Avui algú em deia que feia calor, moooolta
calor, que era un dels estius més calorosos que es recorden, suposo que aquesta
mateixa persona creurà haver viscut un dels hiverns més freds que es recordin,
no he pogut més que somriure donant-li la raó, no portava a res discutir amb
algú qui creu tenir la raó i no dóna lloc a possibles discussions, és quelcom
humà, molt humà, el creure que tot el significatiu ha passat al llarg de
l’existència d’un, com si tota la resta no importés… m’ha vingut al cap un any,
el 1737 un any en que per un costat hi va haver per un costat el “fuego grande”
que poc menys que s’emporta per endavant una de les capitals actuals,
posteriorment poc menys que es varen creure que el mar s’havia tornat boig i
intentava inundar una de les ciutats més poblades en l’actualitat i finalment,
els russos varen creure que havien abusat del vodka al veure com tremolava el
terra sota els seus peus amb el que es considera el segon terratrèmol més
potent de la història… i tot en un any, en tan sols un mesos, però clar la
memòria té les seves limitacions i els intents humans per sobresortir i
destacar són del tot inabastables… un cop al despatx he vist la baralla diària
de veure quina de les erices cabrejades pot lluir millor cos, fet que m’ha fet
treure un somriure, i més ara que tothom ja té un peu i mig i tot el cap a la
platja i a les vacances d’estiu, on el personal acostuma a venir més cremat del
que marxa i força més cansat, i forces vegades amb la confirmació a la idea
inicial que ja toca un divorci, i si és bo millor que millor, i clar, després
de les vacances necessiten una reentre a l’empresa suau i on no pot demanar
massa per tal que es vagin aclimatant i recuperant la marxa… això si, tothom
vol cobrar el sou íntegre a final de més (faltaria més). M’ha entrat la
secretària amb la documentació del dia i amb un “No vegis com està el pati…
cada any igual” he somrigut “I tu?, ja no hi entres?” “Jo ja tinc una edat”
“Deixem-ho en que ja no pots competir doncs… o que ja estàs fora de mercat…” ha
arrufat el nas deixant caure les carpetes sobre la taula “Sigui com sigui, em
queda res per marxar… així que…” “Res més lluny del meu interès el molestar-te…
sembla que no em coneguis… amb tot em preguntava, si aniràs de vacances amb els
nens, dos, no?, i amb la parella?, suposo que com cada any de càmping, els
hotels són massa cars i més quan es va acompanyada, així que de càmping i fent
veure que s’està de conya, aguantant el calor i un tipus que ronca, això si
aquest mateix tipus no té ganes de gresca, i si els nens no tenen ganes de
qualsevol altra cosa, i tenint de respondre perquè no es pot comprar això,
això, això i això… costa dir que no es pot, que una per molt que fa no arriba,
que en el món adult existix quelcom que es diu limitacions…” “Per molt que diguis
no m’amargaràs les vacances”, he somrigut veient com tancava els punys “Podria
intentar fer-ho si tinguessis vacances... no crec que el que faràs siguin
vacances, de fet veient el que t’espera les vacances les tens treballant aquí”
l tipa s’ha girat sortint del despatx sense estar-se de donar un cop de porta,
fet que encara m’ha fet somriure més, suposo que amb la natural exageració dels
humans, deurà estar dient que té el jefe més cabron o directament més fill de
puta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada