entrada 1099 (any 8)

El cafè anava bé, la tipa es va deixar anar mentre m’explicava com de complicada és la gent, i més encara la que es troba en un hospital, va assaborir un xic més del cafè per preguntar-me “I tu?, tens experiència en hospitals?” vaig somriure “Només a nivell professional...” “Doncs ets un afortunat” vaig tornar a somriure, sense voler explicar que els que són com jo no tenim lloc en cap hospital, i menys encara en cap dels que estiguin dirigits per humans, la noia m’ha retornat al present “Hi ha una frase que parla sobre els hospitals tot i que ara... “Aquella que diu que un hospital és un lloc on hi ha els riures més sincers, les llàgrimes més sentides i les oracions més desitjades...” “Si!” s’ha quedat seriosa de cop movent les mans sobre la taula “Crec que he de tornar....” “Cap problema?” “No, no ets tu, només que... deixa-ho estar una tonteria...” he somrigut “Coneixes la història de l’origen del teu ofici?” ella m’ha mirat intrigada “De fet fa segles les persones que tenien cura dels malalts no sortien com ara d’escoles o universitat, era quelcom força més vocacional, i de fet eren considerades un perill, es creia que aquell/a que podia treure una malaltia era capaç de guardar-la i enviar-la a altres, és per això que la gent les respectava, posteriorment es va decidir, que era millor deixar en les mans del Déu de torn la possibilitat de salvar o condemnar a la mort a un malalt i se les va perseguir sota el crit d’heretges... així que les persones que es dedicaven a la cura de la gent, que tenien aquest do el varen realitzar en secret, i saps? Sempre deien que elles no curaven a ningú, elles podien veure si algú estava proper a la seva fi, i senzillament miraven de fer-li el tràngol el més senzill i no deixar-lo sol, per la resta senzillament convencien a la gent que es creia malalta de que no ho estaven i la gent es curava...” ella em mirava sorpresa “Amb els segles la gent no ha entès una cosa” “Quina?” “Que tothom mor, i que no podem escollir el moment de fer-ho, no som tan importants, no morim quan volem o els altres desitgen (generalment), amb tot, estic segur que la teva vocació ve de més enllà que no d’uns estudis millor o pitjor acabats” ella va somriure “Perquè tu ho veus...” i aquí ha estat quan la tassa ha caigut de les seves mans “Com?”, he dibuixat un nou somriure “Ja saps el que he dit, no tens clar el que veus, però saps qui es curarà de qui no, veus figures, ombres, tens sensacions quan veus un malalt, les mateixes que has tingut quan has vist a aquell senyor que no viurà més enllà d’unes setmanes per culpa d’un càncer que ni tan sols ell sap que té...” “No sé de que em parles... i ara he de marxar...” l’he deixat marxar, no es pot forçar a algú a creure en quelcom que no es vol creure, per molta veritat que sigui, i és que no hi ha pitjor condemna que la veritat, podem escudar-nos rere una mentida tot esperant que arribem, fins i tot a creure-la, però al final se’ns apareixerà la veritat per demostrar-nos que les coses, quasi mai, són com esperem o desitgem, les coses acostumen a ser senzillament el que són.