Vam entrar al restaurant i
la meva acompanyant es va aturar mirant a tothom i cada un dels recons del
local, vaig fer un petit soroll “Cap problema?” ella em va mirar sorpresa sense
entendre la pregunta, vaig forçar un somriure “És un local discret... la gent
ve a menjar alguna cosa i ha deixar-se anar tranquil·lament”, ella va somriure
per quedar seriosa “Ho sento...” el cambrer ens va venir a rebre mirant
desaprovadorament a la noia i a mi amb un “Si no sap estar, millor que no
estigui”, un cop a la taula vaig separar la cadira i ella es va seure a l’altre
costat, fet que va provocar els somriures als de la taula del costat, que ja es
preparaven per llençar-nos cacauets en previsió del que seria aquell sopar, en
el moment de la carta la noia que em mirava demanant pels plats, vaig somriure
aixecant la mà i va venir el maitre, li vaig comentar que la senyoreta tenia
problemes amb alguns dels plats i ell es va oferir a respondre-li totes les
preguntes, i per aquelles més complexes podrien fer venir al chef del local, la
tipa es va excusar fent-lo marxar i mirant-me malament “Ja et val!” vaig
somriure “Aquí és el normal, si tens qualsevol dubte es demana... i et puc
assegurar que ho consideren del més normal”, va venir el cambrer a prendre nota
i ella va saltar amb el que volia, el cambrer va somriure “Suposo, que el
senyor no deurà menjar res...” aquí ja hi va haver un conat d’onada de les
taules del voltant i un rum-rum de que aquella nit seria memorable, “O la
senyora demanarà pel senyor?”, ho reconec una crueltat innecessària del cambrer
que va provocar els somriures del voltant “No, no, que va, que demani el que
vulgui...”, “Ah, la senyora té un sentit de la llibertat força elevat pel que
vec... i més quan és l’altre qui paga...” va dir en veu baixa mirant-me, i
acabant amb un “Deu esperar purgar moltes males existències per acceptar una
nit com aquesta...”, vaig demanar, repetint el que ella havia demanat, i el
cambrer va somriure “Al final, algú que sap com funciona...”, va marxar i ella
no se’n va poder estar “Un xic altiu no?”, “Vols dir, no crec que passi del
1,70....” se’m va quedar mirant seriosament mentre un senyor de certa edat a la
taula del costat em picava l’ullet “Et vols quedar amb mi o que?”, “No, res més
lluny de la meva idea...”, els primers van passar per donar lloc als segons, i
ella s’hi va acarnissar fet que va provocar que el senyor de certa edat s’aixequés
i vingués “Permeti’m i espero no molestar-la, però li puc assegurar que la carn
que tortura ja està morta, i que no li dirà del que esperi...” es va girar
mirant-me “La culpa no es d’ella, és de vostè... no tenia cap macdo prop de
casa?”, el tipus va marxar, ella va deixar el plat amb els coberts de forma que
el chef entendria que el plat era un veritable desastre, vaig somriure pensant
en el que m’havien dit no feia massa “No hi ha res més estúpid que pagar a
putes que no et follaries gratis”, i la tipa llegint-me la ment “Avui follem?”
un somriure “No”, “I doncs, perquè em convides?” aquí si que el rum-rum ha
estat generalitzant esperant la resposta “Mira, m’avorria i no ets una
companyia exageradament dolenta..., i suposo que tampoc deus tenir masses plans
o plans que comportin estar amb un home a soles...”, i aleshores ha explotat un
dels tipus s’ha aixecat aplaudint “Ole, ole, ole”, quasi que em fan fer la
vuelta al ruedo entre les flors dels centres de taula, mentre la meva parella
deixava anar un “Si vols podem follar a les fosques, si t’ha de ser més
fàcil...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada