entrada 762 (any 3)

L’altre dia estava sopant amb un grupet de persones i de fet no entenc com en un italià pot sonar això mentre et van portant els plats, un tipus vestit de gondolieri que va cantant entre les taules i posant ullets a les tipes mentre soba el que pot als mascles… suposo que deu ser “un espai de fusió” tot i que sempre he preferit les fissions… la conversa ja es va caldejar només començar, ja quan ens prenien els plats davant el dubte d’una noia que no sabia com demanar-se els espaguetis un va saltar “Tu a la putanesca com no..” , i auuuu tots a riure la gràcia del tipus, després i quan ja havia caigut la primera ampolla una tipa ens va explicar que les parelles que faltaven no havien vingut per un petit “desencontre emocional” amb una de les parelles presents, es veu que la tipa es va casar no fa massa i després del banquet i al mig del ball la noia va desaparèixer quan va tornar va fer posar a totes les tipes darrera seu i va agafar la toia, va fer que la tirava però enlloc de tirar la toia va tirar un globus desinflat amb “regalet” calent i acabat d’expremer “pure 100% mascle juice” i va girar-se sense perdre el somriure “Mira, casar-vos ja feu tard, però qui l’arreplegui serà la primera que quedarà prenyada…”, i tot just per veure com havia vessat plovent esperma per damunt totes les tipes allí presents, una imatge impagable, repeteixo impagable, aquí ja ens rebolcàvem, després un altre dels tipus en ha explicat que ho ha deixat amb la seva parella, el motiu ha estat que aquell cap de setmana l’havia convidat a casa i ella havia portat al seu monstre perquè comencessin a fer “molletes”, doncs res que mentre ells feien coses i per entretindre al monstre la mare li havia deixat uns “tebeios” que el tipus tenia i l’angelet els havia pintat amb tot la seva mala llet, i aquí un va saltar “Aio, Silver!” mentre aixecava el got i l’altre va fer que si amb el cap… tots els que sabíem l’estima que tenia el tipus per aquells còmics vam explotar en una rialla brutal… i aleshores va sonar això, a la taula hi havia una noia que fa temps que conec, el graciós del tema és que com ella em va dir “Ens vam conèixer massa ràpid, tant que no vam deixar lloc als equívocs… i igual ens hagués anat bé equivocar-nos un xic…”, ella sempre m’ha dit que soc un amic genial, fa gràcia l’expressió “amic”, un port on amagar-se, una bandera que no es pot atacar, un estatus que un no pot perdre amb cap gest lleig perquè més del que tu aportes hi ha el que l’altre t’aporta, perquè tothom pot voler ser amic d’algú però només aquest algú ens en dóna la condició… va somriure quan ens vam creuar les mirades, “Encara no?” em va preguntar el del costat “Ei!” va dir ella amb el seu sempre pausat to i l’altre va callar com aquell vailet que és enxampat per la seva mare fent una entremaliadura: “Val mama…” va dir-li tot callant, a vegades m’ho pregunto si val tant el meu orgull vampíric com per tenir una nit i perdre una amistat, o tenir una amistat i perdre una nit… i aleshores va sonar el telèfon …