entrada 741 (any 3)

Fa segles em van dir que l’única diferència entre un optimista i un pessimista, és que aquest darrer mor saben i havent patit tota la seva vida que havia de morir i el primer mor amb cara de sorpresa, suposo que la gran diferència és com han malgastat o malbaratat el temps mentre han estat passejant-se per aquest lloc que en dieu Terra; llegia com semblaria ser que en aquests temps de crisi s’ha estrenat de nou l’esport del franctirador a qui parla de males notícies, fent un remake de la molt estesa costum de: “Mort els missatger mort el missatge”... avui he fet un acte d’observació mirant al personal que m’envolta, des del moment que he deixat el cotxe fins al cafè de fa no gaire estona, i he observat que si, que hi ha gent feliç, hi ha gent que té un somriure franc, gent que en la seva mesura tot li va bé (o almenys com ells volien que els hi anés), i al mirar-los i parlar amb ells he arribat a la conclusió de sempre... “Que fàcil és que tot vagi bé quan un planeja una vida de perfil baix...” suposo que no arriscar porta segurament a tenir allò que es vol, i si canviem conformisme per creure que és el que desitgem ja tenim un tipus feliç, enganyat, però feliç, i quan un mateix s’enganya poques vegades hi ha rebots o atacs d’ira, perquè tothom sap que ho fa pel seu bé, desitjar massa o l’indesitjable no és ni bo ni sa, i moltes vegades ni tan sols recomanable... vaig conèixer fa anys un tipus que gaudia escalant muntanyes, cada cop més altes, cada cop més difícils, era allò pel que havia nascut segons ell, tothom qui el coneixia el mirava amb certa enveja, mentre ells tenien el que havien cregut desitjar o volgut desitjar, veient com la seva vida no variava en canvi l’altre anava saltant de país en país o de continent en continent cercant la pròxima fita, com ja us podeu imaginar un dia el tipus la va palmar, i aleshores tots aquells que el coneixien després de plorar-lo i guardar els escassos segons (que els humans podeu guardar) de respecte van vomitar les opinions de sempre: “Que si es veia venir...” “Que si amb una vida així que es podia esperar...” i tots amb un somriure amagat de que de nou la vida avorrida havia sobrepassat a la vida com a tal, perquè no us enganyeu una vida avorrida mai és vida... al final fins i tot en van treure la seva pròpia moralitat “No val la pena cercar tota la vida el que es vol quan un pot tenir el que necessita tota la vida...”, avui parlava amb un tipus que ha tingut forces relacions amb persones del sexe contrari, i on per no fer mal (com ell sempre diu) a l’altre part sempre avisa “Estaré amb tu fins que trobi algú millor... i òbviament tu pots fer el mateix” i l’estrany no és que les tipes acceptin i comencin la relació, l’estrany és que es cabregin i diguin que no ho entenen quan el tipus les deixa, i aleshores és quan hi caic “Collons si no hi pot haver ningú més perfecte que elles!” (això sempre segons elles), perquè costa poc entendre perquè us volen però molt entendre perquè us deixen, i en canvi a mi em costa força més entendre perquè algú voldria estar amb vosaltres i gens ni mica entendre perquè us foten una patada al cul cada poc...