entrada 760-2 (any 3)

Abans hagués parlat d’ell i abans m’hauria trucat... va ser tota una sorpresa la truca del Joash ahir per la nit, com em deia “Havia acabat la jornada de treball” i estava al Hotel, vaig notar un to diferent en la seva veu i li vaig preguntar si passava res, ell va fer la pregunta idiota del dia “És un línia mínimament segura?” i aquí vaig explotar a riure “Hi ha res de segur?”, vaig notar com agafava aire a l’altre costat de l’aparell “Pots seure, és un xic llarg d’explicar...”, em va relatar com la seva feina era el que s’esperava, res de tecnicisme, abatre tot el que es mogués i fer-ho ràpid, i la gent s’havia encaparrat a que no faltessin blancs als que abatre, em va explicar l’acudit del dia al dir-me que els “negres” eren els que més “blancs” feien (si, un acudit dolent), i em va fer venir a la memòria la famosa frase que donar ciència i tecnologia un salvatge no el torna civilitzat, sinó que senzillament el torna eficient... doncs bé, fa uns dies en Joash va tornar al hotel després de guanyar-se els seus dòlars diaris, en aquestes feines un no ha de ser excessivament paranoic, però si un xic per saber si les coses van com han d’anar i ell tan aviat va sortir de l’ascensor va tenir clar que alguna cosa no rutllava, un cop davant la porta de la seva habitació va percebre que no estava sol, la va obrir i va fer el gest d’encendre el llum tot i que aquest ho va fer abans que ell pitgés l’interruptor, no va fer cap gest, si l’haguessin volgut mort ja ho estaria, va mirar al personatge que tenia davant seu, un missatger, i ja sé sap que matar al missatger no atura al missatge, el tipus va somriure tot dient-li “Perdoni les formes, però he cregut que era la millor opció per poder parlar amb vostè, represento a algú qui voldria tenir un intercanvi d’opinions amb vostè...”, en Joash va fer la pregunta imbècil de la nit “I perquè no ha vingut aquesta persona a parlar amb mi?...”, el desconegut va somriure de nou “Vec, que tenim temps per perdre amb les preguntes que tenen una resposta força lògica...” “I perquè l’hauria d’anar a veure?” “Perquè li pot fer una oferta que li serà difícil de resistir...”, si em paguessin per cada cop que algú m’ha dit aquesta frase segurament ara seria milionari... en Joash va acceptar, sense saber ben bé perquè, però ell es guiava per instint, el van fer pujar a un cotxe amb els vidres tintats i al cap d’una estona estava en un aeroport privat i encara en obres, un avió l’estava esperant, dos hores més tard estava passejant per un poble del sud d’Itàlia veient uns nens jugant al seu voltant, diuen que el cervell necessita tres dies per acostumar-se als canvis i ell inconscientment es va trobar buscant els llocs més adients per abatre a qualsevol que passegés per aquella plaça... el desconegut li va senyalar la porta d’una església “L’esperaré aquí afora” va dir-li tot convidant-lo a seguir el seu dit, en Joash va entrar a l’església i no es va deixar meravellar per les reproduccions que hi havia de les obres originals, ara bé, en una paret un xic amagada i deixada de la mà de Deu hi havia un petit retaule que li va cridar l’atenció, “Creu en Deu?” li va preguntar algú a la seva esquena... ell es va girar, davant d’ell hi havia una persona d’una edat indeterminada, tot i la distància podia reconèixer les mans dels cirurgians en aquell rostre, “La veritat és que no massa, i més veient el que ens deixa fer... tot i que igual amb el temps la seva imatge s’ha confós com en el joc del boca orella...”, l’altre va somriure obrint els braços “Igual tens raó, i aleshores només ens queda això... defensar lo immaterial amb lo material, fer creure en un Deu immaterial mitjançant construccions materials, i per cert, si, ho has encertat aquell és l’únic retaule originari que queda en aquest edifici, ja vec que no van malbaratar els diners els teus pares ni tu el temps en una bona educació per ser perduda, oi?”, en Joash tenia clar que allò el sobrepassava, havia fet centenars de reunions i poques com aquelles i “aquelles” precisament eren les que li havien portat més problemes “I té algun nom?”, l’home va somriure “Em pots dir Domenico...”, “Doncs bé, Sr. Domenico, suposo que no m’ha fet venir per parlar de religió...” l’altre va somriure “Tens tota la raó, mira... estàs treballant en un lloc que ens va venir bé per revaloritzar una mercaderia que havia perdut o almenys s’havia estancat en el seu valor, però ara tenim el problema que podem vendre, i força bé, allò que no podem tenir... i és clar, ens agradaria poder fer negocis... i per fer-los...”, “Necessiten dels meus serveis...”, “Exactament, tenia clar que erets la persona adequada...” “Sento dir-li que ja tinc un contracte i en el meu món un contracte val...” “El que un val...” va sentenciar el Domenico... “Tot i que igual hauries de veure qui et va contractar realment...”, aquí el Joash el va mirar i l’altre va prosseguir “Tens un contracte per fer allò que volen que facis, tot i que ells no et paguen... sinó que ho hem fet nosaltres...” el Domenico se’l va mirar sabent que el Joash avaluava la situació... “Et vam oferir a una persona com a pagament de certs favors, i creiem que aquesta persona n’ha fet un ús un xic excessiu del “nostre” present... excessiu i sorollós, i saps? No ens agraden massa ni els excessos ni el soroll...”, “I què esperen que faci?”, “Acabar amb el problema...” aquí el Joash va riure obertament callant al veure on estava i el Domenico va seguir “No hauries de callar, Deu té un sentit de l’humor peculiar però no deixa de ser sentit de l’humor... i mira a vegades un home pot fer els canvis que un país no pot...”, “I què en trauré?” el Domenico va somriure “Et podria oferir més del que mai hagis imaginat, et podria donar tan que podries jubilar-te, però hi ha oficis que un no escull ni quan els comença ni quan els acaba, no es pot demanar a un caçador que deixi de fer-ho... així que t’oferiré una quantitat de diners suficients per satisfer els teus honoraris i els dels que et van acompanyar i restaré en deute amb tu, i jo acostumo a pagar els meus deutes...”, en Joash sabia que qualsevol quantitat de diners no valia tant com allò darrer, no calien més paraules tenia clar que havia de fer, en Domenico se li va acostar “No m’has contestat si creus o no en Deu, saps la gent no contesta perquè té por que si en realitat existeix els hi tingui en consideració... però personalment crec que ell ja té una bona opinió formada de nosaltres, només et demanaria un darrer favor... voldria que utilitzessis això...”, li va allargar un projectil que el Joash havia vist, aquest estava un xic modificat però el va reconèixer, “Si vol que utilitzi això necessitaré...” “L’arma que ja tens a la teva habitació...” va dir en Domenico anant cap a la sortida “Veus, quan ho facis algú dirà que Deu té uns camins força estranys per fer justícia... i jo no en tinc cap dubte de que ho aconseguiràs...”, quatre hores després en Joash tornava a estar a l’habitació de l’hotel... vaig escoltar la seva història i al final vaig fer la pregunta que ell esperava “Què faràs?”, un silenci un xic més llarg de l’esperat i una pregunta com a resposta “Creus en Deu?”... suposo que ara caldrà seguir les notícies i veure si fa la feina que li han encarregat...un tret un home menys, i hi ha homes i homes, i fins i tot hi ha tirans...