entrada 1107 (any 8)

Va mirar el cel estrellat “per molta merda que hi hagi a l’aire els estels sempre hi són” li havien dit de petita, i ara els veia, cada cop calia pujar més alt per veure’ls cada cop quedaven menys edificis que escapessin del núvol que els humans havien creat per tal de deixar de somiar, per tal de no distreure’s de la seva vida, va donar unes passes per la vora de la cornisa mirant cap a baix, podia veure la boira uns metres més enllà, semblava el món al revés i que tingués el cel als seus peus en lloc de sobre el cap, va somriure mentre avançava cap al buit, va agafar aire com aquell nedador que es prepara per la cursa de la seva vida, no va deixar de somriure mentre donava el darrer pas en el buit, va ser instantani, la va agafar per sorpresa no havia imaginat mai que una caiguda fos així, per uns segons va esperar tocar terra però no, notava la velocitat, sabia que no hi ha res etern i allò no duraria per sempre, va tancar els ulls forçant un somriure, “Diuen que no et mata el cop, que abans de picar ja ets mort” va maleir el fet de perdre’s uns segons de la vivència per tenir una ment covarda que preferia acabar amb tot abans d’hora, ja quedava poc, tenia de ser així, i aleshores va notar la boira al seu voltant, però quelcom fallava, la boira anava agafant cada cop més densitat, uns braços la van agafar, un cos l’envoltava, “Obre els ulls princesa”, aquelles paraules li van fer més mal que mil caigudes, va obrir-los per veure un rostre que la somreia, la caiguda va acabar picant a terra, però no com ella esperava, la seva vida no acabava perduda per l’acera amb un escàndol dels vianants, estaven en un carreró lateral sense ni un tall, ni un blau, va empènyer a l’ombra que va quedar oculta en les pròpies ombres del carreró “No tenies cap puta a qui mossegar?” va llençar-li amb tota la mala llet que va poder, una rialla va ser la resposta “Ja saben a casa que diu paraulotes…” “Te’n pots anar a la merda! Tu i…” va callar, sabia com anava allò, la faria explotar, provocaria que llences contra ell tot l’odi, la cansaria per després portar-la de nou a casa, extenuada, vençuda, sense arguments… “Si, tens tota la raó, és el que passarà, com ha passat fins ara…” “Però tu, tu és el primer cop…” “El primer cop que em fas perdre el temps, salvant a una nena mimada com tu, a tota una princeseta, mira que ens ho estàvem passant bé, i he perdut la juguesca per venir-te a recollir mentre feies els teu numeret del salt de l’àngel…” “I perquè, si ni tan sol em coneixes… i segurament no et deurem caure massa bé els humans…” “Preguntes sempre les obvietats o és que necessites que et diguin que si a alguna pregunta per tal que et sentis millor…” va veure com la foscor es movia, marxava… allò no havia passat mai, no l’havien deixat sola, lliure… “Marxes?” “Vols que em quedi?”, es va mossegar els llavis “Perquè?, perquè ho has fet?” “Una altra pregunta com aquesta i seré jo qui acabaré amb tu…” una mà va sortir de la foscor per atrapar el seu coll i aleshores el va veure, un gest i el seu coll va quedar a l’aire “Aquest tatuatge que portes et marca… ets un objectiu primari, no et pot passar res” “Res?”, “Res”, “Moriries per mi?”, “Morir?, no siguem melodramàtics… soc un vampir, ara bé, si et refereixes a desaparèixer, si, ho faria…”, aleshores tot va anar ràpid, massa fins i tot per a un vampir, el tatuatge va agafar certa brillantor “No, no, ni ho pensis!” vaig cridar, però era tard “Si ja deia jo que no em calia aixecar-me del taüt aquesta nit… ja estàs desfent-ho” ella va somriure “No, no ho penso fer, i saps que un cop fet…” “Un cop fet no es desfà”, ella va somriure allargant el braç, “Deixa’m veure com ets príncep…” va veure el braç d’ell sortint de la foscor, el va agafar estirant-lo,  “Soc la teva mihoghi… se’n diu així no?” va dir amb un somriure deixant veure el seu coll el tatuatge v deixar de brillar i ella el va veure reflectit en un vidre “Deu ni do… no tenies una marca més senzilla… segur que triomfo a la piscina amb un tattoo com aquest… ara et pertanyo, u hauràs de tenir cura de mi…” sabia que parlava a la foscor que ell ja no hi era, bé, possiblement no hi era físicament però també sabia que sempre hi seria, no la voldria, no l’estimaria, no la faria feliç, però sempre hi seria… i això en un món com l’actual ja és, i és molt