entrada 1108 (any 8)

El meu conegut mirava el carrer i les anades i vingudes de la gent “M’encanta aquesta ciutat… mira que vaig arribar a creure que amb el pas del temps se n’aniria a la merda, però he de reconèixer que em vaig equivocar…”, “Ja és, que ho reconeguis” li vaig contestar aixecant el got per refrescar-me un xic, el tipus em va mirar sense parar de somriure “El teu problema és que no has madurat amic meu, segueixes sent un humanista, i els humanistes en el món actual no serveixen per a res, cal ser un practicista, centrar-te en el mínim per dominar el màxim, està del tot passat de moda voler saber de tot per acabar no saben de res”, anava a contestar i començar una discussió teosòfica quan els vàrem escoltar, els trets, la tensió de l’ambient, la turmenta i la calma posterior mentre un tipus passava corrents davant nostre i el meu conegut que el saludava, em vaig quedar un xic estorat “I això?” “Saludo a tot un professional…”, vaig fer un rictus i ell va riure, “Ah veure… quants trets han estat” “Sis” “Molt bé, ara diga’m si tu ets capaç de fer el que ell ha fet… sis trets a la distància que els ha fotut i senzillament només ha ferit, i superficialment, a un dels objectius, això i que cap dels seus objectius anava armat” “Tens tota la raó, no tinc collons de fer-ho jo, ni vulguen” “I és més, saps perquè nomes han estat sis trets?” mirada de nova sorpresa tot i conèixer la resposta “Tens una pistola que permet onze projectils i només en dispares sis, perquè et quedes sense munició!, el tipus és tot un professional, però de collons, au que ho faries tu una cosa així” “Doncs no, ho reconec”, “I no tan sols això, sinó que apareix a ple estiu tot vestit de negres, amb caputxa i dispara des del mig del carrer, on saben que cada tret que es falli fotarà un escàndol de collons pels vidres de darrera… ahhhh, gent com aquesta fa falta”, aquí hem esclatat a riure i més que ho haguéssim fet sinó hagués estat per la interrupció d’un tipus amaricanat i amb ulleres de sol “Perdonin… no coneixeran a la persona que ho ha fet?” ens hem mirat i quasi que ens hi pixem quan en Sherlock ha prosseguit “Veuran, ens han dit que l’han saludat i…”, “Perdoni, vostè creu que si el coneguéssim el saludaríem com a demostració del fet per tal d’inculpar-nos, amb tot, i si no el coneixíem, aleshores perquè el saludàvem?, o igual el saludàvem per fer creure que no el coneixíem quan realment el coneixem… amb tot, la pregunta queda circumscrita en l’eterna dualitat del fons o la forma, de si el salut ha estat una forma sense fons, o si el mateix ha estat un fons amb una forma inadequada…” en Sherlock ens mirava sorpresos “Miri, agrairia que em contestessin un si o un no…” “Si l’entenc, i miri que el volem ajudar, però veurà el tipus portava una caputxa i clar… no el podíem reconèixer, és més, tot i saber qui hauria de ser tampoc ho podríem confirmar perquè anava tapat, i fins i tot dient que el coneixem podríem estar mentint perquè al final pogués resultar un conegut… crec que ens hauria de fer millor la pregunta per tal que li poguéssim donar una resposta”, el tipus s’ha començat a atabalar i cabrejar i just quan anava a dir el que no havia de dir, li ha sonat el mòbil, el meu conegut ha somrigut “I és més, li diré que no sé qui el truca, però li puc dir com acabarà la trucada…”