entrada 754 (any 3)

Vaig conèixer a l’Isaac en una seminari al que m’hi van fer anar i del que no n’esperava treure res que no fos mal de cap i una pèrdua de temps, i al final el vaig treure a ell, mentre forces estaven bocabadats escoltant les imbecil•litats d’uns tipus que no paraven de xerrar (per evitar que la resta pensés en el que deien); de fet sempre he dit que la capacitat d’oratòria d’aquests tipus és directament proporcional a la necessitat de que els inflin l’ego de les seves personalitats, amb l’excusa de fumar una cigarreta l’Isaac es va aixecar i al passar pel meu costat em va dir tot dubtós “Et ve de gust fer una cigarreta?”, vaig somriure sospesant que preferia més i vaig acceptar de sortir amb ell, no cal que digui que no hi vam tornar a entrar, l’Isaac era cap de projectes en una important multinacional i vam passar tota la tarda i la nit descobrint el que la ciutat ens oferia i que era molt més del que un tipus darrera un faristol ens donava... mai he perdut el contacte amb ell, de fet per temes professionals ens hem anat creuant i amb el temps i no pas per una necessitat vital d’ell, m’ha explicat la seva vida, la seva família té els orígens i va viure molts anys a París, ciutat de la que van ser expulsats per la seva religió i condició, els avis ho van passar malament, l’avi no va sobreviure al camp de treball ni a les putades que li van fer passar, tot preguntant-se on quedava el seu Deu i on havien deixat la “dignitat humana”, l’àvia si, senzillament perquè va decidir que era més important la seva família que no pas ella; el seu pare i la seva tieta van aconseguir escapar i quedar-se a casa d’uns coneguts que els van afillar, i com forces el seu pare va renegar del que eren per evitar el que ells havien passat als seus descendents, així doncs li van ocultar tot a l’Isaac tot i que la seva àvia amb un somriure no parava de dir-li qui era i que era, la seva família havia destacat per ser un orfebres de fama reconeguda i l’Isaac tot i que no ho explota té una facilitat innata per treballar amb les mans, amb el temps va conèixer una noia que era la filla d’un directiu d’una important empresa francesa, i com passa en els humans l’amor va fer d’antesala dels repics de campana, i jo vaig estar convidat a la boda, ell em va proposar de ser el seu padrí però ja sé sap que les fotos i els vampirs mai ens hem portat massa bé, total que la boda va anar com tothom esperava, la núvia estava radiant (i quina no ho està)... i va complir amb la costum de portar i portar i portar i portar, fins i tot portava una peça deixada per la seva àvia una joia que havia estat sempre en mans de la seva família, l’Isaac la va mirar admirant la seva bellesa, els seus pares no estaven massa a gust ni amb la cerimònia ni amb la festa i l’àvia havia complert amb exquisida educació el seus deures... la veu de la seva ja esposa el va fer tornar a la realitat “Passa res?”, ell va fer que no sense deixar la joia “Dius que sempre ha pertanyut a la teva família?”, “Si, mira li pots preguntar a la meva àvia que la tens allí...”, l’Isaac els va mirar i va veure el canvi d’expressió entre la seva família política i la carnal, tot i la distància vaig veure que passava quelcom ,ell es va aixecar i va dir que lamentava el malentès però que aquella boda acabava allí... després i amb forces més copes damunt em va dir que la pretesa joia familiar tenia l’escut del seu avi, l’havia fet ell, i a més tenia la marca de les joies familiars, la seva àvia havia estat cega o oblidadissa aquell dia, igual perquè havia pres a perdonar o a passar pàgina, però ell no, i aquella joia tenia la marca que li havia ensenyat la seva àvia sempre en dibuix perquè no els hi van deixar res, el mateixos veïns als que ells havien ajudat moltes vegades van ser els primers d’assaltar i robar-los, perquè tothom sabia que allí on anaven no necessitarien res del que tenien... ell no havia conegut al seu avi, però si que havia conegut a algú que l’havia robat... vaig aixecar la copa “Benvingut als que saben que vol dir veritablement “la naturalesa humana””...