entrada 750 (any 3)

Avui mentre baixava a la city he vist una noia fent dit (que no fent-se un dit….), l’he agafada i la tipa m’ha donat les gràcies, per l’accent, el físic i el seu olor no n’he tingut cap dubte, la tipa era de Veracruz, i la meva memòria ha anat forces anys enrere… en una de les meves bogeries vampíriques em vaig enrolar en un vaixell destí les amèriques, a bord vaig fer amistat amb un tipus en Ricardo, un pobre, fill de pobres i nèt de pobres, pobres fins als inicis del seu arbre genealògic que havia escoltat parlar d’aquella terra d’oportunitats i havia decidit donar-se una darrera opció de canviar la seva vida, el vaixell tenia com a destí la Villa Rica de la Vera Cruz, el Ricardo es va quedar amb les dues primeres paraules i jo amb les dues darreres, una ciutat així només pel nom hauria de posar els pèls de punta… la travessia va ser llarga i vaig fer amistat amb el capità el bo de l’Antonio de Figueroa y Trujillo, el tipus sempre em preguntava que nassos hi feia amb tipus com el Ricardo i jo no podia més que forçar el gest amb un somriure, quan vam arribar al port el tipus em va cridar al despatx i em va donar una de les seves pistoles, tot dient-me que el lloc no era el més segur del món i també em va donar un xic de diners (com a pagament dels serveis i de la companyia que li havia ofert), un cop a terra li vaig ensenyar al Ricardo el que m’havien donat i el tipus va dibuixar un somriure que conec força bé, perquè sé que no hi ha res més breu que l’amistat pels humans quan un té quelcom que l’altre desitja… així que vaig donar la pistola al Ricardo i la bossa de les monedes (jo ja m’havia quedat la meva part, que un és vampir però no tonto), els dies van anar passant i el Ricardo va anar canviant, allí possiblement no era millor que a la mare pàtria, però era millor que els indígenes, de fet a aquest se’ls hi havia tret allò que els categoritzava com a persones, l’església no es cansava de dir que no tenien ànima (i no em refereixo a cap collons de polsera), i que Deu els havia posat en aquella terra per tal que servissin als seus veritables fills (que com no eren tipus com el Ricardo), un dia passejant per les afores el Ricardo va veure una indígena i s’hi va acostar fent-me callar s’hi va apropar per darrera i va empènyer el seu cap contra un arbre, la noia va quedar semi inconscient fet que ell va aprofitar per baixar-se els pantalons i pujar-li el vestit, el tipus no va tenir cap mirament mentre se la follava apretant la cara d’ella contra l’arbre (eren temps on es mesurava l’hombria en funció del que es feia cridar a una dona, tan fos per plaer com per dolor) , ella va començar a cridar però el Ricardo (home de mitjans) va treure un ganivet i li va posar al coll sense parar de follar-se-la ella va callar deixant anar grunys com un animal sotmès a contracor, vaig escoltar un soroll al costat es veu que els crits d’ella havien alertat a una patrulla que rondava per allà els tipus ens van mirar i van marxar no abans que un d’ells escupís, possiblement els tipus haguessin vist millor que ens haguéssim agenciat a una gallina o qualsevol altre animal abans que una indígena, vaig tornar a la situació quan el Ricardo es va córrer amb un crit, va fer picar el cap d’ella contra l’arbre i la va deixar caure a terra, sense dir res va treure la pistola i li va fotre un tret “Ja ho saps” em va dir “No les pots deixar prenyades perquè aquests salvatges o es mengen al nadó o el tornen en un diable perquè et persegueixi tota la vida…”, el tipus ni tan sols va llençar una darrera mirada a la noia, el Ricardo no es va preguntar ni qui era, ni que era, ni que feia, perquè per ell senzillament no deixava de ser un recurs per utilitzar i ser llençat… allí vaig conèixer a germans de foscor oriünds que em van dir que no entenien com ens ho havíem fet per sobreviure amb salvatges com els que teníem i que ja estava arreglat amb els “meus humans”, aquí vaig dir que no m’insultessin i que els seus tampoc es quedaven curts, i ells van concloure que els “meus” amb tot eren força més eficients i no vaig poder més que somriure “Els meus com dieu, estan tan sonats que creuen que Deu els hi parla i que ho fan tot en el seu nom…”, “Sonats o no, el que són és una pandilla de rucs, i el que els hi ha fet creure això un tipus molt espavilat…”, i mireu, els anys passen i passen i les coses segueixen iguals…