entrada 764 (any 3)

Fa anys vaig treballar una temporada com a professor en un centre on no hi havia les ments més brillants, però si els cadells dels més poderosos, recordo els primers dies com davant la dita de “Els arbres no et deixen veure el bosc”, un dels allí presents, fill del sobirà d’un regne perdut de la mà de Deu va dir tot orgullós “Doncs el meu pare arrancarà tots els arbres per deixar veure el bosc…”, el divertit és que ningú va caure en la incoherència i tots van començar a discutir que més faria el seu pare per ells… allí vaig conèixer un altre professor que portava forces anys en aquell centre, i ell sempre em deia “L’error és intentar educar ensenyant allò que creiem que han de saber… cada un d’ells té un do, com qualsevol de nosaltres, la nostra tasca és descobrir-lo i ensenyar-lis com utilitzar-lo per tal que aconsegueixin els seus objectius….”, recordo com al final del curs hi havia un lliurament de premis on aquells que havien destacat en els valors que tots teniu al cap i de capçalera rebien un premi i eren aclamats com a models a seguir, aquella mateixa nit i amb molta menys gent hi havia un altre lliurament de premis, premis per aquells que havien sabut mantenir la seva capacitat intacta i l’havien potenciat, no eren espills de virtuts ni tan sols de defectes, eren persones que havien aprés a utilitzar el seu do, bo o dolent, tant hi feia “Nosaltres no us jutjarem, deixarem a altres aquesta tasca, nosaltres només us premiarem per haver arribat on heu arribat…”, entre els nois hi havia un tipus amb perfil de sociòpata recalcitrant qui va rebre el premi sense saber com agafar-lo ni que dir, molt possiblement aquella seria l’única nit on es valorarien les seves aptituds per veure el món fora de la mirada dels “normals”, no fa massa me’l vaig trobar en un seminari i no em va saludar fins que vam quedar sols, em va divertir com li costava de fer allò que socialment havia de fer, ell va somriure i ja em va valdre… poc després em va arribar la notícia que el professor que havia conegut va morir, i tal com era el seu desig “vell i sol”, encara el recordo quan els hi deia “Quan jo falti no em ploreu, no perdeu el temps en el que s’ha perdut, imagineu el que ha de venir…”, però va fallar, sé que bona part dels seus alumnes, els més valents cabrons que ara per ara es passegen per la terra van aturar-se ni que fos un segon per recordar-lo, van somriure i van seguir amb la seva vida, com ell em va dir un dia “Fer creure que tothom és igual és el primer pas per tornar a tothom igual, d’aquesta manera el que atonta a un atonta a tothom, és molt més fàcil fer un producte per atontar, que que no fer-ne tants com persones hi hagi, i la nostra tasca és ensenyar-lis que no són iguals a ningú, i que són lliures per fer el que creguin, les regles i les normes, estan creades per fer el món més còmode a aquells que no es volen ni poden arriscar, no per fer-lo més segur… el dia que ho descobreixin i perdin la por a aquestes normes el món serà seu… anar a dormir sense dubtar del que hi pot haver en la foscor no ens fa més segurs, ens fa més imbècils…”