entrada 1103 (any 8)

A vegades els humans et treuen un somriure de la forma més tonta, avui mentre feia el cafè un tipus explicava les darreres pluges, i en un atac de gosadia ha deixat anar un “Per un moment va semblar un terratrèmol!”, aquí ja no he pogut estar-me “Perdoni, ha estat mai en mig d’un terratrèmol?, Encara diria més, segurament els terratrèmols que hagi pogut patir hauran estat del tot menys quelcom remarcable d’explicar o mesura de qualsevol vivència personal que un vulgui exagerar…” el tipus m’ha mirat, ha renegat i ha seguit amb un “Si no li agrada no escolti” al que he respost amb un “Si hi ha quelcom que m’agradi menys que escoltar a un pocapenes, és que aquest pocapena intenti enganyar a la resta….”, i heus ací que un matí avorrit ha començat a agafar color, la gent s’ha anat apartant, i si fossin un segles enrere segurament algú començaria a fer apostes, però heus ací que la civilització ha triomfat, i entre gestos de voler però no voler, en intents de demostrar que em perdonava la vida tot ha quedat en un no res, tret d’un “Me quedo con tu cara”, que m’ha tret un somriure. Un cop al cotxe i sense perdre el somriure he teclejat un missatge “Vaig cap a XXX si vols podem fer un cafè”, no ha estat fins hores després que m’ha arribat la resposta amb un “Ho sento, l’acabo de veure, un altre dia…” he somrigut esborrant el missatge, i assaborint la naturalesa humana, no l’acabava  de veure, l’havia vist feia estona, la mateixa persona que es va molestar quan em va convidar sense venir a res a fer un cafè i que de pas l’ajudés amb el gremlin que té, això i que contribuís com a bon pagacocacolesestiuenques, em vaig excusar tot dient que no em venia de gust, i suposo que es va molestar, perquè qui en el seu sentit comú rebutjaria un pla com aquell, vaja una planàs per escórrer-se de gust i no treure’n ni gota… així que vaig decidir veure que passava quan jo la convidés, i e voila el resultat ha estat aquest, i molt segurament i sempre segons ella, la meva negació serà d’un mal gust més que evident, i la meva invitació haurà estat rebutjada de la forma més educada… humans… humans… la recordo de fa uns mesos, va arribar i després de veure que ja havia demanat, va avaluar i es va arriscar al demanar esperant que fos la meitat de cavaller i tontet del que esperava, i va dir la frase del quinqueni “Ho sento, arribar tard no és el meu fort, però no tenia clar que posar-me…” aquí li vaig preguntar “I ja tens clar del que parlarem?” ella em va mirar sorpresa, i vaig dir-li “El que portis en poc està vist, en canvi tenim una tarda per endavant per parlar…” la seva cara m’ho va dir tot, era una obra d’art, d’aquelles que s’admiren i on et pots fins i tot emmirallar o fer-t’hi una foto després de pagar la preceptiva entrada, però res més, naturalesa morta i sense sentit, un no es diverteix amb allò que està fet per ser admirat i vist però no tocat. Així que després d’aquell cafè no vaig voler insistir en fer-li patir la meva companyia, i ja ho veieu, ara he passat a ser domador del seu gremlin en un intent, suposo, de voler ser educada… quin detall