entrada 1105 (any 8)

Estava recordant la notícia, uns tipus havien llençat fletxes a un lleó, fletxes emmetzinades, després l’havien seguit en la seva agonia i havien esperat que es dessagnés el suficient però no representar cap perill, un cop a les portes de la mort el tret de gràcia, de forma que no malmetés massa el que es cercava, la seva pell i el seu majestuós cap… i tot per plaer, pel senzill deliri d’un tipus qui pagant 50.000 eurets de res s’ha permès el luxe de poder explicar entre copes i cigars que ell ho va fer… a vegades coses com aquestes fan que un es senti millor com a monstre que com a humà. La porta s’ha obert i m’han fet entrar el tipus m’ha mirat mentre m’ha demanat que prengués seient “Tot bé?” he somrigut i ell ha deixat de teclejar “No m’acabo d’acostumar a aquestes màquines… ja fa temps que ens coneixem, no?” “Crec que aquesta és la dues centes revisió anyal que fem conjuntament…” ha somrigut “I segueix sense perdre el sentit de l’humor, no esperaria cap pastís per la celebració de la dos centes?”, em fan gràcia certes similituds, nosaltres tenim la ITV aka inspecció tècnica de vampirs, on es determina anyalment l’índex de contaminació humana que tenim, una forma civilitzada d’anar eliminant aquell que obliden o volen deixar de ser el que són, el tipus ha prosseguit “Suposo que deu estar en plenitud, i si no fos així tampoc m’ho diria… em permet una pregunta? Quan ha estat el darrer cop que ha corregut rere una víctima?, Quan ha estat el darrer cop que ha temut per la seva existència?” he somrigut arronsant les espatlles “No ho recordo… la veritat”, “Sap la història de Nagane?”, he fet que no intentant dissimular la mentida “Menteix malament, però com recordarà Nagane era una ciutat de pescador del Japó, pel que fos hi va haver una explosió en la quantitat de peixos de forma que cada cop era més fàcil pescar-los, passades unes generacions el nombre de peixos va tornar a les xifres inicials, i aleshores el poble va desaparèixer, els que no varen morir de gana varen decidir marxar pensant que estaven maleïts, quan el que senzillament havia passat era que ja no sabien pescar…” “Així em recomana que em compri una canya, esquers i aprengui a pescar?” va somriure, “Quan fa del darrer cop que es va alimentar?” aquella no era una pregunta escaient “Vinga, no es molesti, només intento fer quelcom diferent per celebrar les dos centes vegades” “Molt, massa potser” “Comença a valorar als humans?” he de reconèixer que m’ha sorprès aquella pregunta, m’ha observat dibuixant un somriure… “Vec que els valora en la seva justa mesura… sap? No tothom vam marxar de Nagane, de fet una família no va canviar els costums de pesca, i només pescaven el just per subsistir, fins i tot per passar ganar, quan tot va tornar a ser com l’inici van ser els únics capaços de suportar els canvis i de sobreviure…” va forçar una somriure “Hem acabat?” “Si” “Fins el proper any?” va somriure allargant-me un sobre del que coneixia el segell, el vaig obrir llegint el missatge, el tipus ha seguit “No, no hi haurà proper any, sento dir-li que m’ha arribat l’edat de jubilació…” en el paper un senzill “Mata’l”