entrada 756 (any 3)

Avui tenia pensat començar a escriure el blog amb aquesta introducció:

Y are vosaltres à riure forsa! A riure! Y tu, Doc, vina!
(Doc) Sí, sí! Anémsen, anémsen!,..
(Noa, emporiànselo de brassos).Lluny de la blogosfera! (Perquè li obrin pas) Fora tothom! Àpartéuse! He mort al blog! He mort al blog! He mort al blog! (Ho va repetint cridant mentres s'allunya.)

I és que no he pogut més que pensar en aquest text al descobrir com una de les blocaires que segueixo ha decidit immolar-se per no sé quina vegada, i de tantes que ja quasi ni gràcia fa... a veure si el seu acte serveix com espurna i provoca una reacció semblant a la que hi ha en altres contextos, però crec que no, no serà més que un acte per recordar, somriure i oblidar, com forces dels que feu els humans, podria haver escrit sobre això (i ja és perdre el temps de forma idiota), o sobre la conversa que vaig tenir ahir amb un conegut de l’empresa, a qui li va entrar la secretària al despatx i després de demanar-li permís es va seure en una cadira i li va dir “T’importem, o t’importo, jo?”, el meu conegut no tenia massa clar per on anava ni on acabaria aquella conversa: “Mira, et voldria demanar un favor...” ell va somriure, haguéssim acabat abans... com ell em deia tan li fot la resta de personal que treballa amb ell, de fet es podrien morir tots i no ho sentiria més del que ho sent per altres (persones o animals, i sense voler faltar a aquests darrers), a ell li paguen per fer una feina i no per tenir amics, i posats a escollir no triaria a cap imbècil dels que treballen amb ell com amic, al final la tipa li havia dit que la seva filla havia acabat els estudis i que no trobava feina, ell va somriure tot dient que miraria el que podria fer-hi, ella es va aixecar mirant-lo “Si no t’importem perquè ho faràs?”, a ell li va fer gràcia aquest canvi del singular pel plural suposadament per intentar amagar que era ella en singular qui demana el favor, va somriure al dir-li “Igual no t’agradaran els motius...”, ella va sortir del despatx i ell va aixecar el telèfon, havent fet molts favors com havia fet, molts n’hi devien i ara acabava de sumar nous actius al seu compte particular de favors... però finalment em decantaré per la que sembla la notícia del dia (que dic dia, segle o mil•lenni), i és que al sud d’on viviu han decidit no deixar veure més la vostra cadena nacional de televisió, i el tema està en les crítiques sobre la manca de llibertat i drets democràtics que això comporta, i aquí no puc més que rebolcar-me per terra, a veure... entenc que qui mana allí a baix ha estat un partit polític amb la majoria dels vots obtinguts de forma democràtica, així doncs amb el que ha fet i veient que la gent no ha pres els carrers entenc que dóna compliment al que els seus electors esperen d’ells, i tornem-hi en un estat democràtic les majories manen i decideixen i si volen, i torno a repetir-ho, i si volen, cedeixen davant les minories (que per això són minories), i forces dels crits que sento a part d’atacar a qui ha pres la decisió ataca a tots els que l’han votat i accepten aquestes decisions (i no sé si això és massa polit ni dóna una imatge reals dels que criden i criden i criden, fins quedar-se sense aire i després tot girant-se obliden perquè cridaven), i si voleu un consell, abans de fer política al veí mireu vos la que teniu a casa... perquè no deixa de ser graciós que aquells que es deixen piratejar l’hort ara es vulguin convertir en gossos guardians de l’hort del veí...