entrada 1090-1 (any 8)

A vegades hi ha una certa justícia divina en certs actes, hi ha quelcom que sembla demostrar que possiblement Deu no juga als daus, però que a vegades té unes ganes de conya que paque com diria aquell, conec al Joan de fa anys, el tipus va tenir un cop de sort, bé, més que un cop de sort va tenir alguns encerts en una rifa i forces milions posteriorment per viure, recordo com ens va demanar si podia deixar la feina on estava sense preavisos i tota la resta, i em va treure un somriure amb la seva carta de renúncia, on donava les gràcies per haver-lo deixat treballar en l’empresa i on exposava que vista les limitacions personals i professionals a les que els caps feien referència constantment havia cregut oportú no perjudicar més la marxa de l’empresa amb la seva presència, així que demanant disculpes per la seva ineptitud, arribava a la conclusió que el millor que podia fer era deixar l’empresa tot excusant-se dels perjudicis que el seu mal fer hagués pogut causar, i no esperant ni demanant cap termini de preavís, i més considerant la seva poca vàlua, a més deixava clar que l’import dels salari més les vacances no fetes no calia que li paguessin, que ho podien destinar a qualsevol entitat benèfica i que ell es sentiria millor sabent que els diners que li regalaven per la seva mal feta feina, farien un bon servei. Encara es pregunten a l’empresa que va passar i si estava de conya o era seriosament, amb tot, el Joan no hi ha tornat més, també va estar divertit quan el seu telèfon va començar a rebre trucades d’antigues parelles que volien tornar a veure’l, i heus ací que de nou els meus consells li van servir, aquestes trucades es van anar limitant quan després de cada nit i polvo posterior deixava un sobre amb alguns centenars d’euros sobre la tauleta de la tipa en qüestió, perquè quan et deixen per qualsevol motiu i tu segueixes sent el mateix amb la única diferència d’uns milions d’euros, l’interès que puguis despertar de nou, vindrà precisament de l’únic que ha canviat, i que no és més que la teva disponibilitat monetària... un dia en un sopar parlàvem dels interessats que surten fins i tot de sota les pedres i ell em deia “Amb tu ho tinc clar, et pago des del primer dia, i ets el més sincer i el més proper a un amic... no deixa de ser estrany aquest món”. Aquest matí algú se’m queixava del comportament de certa persona, no he pogut més que recordar al Joan, la gent és mou per interessos, i quan a algú se li veu massa el llautó en lloc de canviar tendeix a abusar encara més dels que encara es refien d’ell... un cop un d’aquests em deia “Sempre hi ha temps per canviar, i mentrestant un és el que és...”, no deixava de tenir una part de raó, sempre hi ha temps per canviar, i més quan un creu que té tot el temps que vulgui... amb tot i com em van dir fa segles “Els humans no canvien, senzillament menteixen, els hi surt més econòmic”