entrada 1087 (any 8)

“Preguntar a la gent sempre és un perill, i més quan no sé sap que contestaran, o no els hi podem fer dir allò que desitgem”, la frase no és meva, és d’un dels pares de la democràcia, qui un altre dia em va dir “Sembla estrany com tants poden estar tant equivocats, i una llàstima que aquests tants elegeixin pels pocs que estan encertats...”, això si, aquesta darrera frase va néixer putativament i sense que ell mai se n’hagi fet càrrec de la paternitat. Ahir em va tocar sortir, un dels tipus entre copa i copa em deia “Les noies maques ho tenen fàcil, només cal que ho siguin, en canvi les lletges ho tenen molt puta, han de dir el que són i a més demostrar-ho, això fa a les maques més maques i a les lletges, bé de les lletges ningú se’n recorda, se’n diu llei natural... o directament selecció natural” em va treure un somriure mentre demanava una copa, va ser aleshores quan vaig caure que davant qualsevol noia que passava el tipus les batejaven amb un “F” o una “HF”, o una més escassa “SHF”, i forces amb un “PO”, deuria ser la meva cara que un dels presents va desentranyar aquell misteri a l’alçada del codi da vinci... la “F” vol dir fuckable, la “HF” highly fuckable, la “SHF” so highly fuckable, i la “PO” polvidar. Ho reconec em va treure un altre somriure veure a tota aquella petoleia de personatges granadets valoran i valoritzan a les femelles que anaven passant per davant d’ells, alienes a l’estudi al que estaven col·laborant desinteressadament, un dels presents em va comentar que fa anys reia quan li explicaven que un amb els anys perd interès pel sexe, el tipus després de fer un glop em va dir “No és que es perdi l’interès, és que estem segurs que no ens sorprendran i quan un comença a fer-se vell, no està per perdre el temps...”, un altre dels presents encara va aixecar més el llistó “Us deixo les mares, prefereixo perseguir a les filles fins que pugui perseguir a les nétes”, aquí hi va haver un somriure generalitzat i un “Amen” col·lectiu, vaig tornar a somriure, i és que a vegades la vida o l’existència és senzillament això, perdre una estona amb desconegut que pensen igual, més que no pas estar amb coneguts que no pensen res. Algú podria pensar que els allí presents estaven pensant en com salvar algun país que s’ha venut als seus ciutadans, en un intent de democratitzar les culpes i justificar que al final sigui el poble qui acabi per pagar els plats trencats. Un dels cambrers em va passar una nota amb un telèfon assenyalant una taula, un grupet de groupies del sexe o fans de sexe a nova york, en el seu cas, sexe on es pugui, i un dels presents que no tenia pietat “Au!, ja has triomfat, t’han vist cara de conductor de bubusus de l’inserso...” “Coi que no són tan velles...” “Nops, tens raó, fins i tot per algú la cultura babilònica no ens agafa massa lluny, tot depèn de com t’ho miris, segurament son força més joves que l’Eva”, i després d’uns quants ànims en ha passat una noia que ha fet exclamar un SHF col·lectiu amb un “Cum laudem”; un dels presents m’ha deixat anar “Ara mira’t a aquelles de la taula, i miracle!, encara que semblés impossible, encara semblen més lletges i velles ara..., puta teoria de la relativitat” m’ha dit picant l’ullet