entrada 748-2 (any 3)

Tinc un conegut que es dedica a un dels oficis més vells de la història (i no és el que us esteu pensant, tot i que a vegades també li toca parar el llit a qui millor paga), el tipus és advocat i la seva feina és fer veure com d’equivocats estan aquells que van en contra dels interessos dels seus clients i el “convenient” d’entendre aquests mateixos interessos, doncs bé, avui fent un cafè m’explicava un “teòric” cas, ja que com tothom hauria de saber els advocats tenen un ferri codi de “secret professional” i no parlen dels seus clients, doncs res, el tipus em deia que venia de dinar amb la traductora que havia contractat (i aquí podeu ser tot els mal pensats que vulgueu), el tema és que en el seu cas “teòric” el tipus defensa a un paio que aprofitant de la vinculació familiar (tiet carnal d’una jove) se la va ventilar repetidament i a més quan aquesta era menor, el tema va petar quan van intentar casar a la noia i aquesta va dir a sa mare que no estava del tot “intacte” (pertanyen a un grup on aquest atribut té un valor força elevat a l’hora d’una boda...), la mare es va cagar en sa filla tot reclamant-li explicacions i clar, quan va sortir el nom del tiet el tema se’n va anar de collons, la mare va denunciar al germà del seu marit (ole, ole, amb parents com aquestos...) per violació repetida i la jove va corroborar les acusacions, així que van enxampar el tipus i el van tancar, i ara estava per sortir el judici, i el bo del tema bé en que la mare “penedida” ha proposat un tracte: que el tiet es casi amb la noia i de pas pagui una dot i se n’encarregui d’ella de per vida, total en la seva religió poden tenir més d’un dona i com la mateixa mare diu “La meva filla sap mantenir una casa ordenada i neta, i no es queixarà de que altres dones l’embrutin i la desordenin...”, si el tiet ho accepta retiraran la denúncia i ho deixaran en que es van malentendre i per problemes d’idioma no es van saber explicar davant la policia... si com deia aquell, la família t’emmerda i la família et neteja... ens estàvem partint del tema quan el tipus ha mirat l’hora i se n’ha anat, un cop al carrer quasi que ensopego amb una dona vella que caminava per l’acera, aquesta m’ha mirat i una espurna de sorpresa se li ha dibuixat als ulls “Ens coneixem?”, l’he mirada i he fet l’esforç al que ja estic acostumat de no mirar el que tinc davant, he tret anys tot pensant com podia ser quan era molt més jove, i m’ha vingut a la memòria una primavera de ja fa forces anys, vaig conèixer al seu pare després de la batalla de Stalingrat, el tipus era tot un emprenedor, encara recordo una nit de borratxera on li vaig proposar que muntés un negoci de carn envasada “Aquí en tens força de carn, i sinó l’aprofites ara se’t engegarà a perdre”... ell em va mirar “Vols dir que no ens passarem...” vaig explotar en una rialla “Més del que us heu estat passant aquest temps?”, ell va aixecar el got “Tens raó, a més, carn és carn...”, el tipus va fer la primera pela (rublo allí), tot i que ni ell ni ningú de la seva família va provar aquella carn que tothom trobava deliciosa (la mestria es saber cuinar i no pas el que es cuina)... ella m’ha fet tornar a la realitat “Perdoni, crec que el confonc, vaja l’hauria de confondre...” m’ha dit, de darrera seu ha sortit una jove “Excusi a la meva mare...”, no calia cap més explicació, quan algú veu més clar el seu passat que el seu present vol dir que ja no té present per recordar i que el passat es fa present abans de desaparèixer, fa temps em van dir que és com quan un llança llibres al foc, els primers són els més propers temporalment i es va anant caps als més vells, recordant les històries dels mateixos mentre es van oblidant les primeres, ella em va tornar a mirar “Perdoni ens coneixem?... Iuri?”, tot i els anys la seva veu no havia canviat al dir el meu nom, no he pogut evitar somriure, la noia jove l’ha agafada pel braç “Li torno a demanar disculpes, però no acostuma a...”, la vella se li ha escapat acostant-se cap a mi “Vas dir que ens tornaríem a veure abans no morís i el destí ha fet que compleixis la teva paraula...”, el passat ens persegueix, podem córrer o fugir però no ens podem amagar, “Vols, voleu fer un cafè?”, ella ha somrigut “Te, Iuri, sempre te”, la jove no entenia l’acudit tot i que ha accedit a fer el cafè/te amb nosaltres...