Buenas noches Londres. Me presentaría pero, a decir verdad, no tengo nombre. Podéis llamarme V. Desde los albores de la humanidad, un puñado de opresores ha aceptado la responsabilidad de dirigir nuestras vidas. Esa responsabilidad nos pertenecía. Al hacerlo nos arrebataron el poder. Como no hicimos nada, se lo entregamos. Ya hemos visto que su camino nos conduce al matadero a través de campos y guerras. La anarquía nos ofrece otro camino. Con la anarquía surge una nueva vida de las ruinas y se restaura la esperanza. Dicen que la anarquía ha muerto, pero mirad: los rumores sobre mi muerte eran exagerados. Mañana Downing Street será destruida. La cabeza quedará reducida a escombros. Será el fin de todo lo que estaba pasando. Esta noche debéis elegir lo que vendrá ahora: nuestras propias vidas o el retorno a las cadenas. Escoged con cuidado. Es todo, adieu.
I torno a dir que no és meu…
Aquest matí estava fent el cafè amb un tipus que ha participat en tantes revolucions que ja se n’ha cansat, un germà de foscor, estàvem amb el cafè quan ha vist les notícies sobre Egipte per la televisió.. . porto un cap de setmana entre estranys i normals, i com sempre sento més propers als primers que als segons, el bo del Joan ha assaborit el cafè dient-me “Saps, igual ja tenen la llibertat i els molt imbècils no saben que fer amb ella, la donaran al primer capullo que els hi prometi tractar-los millor que el passat, perquè d’una cosa en pots estar segur, els humans porten tants anys venent la seva llibertat que ja no saben que fer amb ella, de fet ja no saben ni reconèixer-la…”, “Amén” he dit aixecant el cafè “i per cert, com has acabat la nit?, que tal amb la loba?”, he forçat el gest… “He tingut la sensació d’estar més proper intel·lectualment a algunes amebes que no pas a ella…”, el tipus quasi que es mora de riure quan li he explicat del crit de guerra de la tipa “Venga pitufin conviertete en un avatar i dame fuerte!”, això si, original era, això d’imaginar-se un pitufo hiper hormoneitzat… el Joan es rebolcava a la cadira “Ja em diràs d’on les treus… saps a vegades penso que hauria de fer com tu, perdre l’esperança en ells, considerar que no són més que ànimes predestinades a obeir, ànimes que no volen ser lliures i que no ens hem d’encaparrar a donar-lis allò que no volen…”, hem demanat més cafès, i he de reconèixer que tenen una certa traça a fer-los allí, el bo del Joan creu que els humans volen ser lliures i morirà defensant aquesta idea, jo sé que els humans senzillament volen una vida fàcil, i jo no moriré defensant res dels humans, ja s’ho faran… apostar pels humans és una aposta a perdre, res es pot esperar d’ells perquè fa segles que han decidit no fer res, i qui no vol fer res acostuma senzillament a no fer res…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada