entrada 1100 (any 8)

La reunió anava com esperava, les peces anaven jugant un partida d’escacs on l’altre part anava somrient en una creença de que acabaria guanyant, quan no entenia que mai importa tot el que guanyis al llarg de la negociació, el realment important és allò que et queda un cop aquesta acaba, sempre he trobat a faltar classes de jocs a les universitats i en especial jocs com el “go”, estava a punt de deixar veure el darrer moviment quan ha sonat l’intercomunicador “Si?”, “Perdoni que el molesti, però hi ha una persona que demana per vostè” “Estava a l’agenda?”, sabia que no hi havia res a l’agenda l’havia deixat lliure per aquella negociació que tenia clar quan començaria però no quan acabaria “No, no hi era, i per això li dic…” “Està bé, fes-la passar…” “Com sap que és ella?” “He deixat clares les instruccions oi?, i abans no et caguis en mi pensa en si valores el lloc de treball”, silenci m’he girat cap al meu interlocutor a l’altre costat de la finestra “Per on anàvem?, quina havia estat la teva darrera oferta per no cagar-te més a la meva finestra?” la porta es va obrir i l’ocell va marxar volant piulant descontent pel tracte rebut i amb la intenció de tornar-s’hi a cagar. “Hola” vaig dir mentre em girava amb un somriure “Alèxia no?” la noia va somriure “No sabia ni si recordaries el meu nom, vaja no sabia ni si havia de venir…” vaig tornar a somriure, “El fet és que aquí estàs, un cafè?” vaig dir mentre anava a la cafetera, ella va mirar a la secretària que estava a la porta “No, el cafè el faig jo, les coses importants es deixen a les meves mans, ens pots deixar sols, no recordava que havia quedat amb la Srta. Alèxia…” “Ha dit que es infermera… passa res?” “No et pago per què em facis de mare, bé també… i no, no passa res mama, pots marxar tranquil·la”, la secre ha arrufat el nas i ha sortit donant un cop de porta just per demostrar el seu descontent però excessiu per què fos molest, quelcom que ha perfeccionat al llarg dels anys i que mai m’ha agraït, o almenys com cal “I a què dec la teva visita?” ella va mirar el despatx nerviosament “Em vas dir que podia venir a veure’t, oi?” “Si, sé molt bé el que vaig dir, i no et retrec que hagis vingut només pregunto els motius” “N’hi té d’haver cap?” “Sempre n’hi ha, els  humans es mouen per interessos”, “Parles en tercera persona, no ets humà tu?” vaig somriure mentre li allargava el cafè, i aleshores la màgia es va quedar mirant la finestra, vaig somriure “Saps perquè vaig triar aquest despatx?, segur que no… té un do, tothom es queda estorat de les vistes i ho oblida tot” “Com?” em va dir despistada “Quina era la teva pregunta?” em va mirar sorpresa, i vaig tornar a somriure “Veus, ja no la recordes, això vol dir que no era tan important… és el que té una vista com aquesta” vaig dir acostant-me més a la finestra “Què t’havia preguntat?”  “Si era humà” ella va somriure, “Home, suposo que si, rere el teu posat hi ha una persona… que vols que hi hagi sinó…” vaig somriure de nou, mentre veia al meu amic ocell que havia tornat amb reforços i després de mirar-la i amb un posat de despitat que no li anava gens ni mica s’ha tornat a cagar a la finestra