entrada 1090 (any 8)

Tornava a tocar cafè amb companyia, però finalment me l’he estalviat, després de cinc minuts esperant he pagat i he marxat, deu minuts més tard un missatge d’algú força cabrejada per que l’havia deixat penjada... odio la impuntualitat, i no deixa de tenir el seu punt graciós que algú com un vampir per qui el temps és força relatiu li doni aquesta importància al fet de ser puntual, un nou missatge i la tipa directament m’ha engegat a la merda, el que ha provocat un somriure, de fet m’he estalviat el tenir de fer-ho en persona, un dels avantatges del gadgets que ens encolomen, a més no és recomanable discutir amb una tipa amb les ungles llargues i més merda sota elles que bacteris pot tenir un drac de komodo en la seva boca, vaja que les ungles són unes armes de destrucció massiva que deixarien en res a les del pobre llobató. No em deixa de fer gràcia l’intent dels impuntuals d’intentar fer-te creure que lo seu no va amb tu, que ser impuntual és quelcom com ser alt o baix, o directament com ser idiota o massa espavilat... algú fins i tot em va treure fa temps un estudi d’aquells fets per una prestigiosa universitat que avui et fan aquest estudi i demà te’n fan un altre per demostrar que les pastanagues són de color pastanaga... o directament hi ha aigua al mar... com em van dir fa temps “Una excusa, mai deixa de ser això, una excusa, i davant les excuses un no ha de perdre-hi el temps”, un nou brunzit i un missatge de la tipa amb una foto on estava molt mona amb morrets, aquí si que he contestat “Molt bonica la foto del gos, no sabia que en tinguessis cap”, el telèfon ha emmudit i jo preguntant-me on quedava el sentit de l’humor, ahhhh si, que el entit de l’humor també és personal, i el que un pot dir no se li pot dir, allò de que la mala educació sempre va amb els altres, i en un és un mer “descuit”, tot humà, molt fotudament humà. Li estava donant voltes quan m’ha vingut al cap una escena d’ahir, quan després d’aparcar el cotxe un dels tipus de l’edifici se’m va acostar donant les bones tardes i entrant en una conversa sense contingut sobre el meu cotxe, vaig anar contestant i fent algunes observacions mentre anava cap a la porta, el tipus va estar parlant una estona fins que em vaig excusar i vaig anar a l’ascensor... és un d’aquells nous separats o directament divorciats, un tipus valent, va ser ell qui ho va engegar tot a dida en un atac de decència o directament orgull toreril, i ara passats els mesos i després del baixon li ha vingut la por, la por de la solitud, com em van dir fa anys “El problema no està en acabar sol, el problema està en no poder estar sol... perquè no sempre som el que ens creiem, i es força més fàcil dissimular les nostres mancances en companyia”, l’he deixat mentre m’explicava que tenia previst canviar-se cotxe, al que anava a recomanar-li que millor es canvies de puta, però m’he estat de solucionar-li la vida, total tothom té dret a cremar a l’infern que li vingui més de gust. Un altre brunzit, i la tipa dient que ho sentia molt, però que tampoc calia que em posés d’aquella manera... si hi ha quelcom que odio més que els impuntuals són aquells que es creuen en el dret de poder valorar la importància dels fets, i més aquells que ho fan sempre al seu favor, amb tot, no sé de que em queixo, no deixa de ser quelcom força humà