Aquest estiu m’ha tocat fer el tutelar una
par dels cursets d’estiu que fa l’organització pels fills dels empleats, em va
treure el somriure veure com la Clara, una de les secretàries, li deia al seu
fil el Jan que no destaqués, que no fos el que és, que senzillament fos com la
resta, no vaig poder més que somriure, com es pot esperar que una super nova a
punt d’explotar i menjar-se galàxies senceres no ho faci… tots varen trair el
seus preferits, però jo ja el tenia, així que m’hi vaig acostar i vaig descobrir
que tenia la capacitat innata en els nens de mentir, de saber sobreviure,
d’acceptar el que li deien i fer-ho valdre, era matèria forjable de primera.
Amb els dies el tipus que no aixecaria els onze anys va demostrar unes dots
innates de comandament, els seus grups destacaven per poder compaginar les
fortaleses dels forts i les debilitats dels menys afavorits de forma que el
conjunt destacava. Una nit el vaig anar a buscar despertant-lo i portant-lo a
la sala d’entrenament “Tinc una sorpresa, entre nosaltres…” en la sala hi havia
l’Aliena, una nena d’aparent no més de dotze anys qui ens esperava amb un
somriure “T’ho diré ras i curt, es tracta d’una baralla, entre tu i ella, i
espero que no et molesti que sigui una nena”, em va mirar seriosament “una nena?”,
“Ja n’hi ha prou!” va cridar l’Aliena llençant-se contra ella, no la va veure i
el cop va ser brutal, va sortir projectat per aixecar-se amb problemes de
respiració, la va veure ella va tornar a desaparèixer i el cop va ser de nou
brutal, i així un tercer cop, l’Aliena va fer espetegar la llengua davant
aquell avorriment, però jo vaig somriure, aquest cop ella va desaparèixer per
aparèixer just on estava ell que s’havia desplaçat el just per esquivar-la i
contraatacar, l’Aliena va sortir desplaçada amb un fil de sang als llavis i amb
un somriure, aquest cop no s’hi va estar la cadena d’atacs va ser contundents i
el Jan els va anar entomant un rere l’altre i tot just abans del darrers va
atacar un sol cop, una puntada amb tot el que li restava que va frenar en sec a
l’Aliena, “Stop, ja està bé, ja heu intimat prou avui..” l’Aliena em va mirar
descontenta “Ara que començàvem a entendre’ns…” i es va atansar al Jan “Molt
bé… no sempre et sortirà igual de bé, però avui si” i li va etzibar un petó als
llavis que el pobre Jan no va arribar a entendre “Hora de dormir…” li vaig dir.
Els dies varen anar passant i el grup del Jan anava destacant, així que en la
darrera setmana es va fer l’última prova, la recerca del tresor, que no era més
que nadar fins un illot proper, agafar el tresor i portar-lo a la costa, abans
de sortir m’hi vaig acostar “No aniràs amb ells…” en Jan em va mirar sorprès, l
cursa va començar i aleshores ho va veure com el seu grup sense ell ni acabava
de funcionar, una pèrdua d’energia per ser els primers en arribar, una descoordinació
en la tornada i un final fatal, van morir dos nens ofegats i de cansament… “Espero
que ho aprenguis, la seva mort és culpa teva, els vas fer creure que eren
millors del que realment eren, i quan això passa i arriba el moment de la
veritat la gent mor, mor perquè ens varen creure, varen creure el que els hi
hem dit… per la resta ets un candidat excel·lent, la humanitat és quelcom que
podrem fer prescindible, la resta de les teves habilitats no…”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada