entrada 1095 (any 8)

La imatge tenia el seu punt divertit, vaig baixar del cotxe, el tipus que tenia al costat a la benzinera estava intentant posar la boca de la mànega a l’entrada del dipòsit, i aquesta es feia l’estreta perquè la mànega no entrava, vaig somriure “He de reconèixer que davant aquesta imatge només puc resoldre, o que vostè té poca cura de les noies amb qui es fot al llit, o/i que la té força gran…” “Eing?” va respondre el tipus, vaig seguir sense perdre el somriure “I que intenta posar gasoil a un cotxe que segurament funciona amb benzina, de fet per això fan les mànegues amb les boques més grans, per tal d’evitar que la gent s’equivoqui…” el tipus em va mirar mirant a la mànega i per la seva ment van passar dos idees, o pegar-me o fer el que va fer arronsar les espatlles i canviar de mànega. Anava a pagar quan em va cridar “Perdoni, la seva acompanyant es troba bé?” sempre he respectat als tipus senzills, veuen les coses com són, sense subterfugis, “Ara està millor… amb tot li agrairé si li dona un cop d’ull mentre pago” el tipus va fer un gest semblant a un si. No feia masses hores que havia arribat a la casa, vaig somriure, no em va costar arribar al pis superior, la finestra es va obrir sense oferir cap resistència, vaig baixar les escales tot escoltant la cantarella el que encara em va forçar un major somriure, vaig agafar aire obrint les portes “Diablo verbis… de veritat algú amb dos dits de seny pot creure que el Diable us ensenyaria la seva llengua?, crec que no, crec que són d’altres que diuen conèixer-la i de pas interpretar segons l’interès el que diu o li fan dir…”, el cercle es va obrir, lleig molt lleig, que amb la meva senzilla presència trenqués un cercle de poder com aquell, la dona de més edat va avançar “Com t’atreveixes…” “Si algú s’atreveix es vostè, d’estar nua amb un cos com el que té, ja vec que la supèrbia en els humans no té límits…”, “I a què devem la seva visita?” “Vinc a buscar…” no van veure res, però va ser suficient per passar al  costat de totes elles, “la vinc a buscar a ella…” vaig dir assenyalant a una de les noies del cercle, la tipa va esclatar amb una rialla “Et creus, que pots venir aquí, i marxar amb una de les nostres germanes, suposo que no tens idea de amb qui parles…” la dona es va dirigir al centre on vaig veure uns bracets que sobresortien de l’altar del centre, vaig escoltar de nou el llenguatge i com obria la caixa toràcica d’un nadó de no més d’un mes, i com li arrancava el cor per llençar-me’l als peus, ho he de reconèixer la tipa tenia mala llet, vaig notar com es trencaven els meus ossos sota una pressió terrible com queia de genolls escopint sang, per acabar al terra, la foscor em va venir la darrera imatge va ser veure-la com s girava “Que algú se’n carregui d’aquest..”, una rialla va ressonar en la sala, mentre m’aixecava i picava de mans “Bé, molt bé… amb tot no crec que ens haguem presentat adequadament, i els pares de la noia no enviarien a un senzill humà com pots imaginar…”, les noies del cercle van anar caient una rere l’altre esquitxant tota la sala amb la seva sang, vaig quedar davant la dona, “Saps?, m’agradaria poder-te enviar al cel, allí saben tractar a les tipes com tu, però segurament acabaràs a l’infern… dóna records als d’allà baix, per cert aquest és el teu cor?” la tipa em va mirar sorpresa veient davant seu com bategava el seu cor fora ja del seu cos. Em vaig dirigir  la noia qui encara estava paralitzada per tot el que havia passat i vist, un cop a l’estómac i al cotxe… Després de pagar la benzina i un cop donades les gràcies als tipus l’he portat a casa, ella només ha pogut dir “Ja està?, s’ha acabat?”, “No, vas prendre una decisió, vas signar un pacte o senzillament vas triar un bàndol, i aquest bàndol no accepta renúncies, un cop t’hi lliures és per sempre més”