entrada 753 (any 3)

Avui llegia un blog on una professora intentava justificar la seva feina i com d’important era, com a comentaris una llarga tira (de professors, suposo) que donaven la raó a la noia fent gala d’un cooperativisme tret dels gremialisme més ranci, i com sempre el culpable l’estat que no fa les coses bé... que voleu que us digui, jo opino que senzillament l’error és de base, ja que ni tothom pot ni vol ser educat, i fins que no reconegueu que els humans sou imbècils i n’hi ha que fins i tot idiotes no resoldreu el problema perquè senzillament no el voleu comprendre, en un món imperfecte no podeu esperar que tothom sigui perfecte quetecagas, ho sento, el tema no va així, així i qui no ho vegi o no ho vulgui veure que baixi a la propera parada sense trepitjar ni empènyer massa... ja ho vaig dir un altre dia, recordo fa segles quan l’educació era un do, un do que es donava a qui s’ho mereixia i qui en podia fer un bon us de la mateixa, un do preuat i escàs, i per això mateix valorat, hi havia persones afamades de coneixements que recorrien mig món per aprendre i després explicar a qui fos capaç de seguir els seus raonaments, avui en dia la democratització del saber ha fet que tothom ho tingui a la mà, i com tothom sap i els humans més que ningú una cosa que es pot tenir tan fàcilment i que no requereix cap esforç no cal que sigui valorada i poc ús us pot oferir... fa temps en una merdaguerra de la que vam sortir per cames un tipus em va dir una frase que encara recordo com si l’escoltés avui... fugíem (algú políticament correcte dirà que “ens retiràvem”, peròs senzillament fugíem), doncs res que el tipus anava darrera de tots, m’hi vaig acostar per veure com ordenava que es deixessin a aquells que no podien seguir el nostre pas, el tipus em va mirar “El problema no és que ells vagin lents, ells fan el que poden el problema és que per la seva culpa tots anem lents... així doncs sacrificar a alguns tot i el que et pot semblar és l’única via per salvar a molts, i de pas abans no caiguin ens faran guanyar un temps preciós...”, un cop arribats a destí el tipus no ho va poder aguantar i es va suïcidar, segons ell no passava nit en la que no el vinguessin a veure aquells que havia deixat abandonats, suposo que en el seu cas també es va complir la màxima i no va ser capaç d’enfrontar-se a les seves decisions, i el collonut del tema és que els propis soldats que havia salvat van ser els que el van acusar del que havia fet i li havien demanat un consell de guerra, sort que el capitost de torn amb un somriure li va dir “Miri, amb el temps aprendrà que no val la pena salvar a ningú que no sigui un mateix, perquè en el fons no li valoraran i sempre li demanaran més, perquè vostè no ha de fer allò que s’espera que faci, vostè haurà de fer allò que ells volen que faci...”