societat perfecta, tot record que pintava en aquella paret era automàticament esborrat, i només podia escoltar una veueta que no parava de repetir “Pots lluitar i resistir però al final cauràs, acabaràs per no saber ni qui ets, i el pitjor no serà això, el pitjor serà que acabaràs per no saber ni qui hi ha al teu costat...”, els humans en el vostre intent de jugar a ser eterns heu aconseguit sotmetre a forces malalties, sou campions de les lligues menors, ara bé, quan us toca jugar a les lligues superiors teniu totes les de perdre, perquè no esteu fets per perdurar, us en voleu entossudir, però senzillament esteu programats biològicament per néixer, créixer, reproduir-vos i fotre el camp tot deixant camp lliure als que venen rere vostre, però clar, ningú vol morir, i els del voltant tampoc volen que ningú mori, perquè tothom sap que seguirà al darrer que mori i sembla ser que quan més anys viu més en viureu vosaltres, el tipus una tarda quan ja perdia tant com recordava em va dir “Vull que em prometis que no em deixaràs acabar com un objecte que senzillament respon als estímuls externs, no vull acabar d’aquella manera, vull que se’m recordi pel que he viscut no per com he mort...”, no acostumo a matar per petició, suposo que deu formar part del meu instint vampiril de tocar els collons, però li devia massa a aquell vell, algú que m’havia ajudat tot coneixent la meva veritable naturalesa, i suposo que matar a un humà més no representaria cap esforç per a un vampir, el vaig mirar, els seus ulls blaus van agafar la darrera energia del seu cos, em va somriure, “Abans no oblidi qui ets, et voldria dir que ha estat un plaer coincidir amb tu vampir, però no pateixis no parlaré bé de tu allà adalt (si m’hi deixen entrar) per tal de que mantinguis segura la teva parcel•leta a l’infern....”, vaig somriure, no em vaig sentir especialment orgullós d’acabar amb ell ni tan sols per haver complert el seus desitjos, però el que encara tinc clar és que per molt importants i intel•ligents que us considereu els humans no sou més que una partícula de pols en l’existència, i a cada intent de perdurar vindrà una demostració de la vostra mortalitat, com deien fa temps “Recorda que ets mortal, que cada instant pot ser el darrer i viu com si tal... no et llancis a la mort però tampoc t’aferris a la vida”

entrada 944 (any 3)

Parlava amb un tipus qui em deia “Un món on no pots triar a qui estimar i en canvi si per qui morir no és massa just...”, ahhhh, només faltava recordar-li que la justícia no és d’aquest món, ara bé, no vaig voler fer sang ni llenya de l’arbre caigut després del que li va tocar passar, el tipus portava un temps sortint amb una noia i davant dels interessos d’ell per portar la relació a una nova “base” la tipa no parava de demanar-li temps, doncs res, que el tipus es plantejava si valia la pena portar una relació aixina quan una nit van trucar a la porta de casa, al obrir-la es va trobar amb la seva parella qui li va saltar damunt “Folla’m si ets tan mascle” el tipus (que a bodes el convidaven) la va agafar i sense preguntar se la va dur al llit, ell em va reconèixer que va ser una nit dura, una nit on ell només va poder prometre: esforç, suor i corregudes al que ella va replicar amb el millor, una nit que van passar de les “bases” al “home round” de cop... un cop passada la nit el tipus es va aixecar per anar a currar i es va quedar acollonit al mirar-se al mirall del lavabo i veure les marques de les dents i les ungles d’ella, després d’una dutxa va tornar a l’habitació on ella estava dormint, la va despertar a petons i quan ella va obrir els ulls no va poder més que dir-li (allò que els tipus saben que no han de dir però sempre diuen) “Va estar bé ahir, no?”, la tipa el va mirar sense entendre el que li deia i li va preguntar que feia a casa seva, aquí el tipus es va començar a cagar, la va deixar desorientada a l’habitació mentre anava a buscar quelcom a la cuina, el que li va servir d’excusa per agafar aire i pensar en el que estava passant, quan va retornar a l’habitació amb un got de suc es va trobar a la noia asseguda al llit amb l’esquena recolzada al capçal del llit i les cames obertes tot masturbant-se, “Ja t’has cansat de follar-me?” li va preguntar amb un somriure, el tipus se la va mirar tot intentant que el got de suc no caigués i casqués el parquet del terra, s’hi va acostar i besant-li el coll ella va ronquejar com una gata (no sé si amb o sense teulat de zinc), el tipus es va separar ràpidament llençat un cop de puny que va fer blanc a la barbeta de la tipa que el va mirar sorpresa mentre el seu cap sortia disparat i quedava inconscient, quan va recobrar els sentits es va trobar immobilitzada en un llit d’hospital, segons el tipus li havien diagnosticat una doble personalitat galopant, i el metge que la portava li va dir que n’havia tingut de sort al sortir amb unes poques esgarrapades i mossegades... el fort no va ser això, el fort va ser que la mateixa nit mentre el tipus intentava dormir en el seu llit va notar quelcom a la seva esquena i al girar-se la va veure de nou “No em diguis que no vols follar més...”, el tipus quasi que cau del salt que va fotre, al obrir de nou els ulls ella ja no hi era, ell suposa que deu ser fruit de l’estrès i d’alguns negocis que es porta entre mans, “Què més sinó potser?” em preguntava aquest matí, no he aconseguit treure cap somriure, li podria dir moooooltes altres coses, però suposo que pel bé de l’empresa no cal preocupar-lo massa, així que li he dit que igual si es pren uns dies de descans quan tanqui el que es porta entre mans ho veurà tot més clar, i ell tot somrient dient que si, perquè el més de fàcil de creure és precisament allò que volem creure...

entrada 943 (any 3)

Porto uns dies llegint el relat del viatge de l’epistolari blue i no puc més que recomanar-vos la lectura del seu blog des d’aquest merdespai meu, fa temps em van explicar que en un principi cada cos tenia dos ànimes, i que aquestes cada cop que el cos moria es reencarnaven juntes en un altre cos i així al llarg dels temps, es veu que el Déus no massa contents amb la felicitat que això aportava a aquells éssers van decidir fer-se valdre i van fer que les ànimes es separessin, i que cada una visqués en un sol cos, es diu que des de les hores les ànimes no paren per tal de cercar la seva ànima bessona, i que amb els anys i les vicissituds que cada cos ha anat passant s’ha produït un desfàs temporal entre els cossos el que fa que hi hagi ànimes en una perfecte asincronia, tot i això hi ha ànimes que no han perdut el desig de trobar a la seva bessona i no paren de buscar-la, i només en rares ocasions un té la sensació de trobar-se amb un perfecte desconegut qui li esdevé un perfecte conegut, el blog del senyor epistolari i per on està de vacances (suposo) m’han fet recordar aquesta història, recordo que fa anys m’hi vaig perdre per aquelles terres, allí on ara la gent va en viatges purificadors i on no deixen de pixar colònia de cada lloc que trepitgen i que per mi va ser una demostració clara de la naturalesa humana en el sistema de castes, on un no és pel que és sinó per qui són els seus ancestres, un sistema acceptat i que permet col·locar a tothom sense patir massa per canvis socials… doncs passejava per aquelles terres parlant amb un tipus qui em deia “El passat havia de ser genial, perquè tothom en vides anteriors ha estat rei, o ric, o actriu o qualsevol altre cosa important, així doncs en el passat no hi havia ni camperols, ni pobres, ni prostitutes de baix nivell, en resum cap d’aquells que es consideren desgraciats… ja ho veus a com de menys hem anat…”, vaig somriure, suposo que deu ser com les vacances, un en pot fer moltes però sempre recorda les millors, la resta moltes vegades queden oblidades fins que algú o quelcom ens hi fa caure… estava parlant amb el tipus quan una noia se’ns va quedar aturada davant nostre, vaig veure el seu llarg cabell negre i uns gran ametllats ulls marrons que em miraven encuriosits, qui venia amb mi em va mirar sorprès “Ja vec que no pots parar de triomfar ni quan vas amb un vell com jo…”, anava a contestar-lo quan la noia se’ns va acostar després d’oferir respecte al meu conegut se’m va quedar mirant “Ens coneixem?” em va preguntar clavant els seus ulls en els meus, li anava a contestar que no, que no la recordava, tot i que els segles que porto a l’esquena fa que ja no recordi a totes les que han passat pel llit (lo de les vacances explicat més amunt…), però el tema era que em resultava familiar i no tenia massa clar de que…

entrada 942 (any 3)

Diuen que hi ha diferents formes per descobrir si una relació està tocant fons, o si directament ja ha arribat a la base de la fossa de les Marianes, doncs bé un tipus em parlava ahir que a tall de descobrir-ho sense necessitat del Nereus, hi ha fets força més banals, el tipus em deia que quan un descobreix que el fet de fer “olor” a la parella d’un deixa de resultar excitant i ja no treu cap somriure sinó que molesta, o quan un gaudeix més de l’amor que no pas del sexe, és aleshores quan el tema comença a considerar-se..., parlava amb un tipus qui sempre diu que a la llarga surten més econòmics i menys problemàtics els “amols” de 30 euros que no pas els “amors” d’anell no circonítics d’algun que altre miler d’euros..., la conversa em va recordar el que havia viscut fa uns anys, quan els bordells eren bordells i no les cases del terror en que s’han acabat convertint, quan hi anaven els “senyors” sota la premissa de “Els llavis que me la mamin no poden ser els mateixos que donen el petó de bon dia als meus fills, ni que fóssim uns degenerats!”, doncs res, que allí m’hi teníeu, el lloc tenia el just punt sense arribar al que ara en diríeu kitsch, les primeres dames del concubinisme (no confondre amb el cubisme), estaven rere unes cortines de voltes, cada persona que hi entrava en funció de la seva capacitat se li donava una bossa plena de boles de vidre, un cop asseguts s’anaven succeint els balls de les noies, on un es podia fixar amb els moviments de les diferents concubines principals o de les que l’acompanyaven prenent nota mental de per qui demanaria un cop acabat el ball, un cop finalitzat les concubines principals es retiraven al seu lloc mentre la resta es passejaven a l’espera que algú es decidís per elles, era aleshores quan els que en tenien opcions deixaven córrer per terra la bossa amb les boles de vidre fins als peus de les concubines principals, aquestes valoraven la bossa i l’agafaven en cas que acceptessin l’oferta o la retornaven amb una puntada si la trobaven insuficient, un dels presents havia fet vàries ofertes no a cap de les principals, sinó a la primera concubina i aquesta li havia anat rebutjant les ofertes, el noi (no coneixedor de l’etiqueta d’aquests llocs), es va aixecar i anant directament cap al lloc on ella estava, aquesta va somriure aixecant el braç per tal que no aturessin el noi, qui un cop davant d’ella va dibuixar el seu millor somriure i acostant una espelma li va dir “Et puc prometre que et donaré plaer fins que s’apagui l’espelma, i crec que et pot interessar més això que no pas la meva oferta econòmica...”, ella va somriure agafant una altra espelma “T’ho ofereixo un tracte, si la teva espelma s’apaga després de la meva voldrà dir que així ha estat i no et cobraré res, ara bé, si la teva s’apaga abans voldrà dir que no m’has satisfet i em cobraré la teva ànima...” el tipus va acceptar fent gala de la natural estupidesa de la condició humana, l’endemà el van trobar mort damunt el llit i de la concubina cap rastre, per la cara del tipus vaig concloure que s’ho havia passat força bé, tot i que la seva “espelma” no havia aguantat la “velocitat de combustió” de l’altre, mirant-lo vaig concloure que com diuen del plaer al dolor hi ha un pas molt petit i de matar de plaer a morir de plaer encara un saltironet més petit...

entrada 941 (any 3)

Ahir vaig aconseguir treure una estona per veure finalment la pel·lícula de “13 assassins”, el remake de la cinta del 63, i mireu que hi tenia certs recels: per un costat pel director de la cinta i per altre perquè un ha viscut forces fets i ja se’n cansa que o bé es denigrin o bé s’enalteixin a gust del personal, deixant el que realment va ser en un no res, però en aquest cas la cinta està bé, per no dir que molt bé, vaig somriure al veure que no és una cinta feta per un públic occidental, i molt possiblement tampoc per aquell públic oriental que tot i poder entendre el missatge han decidit en el seu intent de canviar per tornar-se en tot uns gaijins i repudiar el seu passat no entendre el missatge de la mateixa, ara bé, el que em va deixar sobtat va ser la combinació de frases d’un passat força llunyà amb les d’un present força real, el que denota que per molts anys que passin algunes coses no canvien, i tot i que ara spoileritzaré la cinta, no perdre’s el diàleg final entre el senyor feudal i el samurai sobre les diferents visions que es tenen de la societat i de la forma de com aquesta ha de ser governada, i brutal la frase final del tirà quan li diu al samurai “Gràcies per haver-me donat el dia més emocionant de la meva vida…” tot just abans de que el samurai el mati…, el que he dit no és una cinta per tothom, i fins i tot té punts d’un ridícul que fa somriure i d’altres amb una lleugera sobre interpretació, tampoc està gens malament la picada d’ullet a les tradicions sobretot en el cas dels “tanuki” i que explica una de les “aparents” incoherències de la cinta… avui mentre feia el cafè estava donant tombs a la cinta i he assistit a una discussió senzillament brutal, en la que parlaven dos tipus i on un ha deixat anar l’arxifamosa frase “Si parlen malament dels altres davant teu, segurament ho faran de tu davant els altres”, i aleshores ha començat un petit debat sobre que és millor dir les coses a la cara o “rajar” del personal a les seves esquenes i quedar-se tan ample, això si, davant dels interessats no perdre el somriure n les maneres que com tothom sap l’educació és un valor en alça i la pau “relacional” és quelcom que no s’ha de perdre, no he pogut evitar dibuixar un somriure, al veure com de covard es torna el personal, com s’omple el pap i els collons del que fan els altres però mai es diu a la cara dels interessats, com el dir-ho en petit comitè esdevé quelcom del tot acceptat i com fer-ho a la cara de l’interessat en el millor dels casos serà titllat d’una manca d’educació, i de com es vesteixen els arguments amb els afegitons de “presumptament”, “és que a mi m’han dit”, “podria ser”… total per dir el que es vol dir sota la seguretat que un sempre podrà dir que no es volia dir o que realment es volia dir un altre cosa, suposo que per tots aquests una peli com l’anterior no serà del seu gust, és més, tampoc serà recomanable pels altres, perquè a ningú li agrada que li treguin les vergonyes a l’aire…

entrada 940-3 (any 3)

Beauty queen of only eighteen
She had some trouble with herself
He was always there to help her
She always belonged to someone else

I drove for miles and miles
And wound up at your door
I've had you so many times but somehow
I want more

I don't mind spending everyday
Out on your corner in the pouring rain
Look for the girl with the broken smile
Ask her if she wants to stay awhile
And she will be loved
She will be loved

Tap on my window knock on my door
I want to make you feel beautiful
I know I tend to get so insecure
It doesn't matter anymore

It's not always rainbows and butterflies
It's compromise that moves us along, yeah
My heart is full and my door's always open
You can come anytime you want

I don't mind spending everyday
Out on your corner in the pouring rain
Look for the girl with the broken smile
Ask her if she wants to stay awhile
And she will be loved
And she will be loved
And she will be loved
And she will be loved

I know where you hide
Alone in your car
Know all of the things that make you who you are
I know that goodbye means nothing at all
Comes back and begs me to catch her every time she falls

Tap on my window knock on my door
I want to make you feel beautiful

I don't mind spending everyday
Out on your corner in the pouring rain
Look for the girl with the broken smile
Ask her if she wants to stay awhile
And she will be loved
And she will be loved
And she will be loved
And she will be loved

[in the background]
Please don't try so hard to say goodbye
Please don't try so hard to say goodbye

Yeah
[softly]
I don't mind spending everyday
Out on your corner in the pouring rain

Try so hard to say goodbye

entrada 940-2 (any 3)

Avui he tornat a veure una altra demostració de la naturalesa humana que m’ha fet cagar-me potes avall, sortia una tipa per la caixa tonta a qui preguntaven sobre el fet que xapessin un lloc de culte dels d’alà i no d’aquí (xist dolent….), doncs res, la tipa deia: “A vostè li agradaria que se li pixessin a la porta?, que no el deixessin dormir?, doncs a nosaltres tampoc, així que ja està bé que els hi hagin tancat, miri que se’n vagin a un altre lloc, i segurament hi estaran millor…” ull, al datu, no estarà ella millor nooooo, estaran millor els tipus que van a fer les seves oracions, i ella que se n’alegra per ells, valents ovaris (en aquest cas), no hi ha com ser una ànima caritativa com aquesta senyora, amb bones samaritanes com aquesta no calen males putes, directament… avui també parlava amb un tipus qui m’ha anat detallant totes les convencions follatils no qüestionables que la seva parella li ha anat imposant, es veu que per tal d’obtenir el premi del xoxo d’or (versió adulta de la xoxona) (collons com estic avui amb els acudits, un altre més i tindré dret al mongolit d’or…) el tipus se l’ha de guanyar, doncs després d’escoltar-lo quasi que li anava a dir que si fa tot el que la tipa li proposa podria entrar en qualsevulla congregació religiosa sense masses problemes, bé igual ell ja és de la germandat del xoxo exigent del sant pollapulcre… i tot pensant en com es martiritza un per uns escassos minuts (en el seu cas) d’alegria tot i que acabi en un “Aparta que em fas calor i no em deixes respirar…”, i finalment avui he defensat a un tipus a qui mai creuria que li fes aquesta feina, a un arxifamós entrenador de furrrbol, que és tot un filòsof per aquell qui no parava de dir “Io sono molto contento”, doncs res, sembla ser que l’esport nacional de criticar al personal està de moda aquests dies, escoltava com l’estaven vilipendiant i no he pogut més que sortir en la seva defensa després de la mirada del grupet que suposo esperaven que els hi donés la raó, tot i que no ho hauria d’haver fet perquè el tipus em fot competència deslleial en la meva feina però…, no he pogut més que dir-lis “Per vosaltres tot està en el curt termini, un partit un empat, un altre partit un empat, aquest és el vostre problema, només mireu el que teniu just davant, ell ho veu diferent, ell veu tot el camí, sap d’on ve i on vol anar, i no vol dir ni quan ni on arribarà, perquè fent-ho s’arrisca a no arribar o fer-ho fora d’hora, vosaltres espereu el final sense gaudir del viatge que és el que ell us ha promès, per ell aquests dos partits no formen res més que un petit pas en tot el trajecte, i de la mateixa manera que no es valoren dos partit guanyat no s’haurien de valorar els dos empatats, el que s’hauria de valorar és tot el viatge en global, perquè al final la gent es divideix entre els que valoren on s’arriba sense preguntar-se com, i els que no els importa anar lluny sempre que el viatge sigui interessant…”, i com sempre els tipus mirant-me sense entendre un borrall, i jo que reconec que molt possiblement sigui per la meva impossibilitat de fer-me entendre amb ents superiors…

Escoltant:
Això
I això...
I de rebot això...

entrada 940 (any 3)

L’odi és una força bàsica, dóna determinació, força i decisió, i alhora torna al personal previsible, suposo que per això forces religions d’aquest planeta preconitzen l’amor universal tot potenciant l’odi vers aquells que són diferents, mentre Deu es pregunta on collons va fallar... córrer de nit per les teulades de les cases no és el més assenyat i menys encara perseguint a un vampir, ara bé, quan aquest ha anat matant un rere l’altra a tots els teus companys i te’ls ha anat llençant al peus un té un bon motiu per fer-ho, tot sigui per acabar amb el valent cabron... li estava donant voltes quan em vaig adonar que anava massa ràpid, fins i tot per molt cabrejat que estigués l’altra acabaria per cansar-se i o bé deixaria la persecució o bé l’animaló es despenjaria per qualsevol edifici, vaig somriure mentre afluixava el pas escoltant el crit sord de triomf de l’altra que estava cada cop més a prop, tot i que quelcom em deia que aquesta nit en Deckard no en sortiria triomfant, un parell d’edificis més i vaig dibuixar un somriure davant meu una paret que per qualsevol humà seria del tot impossible de salvar, em vaig aturar notant com qui em perseguia ho feria rere meu, vaig trobar a faltar un xic de pluja, sempre dóna un aire més peliculero al tema, em vaig anar girant, sabia que no faria res fins veure’m, el tipus era força jove pel càrrec que tenia, suposo que l’ofici de caça vampir ja no deu estar de moda i hi deixen entrar a qualsevol, em preguntava sota quina remesa de cintes o llibres el tipus s’havia decidit apuntar-se en aquella creuada, i que li havien arribat a dir per tal de creure’s que la podrien guanyar, els ulls del tipus estan encesos, però amb quelcom més que el senzill fervor religiós i aleshores hi vaig caure “No em diguis que la puteta que m’he carregat era la teva parella?, no saps que no es pot barrejar lo emocional i lo laboral?, mira si ho hagués sabut hagués esperat un xic a matar-la, igual me l’hagués follada per tal que sabés que era un bon polvo perquè amb tu...”, els humans sou imbècils, imbècils rematats, us diuen qualsevol tontada i salteu, el tipus es va llençar contra mi, quasi que vaig tenir llàstima del pobre infeliç, em vaig apartar en el darrer moment, el seu ganivet va trobar el buit, vaig girar pivotant amb el peu dret agafant amb la mà esquerra el seu canell esquerra, la meva mà dreta va sortir disparada colpejant el seu colze que es va partir amb un soroll sec, ell va parar en sec veient l’angle impossible de la seva articulació, una puntada al genoll i va caure al terra amb l’articulació destrossada, va allargar la mà dreta que li vaig agafar tot luxant l’articulació, vaig parar un moment per veure la seva cara, amb un somriure vaig acabar el moviment amb un crit d’ell al veure com es trencava el seu fràgil canell “Em sembla que estaràs un temps sense poder-te fer palles...” li vaig dir mentre aixafava la seva mà esquerra amb el meu peu, el tipus va tornar a cridar, el vaig observar, el caçador de vampirs era un senzill nyap de carn tremolosa sota la nit que ens observava, “Ja està, ja em pots matar maleït, però en vindran més, saps?, i al final cauràs...”, si m’haguessin donat una centèsima part d’un cèntim cada cop que m’ho han dit segurament ric no seria però alguna cosa m’hagués tret, vaig somriure “Matar-te?, jo?, per qui m’has pres?, jo no mato a inútils sinó és estrictament necessari, i en el teu cas que vols que et digui... mira sempre et podràs preguntar on vas fallar, en que la vas errar per fer que tots els teus companys la palmessin en aquest joc... tot i que igual et queda encara un xic decència”, el tipus em va mirar i va començar a moure’s cap al final de la teulada, va observar el buit que se li obria davant seu i va tancar els ulls, no vaig poder més que dir-li “Ens retrobarem a l’infern”, el tipus va obrir els ulls de cop mentre queia, no sé si sorprès de que ens haguéssim de retrobar o bé de fer-ho a l’infern, perquè suposo que ell era dels crèduls que es pensava que aniria al cel, amb tot i quan el veiés de nou sempre li podria preguntar si era cert que la gent que es llença de certa alçada arriba ja morta al terra...

entrada 939-2 (any 3)

Avui m’ha fet gràcia que el més comentat hagin estat les paraules del que per aquí nomenen Rucnaldo, quan tot calent després d’un partit va deixar anar una perla a tall de “Em xiulen perquè soc ric, soc guapo i soc un bon jugador...”, i clar ja ha faltat temps perquè li saltin al coll, tot i que si ho analitzem fredament el tema ens quedaria: el tipus és ric per no dir que força ric, crec que també és un bon jugador de futbol i sinó, no cal més que veure que surt a totes les travesses dels premis que es van donant, i sobre la bellesa física, no entraré a dir si és guapo o no, però lleig, el que es diu lleig, no crec que sigui, així doncs, la pregunta seria el saber el motiu de l’escàndol de les seves declaracions... i vagi per endavant que si qui les hagués fet fos un dels vostres endiosats jugadors de l’equip antagonista del Rucnaldo ara estaríeu bavejant i algunes anant-se’n potes avall dels “collons” que tenen per fer declaracions com aquelles... i el problema no és que es facin, el problema és que es facin en veu alta i amb orgull, avui un ho criticava força tot dient que el tipus era un valent imbècil que només sabia que donar patadetes a una pilota, i clar, no he pogut estar de dir-li “Coi si és tan fàcil perquè no ho fas tu?, ahhh clar, que tu ets un tipus que no arriba al nivell de valent imbècil donant patadetes a la piloteta dels collons...”, el tipus m’ha mirar i no he pogut més que dir-li “El teu problema, és que et penses que si aquells que enveges estan calladets senzillament deixen d’existir, doncs no, simplement s’ho passen bé en silenci mentre tu et fots...”, pel meu despatx han passats forces tipus víctimes d’aquesta societat on les aptituds extremes estan estigmatitzades i on un ha de fer el màxim sense dir-ho ni esperar res a canvi, tot en benefici d’una societat que demana molt i poc ofereix, o que en la seva democratització ofereix el mateix a tothom... fa poc tenia un arquitecte que havia fet una sèrie de projectes realment genials, però el tipus no els podia vendre, els vaig estar observant i després el vaig mirar a ell tot pensant com podia sortir allò d’un tipus com aquell, li vaig somriure dient “Saps, un per ser bo cal que s’ho cregui ell, i després com per art de màgia els altres s’ho creuran, però tot comença en un mateix, fa temps em van explicar que hi havia una expedició perduda, i qui la dirigia no parava de dir, “Anem cap allí, cap allà...”, al final van aconseguir arribar a un poblat, qui els dirigia no en tenia cap idea que allí hi havia gent, senzillament tenia clar que volia sortir-se’n, tu ets un bon arquitecte però no pots esperar que els altres ho vegin sinó ho veus tu primer”, el tipus em va mirar tot dubitatiu “No em creus?, perquè no dius en veu alta que ets un gran arquitecte, un arquitecte de collons!” em va costar però al final i després de tres intents i un crit de nena es va llençar, el vaig acompanyar al patí de secretàries, i li vaig dir “Diga’ls-hi el què ets”, el tipus es va tallar, va agafar aire i va acabar llençant un “Soc un arquitecte genial” (jo hagués estat un xic més extrem però els vampirs som així), “Mira-les, creus que poden valorar la teva feina?, creus que l’entenen?, creus que tenen el valor moral de dir si el que fas està bé o malament?...” el tipus les va mirar “Qui sinó tu pot dir si la teva obra és correcte, només tu que ho veus en conjunt, elles veuen les parts no el global...”, el tipus aleshores es va llençar “No enteneu res, sou cegues, jo vec el futur i vosaltres veieu el present amb els ulls del passat!, no sou ningú per jutjar el que faig, prou que faig de fer-ho per vosaltres!”, aquí vaig donar-li un copet a l’esquena “Molt bé, però tampoc cal fer-hi sang...”, el tipus va sortir després de passar per caixa, pel que sé, la seva vida ha tingut un gir brutal i avui en dia es poden veure i en un futur se’n veuran més de projectes fets per ell, com ell diu “Ja no dissenyo a gust dels altres, senzillament espero que els altres adaptin els gustos als meus dissenys... perquè són els correctes i els més adient, no espero que ho enteneu ni accepteu, però les coses són així...”, com em deia la secretària “Algun dia m’hauràs de dir quants monstres com aquell has parit....”

entrada 939 (any 3)

Com deia aquell i han cantat uns altres “Us han miccionat a la boca...”, com ahir ja us deia parlava amb un tipus que gestiona una gran cadena de menjar ràpid, doncs res, el tipus ens explicava que els hi han comunicat des del seu laboratori que una certa combinació d’aliments al llarg d’un període temporal pot portar a algunes persones a patir certs problemes de salut per culpa de la composició dels detritus que venen com a menjar, el tipus ens comentava que un canvi en el producte portaria un sobrecost i una despesa difícilment assumible, ara bé, en el cas d’alguna mort per culpa del que venen el cost a nivell d’imatge podria ser força alt, tot i que a nivell econòmic menor al de canviar tot els productes, i com ell deia “Els que en saben ens han dit que la probabilitat que es doni un cas és força limitat, i que es descobreixi que ha estat provocat pels nostres productes encara menor...”, suposo que el tipus ens pagava i pagarà per escoltar el que li hem dit “Davant les dades que ens ha facilitat no hi veiem un perill momentani, i donada la situació d’un possible “conflicte” ens podrem encarregar del mateix...” el tipus ha fet la pregunta “tipus” que tothom formula al escoltar aquella frase “I com s’ho faran?”, el meu cap ha dibuixat el seu millor somriure “Miri suposo que deu voler dormir tranquil aquesta nit i poder mirar als seus fills com fins ara, deixi’ns aquestes coses a nosaltres i gaudeixi de la vida...”, el tipus s’ha aixecat tot dient que si hagués sabut el resultat dels seus actes ho hagués corregit, però clar, que ara i en plena crisi, i veient que la probabilitat d’un fatal desenllaç cau lluny, doncs que prefereix arriscar-se... un cop sol, no he pogut més que pensar com de fàcil s’enganya a la consciència de cadascú, com de senzill és fer-li creure que senzillament s’ha fet el millor que es podia fer, com de ingènua és de creure que un no s’hi tornarà a caure a la temptació de fer negocis sense preguntar-se el resultat dels mateixos, em pregunto quantes vegades a la setmana, mes o a l’any aquesta persona porta a la seva família a menjar a algun dels restaurants ràpids que gestiona... com de fàcil és acceptar un risc quan són les vides dels altres les que estan en joc i quan més llunyans més fàcil de prendre les decisions... mentre sortia del despatx li he recordat a la secre que no faci més compres a la cadena del tipus i que un xic d’exercici no li aniria malament, ja sé sap que a partir de certa edat tot va cap avall més o menys dignament... un cop a la cafeteria parlava amb un tipus qui em comentava que la seva parella no el va voler veure ahir segons ell “Només teníem una hora per veure’ns i a ella no li va semblar temps suficient, de fet em va dir que era una pèrdua de temps quedar per tan poca estona, i jo em pregunto si l’important és el temps o senzillament el veure’ns...”, vaig somriure tot pensant que segurament s’haurà de buscar a una nova partenaire per les properes vacances...

entrada 938-2 (any 3)

Avui tot parlant amb el gerent d’una cadena de menjar ràpid m’ha vingut al cap una història, fa temps vaig conèixer a un tipus qui tenia un preciós setter irlandès el Drac, doncs res, aquest tipus va començar a sortir amb una tipa que era d’aquelles que critiquen les curses de braus, no poden veure els zoològics ni en pintura i que estan associades (sempre que sigui gratuït) a totes les organitzacions de gafipastis existents, i per qui aquell que mengés carn era quasi bé un assassí sense ànima, un tipa tan conscienciada amb els animalons que podia veure als negrets morir de fam però no pas un animaló sense aigua (suposo que aleshores estaven més de moda els animalons que no pas els negrets), doncs res, els tipus van començar a sortir i van decidir compartir pis, tot va anar bé, fins que la tipa va començar a descobrir que el bo del Drac feia mudes de pel i això li putejava la seva col·lecció de catifes perses, a més que l’animaló requeria de certes atencions el que feia que la seva parella no estigués sempre amb ella ni disponible a les seves demandes, i per acabar d’arrodonir-ho, voler ser amic dels animalons no fa que aquests ho vulguin ser nostre, i el Drac no era massa afí a ella, doncs res, que un dia, aquesta ànima caritativa “asissiana” on les hi hagi va decidir tenir una conversa amb la seva parella tot dient-li que un pis no era el millor lloc pel gos, i que ella coneixia un lloc on podria estar millor, i que era poc menys que un maltractament tenir-lo amb ells, ella li va explicar d’un lloc on els gossos corren lliures i són ben tractats, on se’ls cuida com si els tingués un mateix i on el podrien anar a veure quan els hi vingués de gust, el tipus va accedir tot dient que ho provarien, així que ella se’n va encarregar de tot i un dia que el tipus va tornar de la feina ja no hi havia ni rastre del Drac, ella li va passar una foto del quisso i li va dir que havia donat el seu número de compte per tal d’ajudar al lloc on l’havien dut, el tipus va accedir, i heus ací que igual no era només el gos, perquè al poc es van separar, el tipus es va atansar allí on havien dut al Drac tot descobrint que el meravellós món del guau no era més que una vulgaris gossera, a més un cop dins aguantant la respiració per no vomitar el poc que havia menjat entre olor de pixats, cagades i mort una tipa li va dir que no tenien cap quisso com el que ell deia, una que hi portava més temps, va fer memòria i li va dir que el gos feia uns mesos que havia estat sacrificat, el bo del Drac no era dels que es queda el darrer per menjar i es veu que això era un problema, el que havia dut que el tinguessin de “aïllar” el que volia dir tancat dia rere dia en una gàbia de poc més de dos per dos on o bé es tornaves bojos i es mataven contra les parets o senzillament morien, el tipus va preguntar com és que no li havien dit res i perquè encara li passaven el rebut mensual, la noia va arronsar les espatlles tot dient que el número de telèfon que havien deixat no responia (número que a ell no li sonava de res), i que el que ell pagava era un ajut per la gossera no pas pel seu gos en concret (i que l’ajuda anava nom de la seva ex no pas el d’ell) en una interpretació força qüestionable del principi de no afectació dels ingressos, el tipus va voler saber on l’havien enterrar i les tipes se’l van mirar com si els hi demanés la localització del daurat, segons elles eren civilitzades i els enviaven a un centre de cremació i després qui lo sa... com li van dir, vesteix força salvar foques a Alaska però fot massa tenir un gos a casa...

entrada 938 (any 3)

Fa segles vaig escoltar a un tipus qui deia als seus deixebles “Aquest món es pot dividir a la gent entre aquells que donen i els que reben... els que reben tenen la sort de tenir cada cop més, i els que donen cada cop menys, ara bé, si un vol aixecar-se poc pes ha de portar, ja que el pes moltes vegades ens enfonsa i no ens permet d’aixecar la mirada, a més qui poc té de poc s’ha de cuidar, pel contrari qui molt té molt ha de vigilar...” un dels deixebles se’l mirava amb un somriure i va acabar dient “Però mestre, de sempre l’important és tenir i si pot ser molt millor...”, el mestre va retornar el somriure “Això depèn de si un vol ser valorat pel que té o pel que és, tenir pot donar tranquil•litat, però no tenir dóna llibertat, tot i que no per viure com es vulgui sinó com es pugui, però almenys un pot viure lliurement... amb tot, un sempre ha de tenir un quelcom mínim, jo per exemple, soc el que soc pel senzill fet que us tinc a vosaltres, sense vosaltres no seria més que un vell boig que estaria parlant al buit, tot i que pensant-ho bé, amb vosaltres no deixo de ser un vell boig que està parlant al buit...” els alumnes es van mirar i van ser només un parell els qui van somriure... els segles han passat i les generacions s’han anat succeint, però el tema segueix allí, en qualsevol relació sempre hi ha qui aporta i qui rep (i això inclou les relacions “trenet” amb la que alguns blocaires acaben els seus sopars....), misteriosament hi ha una transvasament al més pur estil dels gots comunicants que fa que dos persones acabin quasi sempre al mateix nivell, no fa massa en una reunió a un dels presents li van preguntar per la seva relació (una relació ausònia on les hi hagi, per cert, ara hi caic que l’ausònia no deixa de ser més que la sònia d’or... (xist tre dolent), és a dir una relació absorbent a topeeeee), el tipus va anar escoltant el reguitzell de comentaris sobre com de passerell era per aguantar les anades d’olla de la seva parella i com aquesta “el feia girar com un penell en ple ull de l’huracà” (joer amb la parauleta... “penell”...) i ull amb l’expressió que té profunditat intelestuà, el tipus es va acabar el cafè sense dir res, i un cop sols em va dir “Es pensen que per fer allò que l’altre demana un perd en la relació, no veuen que a mi senzillament ja em va bé tot, perquè el que senzillament vull és estar amb aquella persona, tota la resta és accessori, i si ho mires amb distància ella guanya en el present a ulls de tothom...”, escoltant-lo no vaig poder més que recordar la famosa tornada de la cançó... “Then you’ll find your servant is your master...”, com ja he dit forces vegades les juguesques dels humans m’interessen poc, tot i que no deixen de tenir aquell toc de divertimento que ens permet als vampirs de passar els segles distrets, perquè de fet el major reality que hi ha no deixa de ser el món real, on un pot passar i mirar i tot intentat trobar on hi ha la càmera oculta al no creure’s el que observa...

entrada 937-2 (any 3)

Fa temps algú em va dir que els blogs venen a ser una projecció de qui hi ha darrera, i que com les persones n’hi ha que neixen malviuen i moren en silenci, davant l’apatia del personal i en canvi n’hi ha d’altres que aconsegueixen un vida exitosa i un intent col•lectiu de fer-los perdurar més enllà de l’esperança de vida natural de qualsevol blog (fins i tot n’hi ha que diuen, que alguns han estat crionitzats a l’espera de generacions futures...), de fet vaig escoltar en un seminari no fa massa “Per fer un blog amb seguidors un ha d’escriure el que els altres volen llegir més que no pas allò que un vol dir, en el fons els blogs no deixen de ser un intent de demostrar la personalitat i lo xaxipirulin que s’és, i s’acaba en una prostitució vers les rialles, els comentaris i els seguidors que ens facin concloure que encara podem entretenir i cridar l’atenció... perquè si passem a dormir el son dels justos senzillament voldrà dir que hem deixat d’existir, i cal recordar que per molts un no és per si mateix, sinó pel que els altres diuen d’un...”, val a dir que el tipus qui parlava té un blog amb forces seguidors i vaig estar a punt de preguntar-li si li havia valgut la pena el fet de “prostituir-se”, al que suposo que ell hagués contestat amb un “Si ho has de fer, almenys gaudeix-ho i fes-ho amb dignitat...”, de fet en una societat on la gent no sap qui és, i necessita de les opinions dels altres per saber qui són, o on el saber com és un requereix de l’atenció dels altres per tal de conèixer-se... un lloc on s’ha acabat el mirar cap a l’interior, ara toca mirar a l’exterior i esperar la resposta; un no és intel•ligent, o maco perquè ell ho digui o ho demostri, un ho és sempre que els altres li ho diguin (amb o sense copet a l’espatlla), i heus ací que això ha fet milionaris a forces d’aquells que es guanyen la vida curant les ments i definint al personal, perquè no com ara escolto tanta sintamotologia, ni tants brots, ni tantes dolences, ni tants trastorns... fa poc parlava amb un psico qui em deia després d’unes quantes copes “Tinc la consulta plena de gent que bàsicament es pregunta qui és, i que no sap el que té però té clar que pateix algun trastorn mental, en un intent de voler ser com els altres, en una societat titllada de malalta tothom ho vol estar per poder dir amb veu alta que pertany a aquesta mateixa societat... i clar, no em queixaré que d’ells visc, però si vols que et sigui sincer el problema és força senzill, i és que l’ideal d’estabilitat mental no deixa de ser això, un putu ideal teòric al que ningú hi arribarà, de fet ni tan sols s’hi atansarà, i el més divertit és que si algú arribés al mateix segurament aquest algú tindria un veritable trastorn mental digne d’estudi...”, vaig somriure, perquè precisament la pregunta és la correcta, ara bé, la direcció de la mateixa és l’error...

entrada 937 (any 3)

Fa temps passejava per la vora d’un riu amb el bo del Miyoko, qui em deia “No entenc a la gent que vol aprendre amb la idea d’avui aprendré això i demà aprendré allò... no cauen en lo difícil que és precisament el fet d’aprendre, mira que és senzilla la forma d’agafar una espasa, no hi té d’haver excés de tensió, un braç separat just perquè hi entri un full de paper i l’altre tot just per aguantar un ou, en un estat d’alerta que no porti a un cansament mental, de fet cal fer una imatge de l’entorn i només actuar quan aquesta es veu modificada... doncs senzilla com és, la gent en el seu intent de fer-ho tot ràpid es perd en la urgència i la necessitat de voler aprendre quelcom que requereix del seu temps, mira, si tires dues fulles al mateix riu no baixaran a la mateixa velocitat ni pel mateix camí, i fins i tot és possible que alguna no arribi al destí, i això perquè les fulles no són iguals, i no entenc com una veritat com aquesta tan senzilla i fàcil que fins i tot una fulla entén, perquè la naturalesa en la seva sapiència no fa dues coses igual donant així portes a la diversitat, doncs com la certesa de que no som iguals no és entesa i menys acceptada pels homes...”, vaig somriure observant el riu, ell va somriure “Hauries d’escoltar més que no pas mirar, les paraules defineixen una imatge però la importància està en les paraules no pas en la imatge...”, fa poc i entre efluvis etílics algú em parlava de les relacions amb els altres i sobre tot de les “afectives”, i no vaig poder més que recordar en Miyoko amb el seu “un braç obert per tal que hi entri un full de paper i l’altre obert perquè s’hi aguanti un ou”, un intent de demostrar que no s’està en un món de blancs o negres, un està entre un braç que pràcticament està enganxat al cos i un altre que hi deixa una certa distància, i heus ací l’equilibri, l’equilibri en tot, fins i tot en les relacions, un ha d’aprendre a tenir a la persona lligada i alhora a deixar-li el seu espai, estar enganxat a la persona i desenganxar-se, i no sempre a gust d’un sinó a gust de l’altre, un equilibri difícil i necessari per mantenir qualsevol relació de forma sana, l’equilibri està en el centre no en els extrems, vaig aixecar la copa brindant amb el tipus tot dient-li “El teu problema company és que tens por en confiar en ella, i no pas perquè no puguis fer-ho, sinó pel fet que si hi confies dones peu a que et pugui trair...”, el tipus va arrufar el nas “I l’amor on queda?” i aquí si que em va ser impossible contenir una rialla “L’amor?, doncs en els llibres de poesia (no en tots) i en les “arlequin” entre d’altre llocs... però no pas en la vida real, recorda que l’amor...” “És un invent del poetes, ja ho sé, un intent d’assegurar allò...” “Que s’ha de guanyar dia a dia... que de fàcil és dir que per gràcia de l’amor un es pot relaxar i tenir sempre més a la parella al costat sense guanyar-se’l dia si, dia també...”, “Fa gràcia parlar d’aquests temes amb un vampir, perquè precisament vosaltres heu vist tantes vegades l’amor que heu arribat a un punt on sou incapaços de reconèixer-lo, i menys encara acceptar-lo per tot lo d’humà que comporta...”, vaig aixecanr la copa tot mirant la noia qui havia entrat i preguntant-me si era de les que desitjava amor o senzillament sexe... i heus ací l’eterna pregunta: “Què preferiu algú que us estimi però no us folli o algú que us folli i no us estimi, i és més encara, també hi ha els que no us follaran ni estimaran i els rars que us poden follar tot estimant-vos (i no, els pares/mares no entren en aquesta categoria, ni els fills/lles, malalts mentals!!)

entrada 936 (any 3)

En un país on un passa de frases com: “Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor” a “El brau raton ha superat totes les expectatives en la seva darrera aparició...”, i tot això només fent un clic en el comandament a distància queda clar que alguna cosa no acaba d’anar bé, que per molt que es vulgui hi ha un trencament que tothom veu i alguns diuen però ningú te nassos d’acceptar dins de la vostra vilipendiada nació... ahir parlava amb uns tipus i un dels presents va deixar anar la frase del dia “M’agradaria que el meu fill un dia s’aixequés i descobrís que ja no hi ha cap guerra... i que no tingui de viure el que nosaltres hem viscut”, quasi que se’m cau l’ampolla als peus emocionat com vaig quedar de la imbecil•litat del dia, i a més dita amb tot el sentiment que un papà pot donar a les seves paraules... va ser un dels presents qui li va contestar “Diuen que fa molt, un Deu va caure al món i els humans el van ajudar a tornar al seu regne, bé fos per un acte de bondat, bé perquè no paga la pena cabrejar a un Deu, i tenir-lo per casa ve a ser el més semblant a tenir la sogra... doncs res, que el Deu content va decidir donar un regal als humans, i va acabar amb totes les guerres i els motius de disputa, així és com va esclatar una de les grans paus, ara bé, els homes van començar a posar-se nerviosos sense saber-ne els motius i les més petites discussions per qualsevol tema van derivar en discussions majors, i d’aquelles a conflictes que van generar noves guerres, i va ser aleshores quan el Deu que havia portat la pau al món va descobrir que la guerra és una condició innata en els homes, de fet un sistema ordenat i lògic de reorganització i manteniment de recursos dins d’uns límits tolerables per la majoria, com li van dir al deu “Si els homes no tinguessin guerres les haurien d’inventar”, així doncs, el Deu va decidir no intervenir-hi més, perquè aquella era la veritable naturalesa dels humans i el seu destí...”, tots els van mirar i alguns van aixecar les seves ampolles, pensant que gràcies a les guerres poden viure, i de fet, és l’eterna dicotomia dels que poden raonar amb motius i aquells que només tenen la força, si els primer poden usar la raó els segons poden usar la força, i de fet sempre m’ha semblat força just que cadascú aprofiti allò que li ha estat donat per fer valdre les seves idees (superioritat natural en diuen), de fet, tota civilització ha tingut en un inici una demostració brutal de força que l’ha dut a una demostració brutal de raons, els dos punts del pèndol, i després de la raó torna el caos i la força, i no és que els humans siguin poc originals o tontets, és que el sistema porta segles de rodatge i s’ha demostrat que és força eficient...

entrada 935 (any 3)

Quan un no sap si està veient el llac dels cignes o l’estany dels aneguets es planteja forces coses, d’entre altres com a vegades la democratització no ha portat tot el bo que es podia esperar, ahir convidat a una demostració de com davant d’ulls profans qualsevol saltiró i tombarella a l’aire pot ser aixecada a la categoria d’art, de fet encara tinc gravat quan en un intent de la ballarina on va perdre l’equilibri i quasi que fa una demostració d’un 11s (ho sento, ja sé que és un xist dolent però m’ho va posar a ou) sobre el tipus de la primera fila, qui bavejava pensant en aquell sinuós cos ple de suor damunt seu... doncs res, davant aquesta pèrdua d’equilibri la gent aplaudint bé per premiar el no sé que, bé per donar ànims... fa segles senzillament la gent s’hagués quedat callada no donant crèdit de com algú sense la mestria suficient s’atrevís a sortir a un escenari... per la resta tot bé, exceptuant la manca de ritme i la asincronia de certs moviments entre el cos de ball, qui tenien per segur que mentre moguessin les mans i les cames tothom content, i el personal del teatre al nivell dels ballarins, encara se’m fa difícil acceptar que es pugui entrar segons com en un lloc cultural, i més encara que a tall d’espectacle cinematogràfic el personal entri menjar i begudes, això sense comptar amb els “experts” que analitzen tot els moviments amb veu alta per tal de demostrar la seva (sempre suposada) sapiència i que acaba amb la paciència del que tenen al voltant, i les explosions d’aplaudiments del personal davant la finalització de cada número i/o acte, sense donar temps a meditar si eren merescuts, i ja no diem després de cada exhibició dels primers ballarins, on no es valora la tècnica sinó senzillament l’espectacularitat, i és aleshores quan recordo la paraules d’un conegut “Des del moment que tothom ha pogut anar al ballet he decidit no anar-hi més...”, res, que la nit va anar entre saltiró, tombarella, elevacions, obertures i forces altres per acabar en un local de mala mort escoltant les improvisacions d’un grupet que s’havia ajuntat per fer una sessió de jazz, crec que en diuen fer-ne una jam, entre copes i sinceritats augmentades pel fet que les noies havien anat a retocar-se al bany (elles es retoquen i els homes pixen i caguen), doncs això, que un tipus ens deia que no sabia com es podia anomenar una relació sense sexe (bé, suposo que “putada” seria una accepció correcta), però el tipus encara va donar un tomb més al tema al dir-nos que no feia massa la seva parella l’havia enxampat fent-se una palla davant l’ordinador i li havia cardat una bronca a la que ell va respondre que si no fos per ella allò no hagués tingut mai lloc, i ella tota seriosa li va escopir un “Mira que n’ets d’infantil tot ho resumeixes en el mateix... a veure si madures”, ens vam mirar i no vam poder més que explotar en una gran rialla, si és que vampir o no aquestes formes “modernes” de relació em sobrepassen...

entrada 934 (any 3)

Fa segles un tipus em va dir que davant una acció si algú s’ho ha de repensar per tal d’acceptar-la, o que si ho fa per educació és tan com si directament no l’acceptés, com ell deia “No em calen aquests subterfugis que fan acceptar allò que no es vol acceptar, per tal que després nosaltres haguem d’acceptar com a retorn el que no creiem ni volem acceptar...”, amb tot i com ell concloïa “Tot i que si tothom apliqués aquest principi acabaríem per acceptar poques coses i aquest meravellós ordre social se n’aniria a norris...”, amb els segles un es fa vell tot i que físicament no canvií i aprèn a que a partir de certs anys val la pena agafar aire i dir un “fins aquí”, perquè al final de tan empassar un acaba afartat o directament peta... amb aquest tipus parlava una vegada de lo increïbles que són els humans, de fet tenen el do de la comunicació i la creació de diversos sistemes per fer-ho entre ells de verbals i escrits, i no deixa de tenir el seu que com alguns s’encaparren per pervertir l’essència dels mateixos, l’essència de la comunicació és senzillament comunicar, fer-se entendre, poder expressar-se i poder entendre i captar el que els altres diuen, així doncs, no entenc aquests intents de sacralitzar el llenguatge quan més minoritari millor per tal d’identificar-se i fer-se d’un lloc pel senzill fet de parlar un idioma minoritari, quan cap dels presents té cap mena de problemes ni fa cap fàstic a canviar d’idioma en cas d’una urgència o una necessitat, fa segles un tipus em deia “L’idioma no ens fa de cap lloc, ni l’idioma ni la història ni les costums, de fet el que ens fa d’un lloc és senzillament creure’ns d’aquest lloc, i quan més ho diem i més cridem, senzillament més dubtes en tenim de ser-ho i més ho volem fer veure, i d’altra banda i per molt que ens ataquin i ens neguin, no podran evitar que nosaltres ens creiem d’aquest lloc, i si ho creiem encara que només sigui per uns instant ho serem, perquè en el fons tothom pot ser d’allí on vulgui, i les demostracions a favor o en contra molts vegades no deixen de ser una pèrdua de temps i una imbecil·litat supina...”, des de les hores sempre he valorat aquells que “són” perquè “són” no pas perquè d’altres diuen que són o no, o per fer unes demostracions a tothora dels seus orígens, perquè no s’ha de respondre davant els altres sobre qui s’és, senzillament s’ha de respondre davant d’un mateix, i el problema és que costa força més enganyar-se a un que no pas enganyar als altres..., aquesta mateixa persona em va fer un dia una de les preguntes que sempre faig (canviant-la un xic) en els seminaris, el tipus em va preguntar “Què és mes just estar amb algú que no estimem però que ens estima amb bogeria, o voler estar amb algú a qui estimem amb bogeria però que no ens estima en absolut?”, com deia amb un somriure “Només aquell que ha viscut en solitud valora la companyia, i només aquell que ha viscut acompanyat valora la solitud, i si preguntes el primer et dirà que la solitud és dolenta i el segon que la companyia ho és un cop han tastat el contrari...”

entrada 933-2 (any 3)

Avui escoltava una conversa força interessant, un tipus parlava sobre la confiança i venia a dir que la gent té una tendència natural a confiar en els propers i desconfiar dels llunyans, i que precisament aquesta tendència era la utilitzada pels nacionalismes per agafar els adeptes tot portant fins al paroxisme aquesta por pels “llunyans” i tot el que faci flaire de “venir més enllà de la darrera casa del poble”, no he pogut més que somriure, al descobrir que si un té un excés de confiança pels propers i de desconfiança pels llunyans segurament se’l titllarà com deia aquell de nacionalista excloent, ara bé, si un confia en els llunyans i desconfia dels propers segurament també se’l titllarà de tot el contrari com un tipus inadaptat i socialment qüestionable, més proper a perdre el cul pels de fora que no pas pels de dins, és a dir tot un ecogafipasta, així doncs la qüestió és saber en qui s’ha de confiar per tal de no caure en desgràcia, i la resposta no podria ser més fàcil, si li preguntes a qualsevol et dirà “Coi, has de confiar en mi i desconfiar de la resta menys dels que jo et diré...”, així de fàcil, ras i curt, de fet conec a pocs que vagin dient “Mira, amb mi no pots confiar, de fet soc un tipus del tot poc recomanable...”, i el divertit és que quan més ho dius la gent més s’encaparra en un intent de salvar a no sé qui (sempre he cregut que aquells que volen salvar als altres intenten bojament salvar-se a ells mateixos), doncs res que aquests intenten convertir-te en el que no ets tot donant-te la seva confiança, i clar quan les coses acaben com és de suposar encara et retreuen el teu comportament, fa molt de temps en un centre per on vaig passar hi havia una màxima “No confiïs en ningú, ni deixis que ningú confií en tu”, de fet i com deien allí, ja és prou difícil el manejar-se un mateix com per tenir que dirigir als altres qui lliuren els seu destí a les mans d’un... avui parlava amb un tipus qui no pot evitar el somriure al explicar-me un cop i un altra la mateixa història, el tipus es dedica a reconstruir gerents, tipus que han vist com tot al seu costat ha caigut per les seves decisions i que han estat a un put de fer una certa justícia moral en la que s’han aturat en el darrer moment cercant una excusa per tancar la finestra i deixar la classe 1 de vol lliure per un altre dia, de fet com ell diu en els cas dels gerents la probabilitat de morir al saltar des de la finestra del despatx és directament proporcional al càrrec que es té i a la importància (suposada) que se li dóna a un dins de l’empresa... doncs res, el tipus agafa trossos i després de deixar de costat els defectuosos, polir els aprofitables i enganxar els bons crea de nou un gerent que segurament l’acabarà per tornar a cagar (de fet i com deia el pingu és qüestió d’estadística, quan un pren moltes decisions segurament alguna acabarà per no ser la més idònia, ara bé, algú les ha de prendre), doncs res, ell els recrea i un cop acabat el procés frankenstenià els deixa de nou en el món empresarial, doncs res, com ell diu el divertit és veure com després de dir-lis que ja tornen a estar capacitats et miren com a babaus i et pregunten “Però ja no tornaràs a venir?, no m’ajudaràs més?”, és aleshores quan ell mentalment grava que no hauria d’invertir en empreses dirigits per tipus com aquells...

entrada 933 (any 3)

Avui parlava amb un tipus qui ens explicava com la seva parenta ja no li dóna la conya amb el fet que begui, que surti o fins i tot que es compri la moto que li ve de gust, fins i tot en el fet que vagi menys al gimnàs i comenci a crear la famosa corba homeril, d’entre els que l’escoltaven alguns li han dit que això no deixava de ser una demostració de l’amor de la seva parella vers ell, i ell amb un somriure ha sentenciat “Res més diferent, la meva parella m’ho deixa fer des de que la vaig fer heretera universal, ja ho veieu, això si que és amor com vosaltres dieu…”, realment m’ha fet dibuixar un somriure, amb ell vaig compartir aquest estiu una nit juntament amb d’altres, entre els que hi havia un tipus que havia vingut feia poc de l’Àfrica on estava en el marc d’un pla de desenvolupament de països que surten de conflictes armats, doncs res el tipus s’ha portat com a souvenir del país una residenta del mateix, la qual suposo que deuria estar disposava a pagar força més que no pas el fet de tenir de fotre’s al llit amb un blanquet cada nit i follar-se’l de tan en tan, i el tipus content perquè així pot allargar la seva missió humanitària, doncs res que aquella nit i després del sopar vàrem anar a donar un volt, quan un dels presents em va fer notar que tot i estar fosc no veia al parella del tipus i aquest havia preguntat per ella, tot cagant-me en ells vaig recular una mica per veure un moviment en una de les casetes que hi havia a la platja, fent gala de la curiositat vampírica m’hi vaig atansar per descobrir a un manso de color que tenia a la noia que cercava atrapada en un racó el tipus l’havia colpejat i s’havia baixat els pantalons mentre ella el mirava amb la mirada de qui ja ho ha vist, de qui creia que se n’havia escapat però descobreix que la naturalesa i el destí d’un moltes vegades no es pot eludir… el tipus la va girar sense contemplacions i agafant-la pel cabell li va fer picar la cara contra la paret mentre li baixava els pantalons, ella sabia que no serviria de res cridar, de fet poc podia cridar amb la boca enganxada a la paret notant com se li rebentava el llavi i el regust de la seva pròpia sang, sabia que el millor era callar i esperar que el tipus acabés, aquest dibuixava un somriure davant la troballa, qui li anava a dir que lluny del seu país trobaria una puta com aquella, i de fet, que millor per fer pagar la mala llet i el fracàs d’haver anat a un país a fer-se ric i acabar venent productes per la platja aguantant la broma fàcil dels blancs i fugint de la policia, aquella era la seva nit de sort, perquè la puta pagaria per tot el que li tocava, vaig mirar l’escena, el tipus no va tenir cap mirament amb ella i ella no va fer cap gest per resistir-s’hi, molt possiblement uns milers de kilòmetres més al sud i allò seria del tot normal, però no aquí, vaig estar pensant en com hi ha gent que no fuig del seu destí per dolent que sigui, aquells que creuen que la desgràcia els hi pertany individualment, aquells que saben que acabaran per patir, aquells que per molt que fugin saben que sembre n’hi haurà que voldran aprofitar-se d’ells… la tipa senzillament va notar un moviment i com desapareixia la pressió darrera d’ella, va trigar un moment a girar-se i al fer-ho em va veure amb un somriure “Ja no et molestarà més, i crec que t’estan buscant, jo diria que he caigut més que no pas el que ha passat…” “I tu?” em va preguntar ella, “Jo?, mira aprofitaré per fer el ressopó, que m’he quedat amb un xic de gana…” ella va marxar i jo vaig aprofitar per pujar al sostre de l’edificació on hi havia el cos del negre, vaig somriure pensant en el regust exòtic de la seva sang ell encara no estava mort del tot i la seva mirada havia passat de la valentia de qui pot amb els dèbils a la d’aquells que demanen clemència quan poca n’han tingut, vaja la mirada de qualsevol humà que sap que el seu temps se li acaba, una mirada massa vista com per prendre-se-la seriosament…

entrada 932 (any 3)

Avui un dels darrers sopars de la temporada, un sopar on una parell dels presents ens ha fet partícip de les seves vacances sense preguntar ni avisar (i això que ja vam pactar que ens cas de diarrea vacacional, i ganes de torturar al personal es deixaria un avís i un temps prudent per tal que els més socialment inadaptats se’n poguessin escapar), però no, heus ací que deuen haver estat tan acollonants les seves vacances que ni han avisat ni han deixat marxar a ningú (de fet, estem mirant si aquesta acció està penada per algun coi de Tribunal Internacional), doncs res, que els tipus van anar a Schloss Neuschwanstein, i clar, com no, no s’han pogut estar d’explicar la famosa història que allí es diu, jo el vaig conèixer quan encara era el nou Hohenschwangau, encara recordo al pobre Lluís quan em deia “No estic boig, senzillament estic enamorat… i no vec les coses com volen sinó com vull; perquè el que creuen els altres ha de ser millor que allò que jo crec?”, un tipus peculiar i que em va caure bé des del bon començament, però amb forces males companyies i pitjor família, i un gust letal per nedar de nit…, també recordo a aquella que ha estat tan idolatrada la que ho va tenir tot a canvi d’un pacte que no va voler pagar, i que es va associar amb el pobre Lluís, perquè cap home es podria resistir als encants d’ella, recordo les paraules que li van dir “Seràs maca, però tots aquells que estimaràs moriran davant teu i aquells a qui no voldràs estaran eternament al teu costat…”, la tipa no s’ho va prendre massa seriosament fins les primeres “pèrdues” d’éssers estimats i després tot i l’intent per pagar el deute va ser ignorat, de fet l’efecte de la maledicció va ser millor que no pas el cobrament perquè no recordo a ningú qui després d’un pacte es decidís per no pagar… algun dels comentaris fora de to i totalment errats de la taula em van fer tornar al present, suposo que la meva companyia deu ser acceptada o com a mínim tolerada, i forces dels presents consideren que un pot fins i tot estar a gust al meu costat, em pregunto en que canviaria si sabessin la veritat, si coneguessin la meva veritable naturalesa, si per un instant fossin capaços de veure que qui tenen al costat no és més que un vampir que porta forces segles entre humans i que n’ha matat més dels que ells podrien recordar en una vida, em pregunto com canviaria la forma en que em miren i em tracten, suposo que res hauria de canviar de fet en res canviaria el meu tracte vers ells, com em va dir fa temps un inspector de policia: “El problema dels monstres no és que ho siguin, el problema és que no són diferents a nosaltres… el que porta a creure que qualsevol de nosaltres en un moment donat pot esdevenir-ne un…”