entrada 743 (any 3)

Avui escoltava d’algú “Donar cultura a un salvatge no el torna un salvatge culte, el torna un salvatge amb arguments...”, òbviament el tipus no ha trigat en dir que la frase era una còpia dolenta d’una d’un important historiador per qui els dos tenim especial simpatia, estava donant-hi tombs al fet que no he volgut dinamitar algunes de les pàgines que llegeixo on la gent no ha trigat ni un orgasme (de conill) a escriure sobre el que passa al país de les piràmides... a tothom se li omple la boca donant ànims i defensant als tipus que volen protagonitzar una revolució en aquells països i jo em pregunto “No hi ha avions per anar-hi? i poder defensar el que creieu?”, però clar, aleshores us vec i reconec que no sou més que uns mísers humans, a qui el que té li va bé, i és clar, perquè arriscar-ho tot per defensar una causa, tot i que aquesta sigui per vosaltres una causa noble... sou humans curt i ras, ànimes adoctrinades, descendents d’animals salvatges amb els ulls apagats per, i de, veure allò que us volen deixar veure i que vosaltres creieu que és el que voleu veure... ahir fent el cafè i en una discussió sobre el tema de les revolucions, un dels tipus ho va brodar al dir “El problema és que al parlar pel poble la gent oblida que ha de modular el discurs per a tots els coneixements...”, i la crítica general va ser per l’exèrcit, si és que ja un ni d’ells es pot fiar, fa un temps els exèrcits no preguntaven, senzillament executaven, i aquesta és la seva missió, ser uns executors d’ordres, us puc ben assegurar que un cop els exèrcits es qüestionin les ordres les coses comencen a anar de mal en pitjor, recordo fa segles quan vaig passar un temps en una lloc fronterís, allí ni Jesús havia perdut les espardenyes perquè senzillament no hi havia arribat, doncs bé, érem un destacament de dotze tipus, a qui els hi havien tret anys de la seva vida per tal d’avisar i contenir un possible atac de l’enemic, i cap dels presents es va plantejar mai el tema de “Uiiii, que collons ha de voler l’enemic atacar-nos, jo me’n torno cap a casa!”, els vaig deixar al cap d’uns mesos podrint-se en aquell lloc tot i entenent que cadascú té un lloc en aquest món... al final un dels que feia el cafè em va tornar a la realitat “El poble no sap el que vol, i al final arriba el pastor amb el garrot, i en aquest cas el garrot i els gossos...”, i semblaria ser que els gossos fan la seva feina, la de portar el ramat cap a on els hi diuen perquè un cop allí sigui esquilat (en el millor dels casos)... en una altre de les revolucions a les que he assistit vaig parlar amb un teòric de la mateixa i el tipus em va dir “Parlar de llibertat i de com de bonic serà el món resultant, fent que la gent forci el canvi és quelcom genial, ara bé, veure com alguns moren mai ha de ser considerat com a quelcom inherent al canvi o quelcom sobre el que no hi podem fer res, ni tan sols com a resultes dels actes dels altres, els morts són directament provocats per les nostres paraules, i nosaltres esdevenim criminals...”, i per cert, per la panda de teoricopolles que no poden deixar de parlar, només el hi pregunto: que passaria si unes cinc-centes mil persones es tanquessin a la plaça de XXX demanant la independència del vostre país i decidissin no marxar i reclamessin la independència sota el crit que “O ens la doneu o ens l’agafem nosaltres mateixos”, veuríeu estranyats si la policia el fes fora de la plaça? Uiiii, clar que vosaltres sou incapaços de pensar en una situació així (almenys seriosament), perquè mentre us deixin viure tranquils i tingueu conillets d’Egipte pels experiments amb gasosa, i que es deixen estomacar per les vostres idees ja us va bé, amb tot i per ser bo, miraré els noticiaris per veure quants aneu a acampar a la plaça XXX per demanar allò que voleu tal com han fet en altres llocs...