entrada 757-2 (any 3)

Avui he escoltat això per la ràdio i veient els discursos d’aquests dies per la blogosfera crec que us pot ser interessant…

Cada vegada que desapareix una llengua perdem una manera d'entendre el món, una manera de viure i de descriure el món. Cada vegada que desapareix una llengua ens fem més pobres, més homogenis, i perdem una oportunitat d'enriquir-nos amb l'aportació de l'altre.

I torno a dir que no és meu…

Ahir sopar, un sopar on els anys pesaven, l’acudit fàcil seria dir que jo que superava amb segles l’edat dels presents era el que semblava més jove… si, no hi ha error més gran que creure que ser adult és ser avorrit, i clar de l’avorriment a l’adulteri un petit pas… els vaig deixar després del sopar ja que havia quedat amb d’altres per qui la nit està pensada per ser gaudida, al cotxe va sonar això… ja m’estaven esperant la música a tot drap, les peces sonaven intercanviant-se sense importar individualment el que importava era el conjunt, una de les noies em va convidar a anar a prendre l’aire, tot i el fred vaig acceptar, ella va sortir per la porta agafant aire “Quan vam perdre el que teníem?, quan vam esdevenir fotudament vells i avorrits…”, no vaig poder amagar el somriure, “Suposo que us va agafar per sorpresa…” de fons sonava això… ella es va excusar al veure el que podia portar allò i va entrar de nou al local, l’anava a seguir quan quelcom va interrompre la nit…

I have to believe that sin

Can make a better man

It's the mood that
I am in

That left us back where we began

I la vaig veure, va ser només un instant, si no hagués estat per una farola que va projectar la seva llum amb traïdoria segurament hagués pensat que era fruit de la meva imaginació, vaig seguir les seves passes tot i l’hora de la nit que era escoltava la vida dels blocs que m’envoltaven que em bombardejaven amb els seus sons, en un es podia escoltar això, en un altre això… però a mi em va venir al cap aquesta peça… la tenia a pocs metres, ella alentia i accelerava el pas, he viscut aquesta experiència moltes vegades, la mateixa que fan els pescadors, deixar i recollir, indiferència i interès, no cal mirar rere perquè sé sap que et segueixen, que més poden fer…. Vaig somriure alentint el pas i notant com ella també ho feia, era una dansa de la que tots els presents en coneixien el final, i aleshores de fons vaig escoltar…

There is a sound in the calm
Someone is coming to harm
I press my hands to my ears
It's easier here just to forget fear

La tenia tot just a tocar, vaig estirar el braç i ella es va girar entre sorpresa i espantada, vaig veure en els seus ulls un darrer somriure abans que qui jo buscava es fes fonedís “Ens coneixem?” va dir ella nerviosament , vaig forçar el somriure “No, no ens coneixem, sento haver-te espantat…”, i vaig tornar al local, suposo que això té el seguir somnis o desitjos, que un és conscient que els segueix però que mai els tindrà… de tornada al local va ser obrir la porta i això va explotar (val la pena posar el volum al màxim i cridar fins quedar-se sense aire, com diuen ells “Make some fucking noise…”), un dels presents se’m va acostar “Sembla que hagis vist un fantasma…” “I seria estrany en una nit com aquesta…” ell va explotar amb un somriure: “Mira mentre no vegis un fotut camí de lloses grogues…”