La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 28 de febrer del 2011

entrada 765 (any 3)

Avui em tocava complir amb els meus “serveis socials” particulars, alguns diran que és tot un privilegi el poder donar classes i oferir la nostra experiència a les noves generacions, jo senzillament crec que en la majoria dels casos és una pèrdua de temps, ja que per molt que un desitgi que el seu gos pixi al vàter no ho aconseguirà, i ja no us dic que faci una senzilla equació i ja no parlem si es tracte de fer un discurs un xic abstracte… al entrar a l’aula un dels tipus estava escoltant això o qualsevol altre merda semblant, avui parlaven de no fer classe per tal de solidaritzar-se amb tots aquells pobles que lluiten per la seva llibertat, i com que jo no soc ningú per contradir els desitjos dels meus alumnes he decidit acceptar el no fer classe, el problema era que per tal de fitxar i que em compti com a hores m’he tingut de quedar, estava ja a la porta a punt de dirigir-me cap a la cafeteria quan un dels tipus ha dit “Sense exèrcits no hi hauria guerres, sense guerres tothom viuria en pau…”, m’he aturat descobrint dos coses, la primera és que encara no entenc com aquell imbècil no tenia el premi Nobel i la segona com és que amb uns quants segles a la meva esquena no havia caigut en aquesta veritat tan absoluta… i aleshores m’han vingut les paraules d’un tipus en una pel·lícula qui deia “Som persones com nosaltres les que vigilem i els defensem per tal que vostè pugui seguir follant sense necessitat de vigilar la porta de casa seva…”, ells no en tenen la culpa, són fills de pares que el hi donen tot per tal de suplir el fet que ells no poden (ni volen) passar el temps amb ells, i al final el dia que ho intenten descobreixen que tenen un fill que els hi és un perfecte desconegut i miren quina és la darrera joguina que li han de comprar per guanyar-se el perdó i de pas no passar pel tràngol de tenir de tractar amb un perfecte desconegut, aquells brivalls no deixen de ser una pandilla d’imbècils tan egoistes i egocèntrics que creuen que pel senzill fet de desitjar que tothom sigui bo tothom ho serà (perquè és el que volen), i segurament matarien a qualsevol que els hi portés la contrària (això si, sentint-ho molt, perquè matar no va amb ells…), són tan perillosos com qualsevol integrista, l’únic que els diferencia és que a ells encara no se’ls hi ha encès la metxa… vaig recordar a tots aquells que han mort al meu costat, qualsevol d’ells era força millor que aquells capullos que parlen del que no saben amb la seguretat que dóna la ignorància i que no dubten de riure-se’n de qualsevol que els hi porti la contrària, ells ho saben tot i el que no saben no cal ser conegut… no he dit res, senzillament perquè de res serviria, diuen que el temps no està per ser perdut ni les paraules per ser dites a aquells que no les entendran, així que he sortit per la porta mentre ells discutien com salvar el món dels tirans, i com deia aquell “I tu em preguntes qui és un tirà fill meu?, tu ets un tirà…”, ja fora m’he desintoxicat amb…

3 comentaris:

Ana Carles ha dit...

Miri que de totes les seves professions la que li pega més és la d'educador (o ensinistrador de feres), ja me'l imagino.... :)

Ana Carles ha dit...

I per cert, ja és el segon cop que em diu que no em llegeixi el seu bloc, al tercer començaré a malpensar...

Molon labe ha dit...

Estimada Ana miri qualsevol feina és bona... vaja i jo que pensava que malpensava per naturalesa... ara em dirà que fins ara pensava bé de mi... ains...