entrada 745 (any 3)

Va agafar aire mirant el paisatge, va assaborir la tranquil·litat que li portava estar allí, segurament ningú el trobaria allí perquè ningú esperava que hi fos, i ell podria trencar encara que fos per una estona amb la seva rutina, va dibuixar un somriure trencat quan va escoltar una veu darrera d’ell “Vaja, ets difícil de trobar…”, no li va caldre girar-se per saber qui tenia darrera la mateixa veu de sempre “Ja em diràs si no hi ha gent que està pitjor que tu, de fet de poc et pots queixar… tens una feina, tens família, tens amics…”, no el volia escoltar, portava ja molt de temps fent-ho i ja n’estava fart… “Tot i que ja me diràs la feina que tens…, i no tinc res contra ella però no era la que vas esperar tenir mentre vas tenir aspiracions i desitjos, perquè ara ja més aviat pocs… i clar a mala feina mala paga, i al final passa el que passa que la teva parella aconsegueix cobrar més que tu, i ella és força assenyada per no dir-te res, però tu ho veus en els seus ulls, bé, ja em diràs com vols que et miri si sap que cobra i té una feina millor que tu, que no vull dir que valgui més que tu, tot i que…; tu arribes a casa i no hi és, tu tens una feina amb horari fix i ella no, que si reunions, que si cursos que si viatges…”, va intentar no escoltar més, però l’altre va seguir “I amb els amics que tens, tot i que amb els anys els has anat perdent, de fet ja no sou el que éreu… ells només es volen fer amb aquells que tenen una feina i un estatus, i ja em diràs on quedes tu en tot això?, ets un gran amic per aquells que no et volen com amic…”, va agafar aire coneixedor que res del que li deien no deixava més que ser una descripció de la seva vida… “I no parlem de la teva família, tots han fet sort, i tu que erets qui millor ho tenies també n’has fet, tot i que menys que els altres, que hi farem no?, no tothom pot assolir els seus desitjos… mira gràcies a tu d’altres els poden tenir, t’hauries de sentir content per això… si és que t’hi pots sentir”, va tancar els ulls, no volia escoltar més, molts cops havia volgut fet desaparèixer aquella veu, ho havia intentat de moltes maneres i a vegades la feia callar quan quedava inconscient, però al despertar la veu hi tornava, va mirar als seus peus i va dibuixar un somriure de triomf al fer un pas, va notar com anava caient, diuen que en les caigudes d’alçada un arriba mort abans d’impactar al terra, la llàstima és que no ho podria explicar a ningú… a dalt qui l’havia acompanyat va somriure, havia estat fàcil, els humans cada cop eren més fàcils de convèncer (que no enganyar), la desesperació va somriure tot pensant el nombre d’individus que havia aconseguit seduir amb les seves paraules, estava assaborint l’èxit quan va escoltar darrera d’ella “Ha estat fàcil oi?, no crec que tingui massa mèrit fer una feina com la teva tal com estan els humans avui en dia, com deia aquell, qui t’ha vist i qui et veu…”, ella coneixia aquella veu, tot i que ella no ho tenia tan fàcil com el pobre que s’havia deixat caure per fer-la callar…