entrada 749 (any 3)

Ahir vaig pujar al cotxe per sortir d’aquesta realitat aparent i visitar al conill en el seu cau, i des dels altaveus això em va donar la benvinguda, va ser instintiu de quedar-me quiet, immòbil tot recordant el que em van dir la primera vegada que la vaig escoltar “Si mai algú composa el que se sent quan un humà et falla, et ven o et traeix segurament composarà aquesta peça…”, des de les hores he vist a molts humans anar a trobar-se amb el seu deu particular al so d’aquesta música després d’experimentar el que s’entén per “condició humana….”; vaig conduir fins al local on havíem quedat dins els de sempre, semblava tret d’un anunci de cervesa (i redeu que sembla ser que els creatius només s’esmercen per anuncis interessants quan tracten d’aquest beuratge…), fa gràcia que un passi a no sentir-se de cap lloc ni en cap lloc i és entrar en locals com aquell i un somriu tot pensant que un no està sol, que les individualitats per efecte de la col·lectivitat esdevenen una col·lectivitat per necessitat, mai els pocs han estat tants i tant units com quan els molts els han perseguit… pels altaveus sonava això i no vaig poder evitar un somriure, la cambrera se’m va acostar “El de sempre?”, no va caldre que digués res, de fet poc importen les paraules, encara que li hagués dit que “no” hagués tingut la copa a la barra, els humans són animals de costums, es senten segurs en el món que han creat i només aquells que no tenen res a perdre s’aventuren al desconegut fent justícia a la dita de: “De perduts al riu…”, un dels tipus de la barra va aixecar la copa acostant-se, és el que va dir un cop que allò era com una clínica de desintoxicació per a nosaltres i un centre de perdició per la resta, aquí a base d’alcohol i bromes (en el millors dels casos) un perd la pàtina que la societat s’entesta a pintar-te de dilluns a divendres, ara eren aquestos els que sonaven… com ell em diu “La meva dona diu que no li agrada com torno d’aquí i que sempre podria ser com soc abans de venir aquí, tot i que aleshores aquell que vol no soc jo, senzillament és qualsevol altre…”, una tipa se’l mira i li llença una mirada en forma d’andanada, ell s’escora i arria les veles bordejant perillosament les bales que li passen pel costat, somriu deixant veure les peces d’artilleria llestes per disparar, aquesta nit no hi haurà presoners… el DJ amb un somriure li afavoreix el vent amb aquesta peça, peça guanyadora on les hi hagi; només els desconeguts coneguts perquè saben el que són la poden valorar, i mai ningú està tan ben acompanyat com quan és un desconegut qui fa companyia, algú se’m va acostar per darrera, “Estàs sol?”, “I qui no ho està?” vaig contestar mentre em girava, ella va forçar el somriure, “Pensava que les converses profundes eren dos tamborets més enllà…”, ara el DJ va decidir pujar les pulsacions amb aquesta peça… “Si vols puc posar el modus de subnopollesenseconversaperoambullspermirarteelspitsielcul…”, ella va somriure de nou “I què et sembla el modus de nocalquemsobrepassis ?” “Sembla un bon tracte mentre em duris un parell de copes…” ella va riure obertament “Ai, si tots duréssiu dues copes…” touche, aquella tipa me l’havia tornat, segur que valia la pena, i sinó res millor que perdre el temps amb algú en condicions tot i tenir una eternitat per perdre… i aleshores els altaveus van explotar amb això… la nit va passar força bé, sense adonar-nos-en el sol va decidir fer hores extres i aparèixer abans d’hora per veure que tal li anava a la nit, ella va mirar el rellotge “ja em diràs com ho explico això…” “Moltes explicacions?” “Més de les interessants i que porten un mínim repte intel·lectuals, quan la gent no vol discutir-te o valorar el que dius es creuen el diguis… per cert, et puc convidar a esmorzar?”, vaig somriure mentre l’acompanyava a la porta, a vegades les nit més tontes són senzillament les nits més tontes, com comiat va sonar això…