entrada 1096 (any 8)

Avui sortint de la feina m’he trobat amb un client qui m’ha convidat a fer un cafè, abans però m’ha comentat que havia de passar per la farmàcia, i m’ha preguntat si era cap problema anar-hi, li he dit que mentre no hagués de comprar condons pa de probleme, perquè en aquesta merda de racodemon els susdits estan a l’ordre del dia, el tipus ha rigut tot dient de que ell és dels valents que van sempre a pèl “Com era allò? Que totes les flors del temple brillaran per a tu” “Crec que aquest poema era per una altra circumstància…” “No era per deixar-se anar, caure en picat i fer diana?, no és això el sexe” sort que hem arribat a l’entrada de la farmàcia un cop dins el tipus ha tret la recepta, al taulell una tipus estava discutint amb el farmacèutic del cars que eren els medicaments, el mateix farmacèutic que se li han encès els ulls al veure’ns, el meu conegut estava disposat a deixar-se una pasta en unes pastilles multivitamines d’aquestes xaxis, xaxis; un cop sobre el taulell el tipus que estava discutint ens ha mirat de fit a fit “Són molt bones” en ha dit “Jo les donava a la meva filla, però amb la merda de la feina i això…” el meu conegut ha somrigut “No són per a mi, són pel Golfus” davant la mirada del tipus, el meu conegut ha forçat un altre somriure “No és el nom de cap persona, és el meu gos que ja té una certa edat i me les varen recomanar”, i heus ací que els mars s’han obert i la tempestat de l’origen dels temps s’ha despertat quan l’altre ha saltat “Ja ho veus!, no puc donar-les a la meva filla i aquest les dóna al seu putu gos!”, el meu conegut ha sospirat resignat demanant una altra caixa “Que et penses, que donant-me una caixa netejaràs la teva merda de consciència!”, el meu conegut se l’ha mirat de fit a fit “No, no ho espero, he intentat ser tot l’educat que un pot ser, ara bé, els perjudicis està bé tenir-los sempre i quan es puguin mantenir, i vec que pesen més que no pas l’estat de la teva filla, o igual no està tan malament… amb tot suposo que deus tenir 3 fills” l’altre se l’ha mirat sorprès “Si, com ho saps” “Un senzill raonament que està fora del teu abast, jo no en tinc cap de fill, fill ni filla, saps els pobres tenen una tendència a tenir molts fills perquè així davant les malalties es garanteixen la supervivència d’alguns, i suposo que no en saps el motiu de voler aquesta supervivència, doncs no és cap altra que esperar que aquests mateixos fills els puguin mantenir quan siguin grans o davant qualsevol problema.. és quelcom inherent als de la teva condició, en canvi jo no tinc fills i possiblement no en tindré perquè crec que ja hi ha prou gent en aquest món, i que amb personatges com els teus fills, que segurament heretaran el teu perfil de comportament aquest món no serà ni per remei un món on valgui la pena estar-hi…” després de cobrar se l’ha mirat i ha acabat dient-li “Et deixo la caixa aquí i ara sortiré, un cop fora et cagues una estona amb mi i m’insultes fins que et quedis a gust, agafes la caixa i te’n vas cap a casa, perquè la teva filla segurament no en té cap culpa de tenir un pare com tu…” un cop fora no he pogut més que dir-li “Quasi que em fas plorar, vec que t’estàs entendrint” “Entendrint?, he aconseguit que no pugui mirar mai més a la seva filla a la cara…” m’ha dit picant l’ullet “I ara el cafè!”