entrada 864 (any 3)

Al llarg dels segles n’he vistes de tots els colors, però darrerament em ve una imatge al cap de forma recurrent, recordo en una de les moltes guerres entrar en un poblat, la gent d’allí tan se n’enfotia d’aquella guerra que havia esta conseqüència d’una guerra anterior que a l’hora també l’havia causada una guerra anterior, com em van dir “Es tracta que estiguin distrets mentre els espoliem…”, un cop en el poblat el cap se’ns va acostar oferint-nos tot allò que volguéssim, i el concepte “tot allò” era força ampli, el que anava amb mi va somriure cobrant-se el poc cervell del tipus que va empastifar una paret després d’un encertat tret “No cal que ens ofereixin res, senzillament prendrem tot allò que vulguem…”, “Crec que és el que estava dient…” “Mira, que hagués estat més clar…”, va ordenar sortir a tots els homes i mentre els darrers vinguts al nostre escamot els van fer agenollar a terra amb les mans al cap va deixar que la resta de la tropa visités a les dones, “Ja ho veus, no crec que els hi fem cap mal, total mes fills de puta aquí no es notaran…”, vaig passejar pel poble i em va sorprendre veure una església, m’hi vaig acostar sentint veus dins de l’edifici, darrera la porta hi havia un grup de persones que estaven resant i davant d’ells un mossèn qui els hi deia que no hi havia cap força superior a la força de la pau, vaig somriure, el vaig estar escoltant, tenia allí davant un putu Gandhi passat de uva’s i amb menys arrugues, això si amb el mateix posat de santon, aquell que intenten tenir els que volen salvar les ànimes dels altres per tal de salvar la seva… el divertit va ser escoltar com ell parlava dels designis de Deu mentre fora s’escoltaven els crits dels homes i les dones que aviat l’anirien a veure, el tipus em va mirar “No l’heu de provocar el poder de la pau i la no violència sempre és superior al poder…” encara avui no entenc el que va passar, la creu que tenia darrera va caure damunt seu xafant-lo, forces dels presents van començar a cridar algú em va estirar mentre deixava anar un paquet dins de l’edifici i tancava la porta, l’explosió va ser brutal i els crits dels ferits van quedar acallats pel so del foc que va cremar l’edifici “No fotis que et volies convertir?” em va dir el meu conegut vaig somriure veient com sortia un nen per una de les finestres de l’església el meu conegut que també el va veure va ordenar que l’agafessin, un cop davant nostre li va dir “Com ho veus minyó?, creus que val la pena ser un putu pacifista?, vols seguir tota la teva vida així?”, el nen va fer que no sense aixecar el cap, el meu conegut va somriure “Doncs igual és el teu dia de sort… vols venir amb nosaltres?” ell ens va mirar i va fer que si, “Tens un minut doncs per acomiadar-te dels teus i marxem..” el meu conegut va veure cap al grup d’homes que anava i el va seguir “Són els teus? No em diguis, pare i germans” el noi va fer que si “Saps, a vegades costa acomiadar-se de la gent sabent que ells s’hi quedaran i a més tristos, i tu sembles un noi espavilat…” el meu conegut li va allargar una pistola, “Pots escollir, quedar-te o venir amb nosaltres, però t’hauràs d’acomiadar d’ells…” suposo que fins aleshores no havia entès l’abast del concepte “acomiadar-se”… i fins aquí escric per tal que els bons d’esperit puguin acabar la història al seu gust, que segurament no serà el que va passar realment….