entrada 1102 (any 8)

Avui tocava classe, així que davant les ments brillants del centre he tret un dels temes que va quedar al tinter la setmana passada “Com vàrem començar a explicar cada cop més es donen casos on els animals que els homes han arraconat per desenvolupar les seves activitats retornen a aquests hàbitats, ara modificats, i sempre segons l’opinió dels que hi viuen, representen un problema. Per exemple poblacions de simis a l’Àfrica que arrasen amb els camps de cultius, i aquests mateixos simis han aprés a burlar les mesures que els homes van posar inicialment, bé, no cal que ens queixem no deixen de ser simis” “Els que roben?” “Si, aquests també… I ara la pregunta, algú ho considera acceptable? I no dic el arraconar i quasi exterminar als habitants d’un lloc, sinó que aquests vinguin passat el temps per recuperar el lloc…” després d’uns segons de mirades creuades un dels elements habituals ha donat la resposta “No, no està bé, de fet la selecció natural ens diu que els més preparats són els que primer conquereixen l’entorn per després transformar-lo i posteriorment explotar-lo…” només li faltava dir “Fins que ja no queda res, i aleshores cal cercar un nou entorn…” he somrigut, no dono classes d’humanitats, i aquella era una resposta força vàlida pels cànons educatius del centre , he somrigut “Així doncs, els més preparats han de passar per sobre els menys…” “Sembla el més lògic…” ha contestat una noia, “I quin final queda als menys preparats”, i aquí un ha donat la resposta que s’anava gestant “Adaptar-se dins la seva mesura o desaparèixer…”, he somrigut triomfalment, bons cadells, s’han guanyat alguna carícia i un galeta… “Bé, girem un xic la situació, imaginem per un moment que apareix una civilització més avançada que la nostra, aleshores estaríem d’acord que seria del tot raonable que s’intentés imposar a la nostra, i nosaltres, més ben dit vosaltres, no podríeu més que adaptar-vos a la nova situació o desaparèixer…” les mirades i els somriures han estat del tot ofensius “Ahhh, clar, no hi pot haver ningú més intel·ligent que vosaltres, però feu-me el favor per un moment de pensar-ho…” i aleshores la resposta “Si això passés el que hauríem de fer és lluitar per subsistir i eliminar aquesta amenaça…” ho tornat a somriure “Sou inconnexos i incoherents amb el que dieu i penseu, parleu des d’una estructura mental o una situació que vosaltres mateixos definiu i en base a aquesta feu el vostre discurs… no he vist tantes debilitats en molt de temps… amb tot la darrera resposta m’aporta un xic d’esperança, perquè ha estat sincera i demostra quelcom que no ha canviat des de l’origen dels temps… la veritable força que us permet adaptar-vos i subsistir és l’egoisme, el poder dir una cosa i fer-ne una altra si no us va bé… Creieu que sou els únics amb dret a pataleta i a guanyar, i no us puc negar que un xic de raó teniu veient els segles que porteu com a espècie dominant…”, el timbre ha assenyalat el fi de la classe “Abans de marxar, per la propera classe, recordeu el tema: si la felicitat és finita i ser feliç implica fer infeliç a altres… comporta que en el fons la felicitat és el desig d’esperar que els altres ho siguin menys, per poder gaudir de la nostra?”