entrada 873 (any 3)

El barri llatí de París és un lloc que va de menys a més i de més a menys, de fet es mou pendularment entre aquests dos punts, i el bo de tenir l’eternitat per endavant és que un ho pot veure en primera persona, de fet em vaig jurar de passar-hi alguna temporada cada cert temps, ja fa anys i mentre complia la promesa vaig conèixer a una parisenca, sempre m’ha fet gràcia la dita de que les parisenques poden sortir al carrer sense rentar-se però mai sortiran sense unes gotes de perfum… estava veient el barri des de la finestra del nostre pis, observava el moviment dels carrers i vaig notar com s’acostava, he viscut tants anys que conec pel moviment i la determinació d’unes passes el que en vindrà, em vaig girar i vaig somriure, ella va forçar el gest, portava uns dies estranys, com tantes altres, i va arrancar “Hi he estat pensant, al començament em va fer gràcia saber que tindries l’eternitat per estar amb mi, tot i que jo no la tingués, però cada cop vec més clar que això no es sa ni per tu ni per mi, em pregunto per les nit amb quantes has estat, que soc al final per tu, fins i tot em pregunto quantes vegades has dit el que em dius i si m’arribaràs a recordar passats els anys, sé que l’important és viure el moment, però a vegades crec que vull quelcom més… a vegades tinc la sensació que no soc més que una diversió, de fet que és per algú qui té l’eternitat per endavant el perdre alguns anys amb algú com jo…”, vaig aixecar el braç, em conec aquestes paraules, aquestes i d’altres que ajuntades de moltes maneres diferents composen el mateix missatge, els humans no acostumen a voler la veritat, qui porta segles per aquest món sap que no se us pot prendre seriosament i més quan la vostra vida no té més durada que la d’un llumí, brillant a l’inici, calenta mentre dura, però que ho deixa tot cremant i negre… suposo que he estat capaç de veure-ho i viure-ho tan que tinc clar que aquesta és la fi de tota relació, quelcom recargolat, cremat i inservible, li podia haver dit moltes coses, fins i tot mentir i dir el que ella volia escoltar tot i que no s’ho creuria, allò que la faria sentir-se especial, allò que de tan dir-ho un té aprés en entonació i mots, però vaig tornar a somriure “Sembla que tot té un final, i possiblement la meva existència sigui superior a la teva, però la nostra relació haurà nascut pels dos al mateix temps i morirà també al mateix temps, de fet en això estem empatats… i no, no recordo a totes amb les que he estat, perquè sempre he cregut que és una pèrdua de temps intentar recordar a aquelles que no et venen directament a la ment…”, vaig anar cap a l’habitació a fer la maleta, tot pensant que el proper cop que decidís passar una temporada al barri llatí hauria de triar millor…