entrada 1088 (any 8)

Els escoltava, ho he de reconèixer els vaig odiar amb l’Achtung i vaig deixar de seguir-los, ho vaig considerar una traïció al war, boy o al memorable concert de les roques vermelles… però amb el seu darrer dedicat a les cançons pels innocents m’han pogut i els hi he decidit donar un altre vot de confiança… així que entre cançó i cançó ella em va sorprendre “Fas mal… ho saps oi? O n’ets del tot inconscient?”, vaig aturar el recorregut de la copa, vaig voler contestar però ella va aixecar la mà “Qualsevol hater al teu costat no deixa de ser un animador de festes infantils”, la conec de fa temps, una tipa intel·ligent i compromesa amb el seu temps i els que hi viuen amb ella: estudis, bona família, recursos, intel·ligència, empatia i coneixedora dels temps que li han tocat viure, i amb tot il·lusa, amb ideals i creences que la porten a considerar que un món millor, olt millor és possible, que només cal un xic de tots per fer molts. Vaig acostar la copa als llavis olorant el flaire del bourbon i notant com el frescor inicial es convertia en cremor, i preguntant-me si això deu ser el més semblant a néixer, una invasió d’olors que ens atreuen una frescor del nou entorn per acabar cremant-nos un cop fora i sense possibilitat de retorn… “Com t’ho fas?” em va preguntar “Com pots viure així?”, suposo que amb el sarcasme habitual la resposta era un “Així com?”, però me la vaig estalviar per no insultar la seva intel·ligència, vaig somriure “Senzillament deixant passar dia rere dia, i sense preocupar-me d’allò que no està en les meves mans” “Ets un covard!” aquí part del personal ens ha mirant, amb un somriure m’he excusat davant l’audiència “Està prenyada i miren de parlar civilitzadament si en soc el pare i en cas que en sigui si donem el fetus a les empreses cosmètiques, o el deixem créixer fins que sigui un gremlin, i aleshores qui se’n farà càrrec, res que importi a una panda de subnopolles com vostès. Així, que segueixin amb la seva conversa de merda i no parin orelles en les dels altres, que està molt lleig i diu poc de vostès, i menys diu  encara a la persona amb qui estan”, ho sabia cap paraula de queixa, ningú que s’aixequés demanant explicacions, els humans us heu convertit en una merda, en una ombra del que éreu… l’he mirada “No ho entens, i suposo que no ho vols entendre, la felicitat és un invent humà, de fet si t’hi pares a pensar la felicitat és en molts casos que les coses vagin com un espera i creu que han d’anar, i això no està exempt de cert egoisme i supèrbia al creure que el que un creu és el millor per a tots, i molts casos perquè nosaltres ens sentim feliços hem de condemnar a forces a una infelicitat per tal de poder-nos comparar i veure que som feliços…”, ella em va mirar “Paraules, paraules, paraules… saps que mai et podré guanyar en discursets per quedar bé…”, “En certs llocs diuen que es diu més follant que parlant, i per això la gent folla poc i parla massa” “És una oferta?” “Tan necessitada estàs?” ella em va mirar amb odi “Fas mal, t’ho he dit oi?” mentre s’acostava la copa als llavis “Possiblement, però tu no em pots odiar”, va parar el moviment “I tu?” “Crec que per odiar-te o sentir quelcom primer m’hauries d’importar…”, m’ha mirat acabant-se la copa d’un glop “No recordava lo agradable que és parlar amb tu” ha dit mentre demanava una nova copa “Vol dir que en el seu estat és bo…” ha deixat anar el cambrer, ella ha somrigut “Si ha de sortir al pare que menys que el cuidi de petit”