entrada 850 (any 3)

No sé si suporto millor/pitjor a les nenes consentides o a les seves mares amargades, suposo que per igual, quan un té l’edat mesurada en segles les tonteries d’unes i altres no deixen de tenir el mateix to pueril, avui mentre esperava a un tipus estava passejant per una llibreria, on sota molt de secret (i un cartell de collons de gran que ho deia) tenien llibres “prohibits” i clar, la meva natural curiositat vampírica m’hi ha portat, sota prestatges degudament tunejats per donar un aire de llibreria perduda de Baviera o del barri bohemi de París o encara més del covent de London hi havia tota una sèrie de llibres ordenats per temàtiques, d’entre ells una edició del famós necronomicon que no ha pogut més que treure’m un somriure, perquè aquell si que era un llibre prohibit, prohibit i impossible… d’entre els llibres de màgia forces compendis que prometien allò que no podien oferir els estava fullejant i avaluant la probabilitat de que entre tants àngels caiguts i no caiguts n’hi haguessin amb els noms que els hi doneu, perquè per complicat que sembli n’hi ha més dels que es nombren, però cap amb el nom que els hi doneu, i aleshores l’he vista, ella portava una estona mirant-me suposo que deuria estar en el seu prestatge preferit, l’he mirada i ella ha baixat la vista, el vestit de gothic Lolita no feia justícia al seu físic ni el maquillatge, fa temps que em van dir que tothom amaga allò que li sobra, així que aquells que fan de la mort i la brevetat moneda de canvi són els que tenen més vida en ells, m’he apartat deixant-li pas i ella amb un somriure s’ha aturat davant un prestatge mirant llibres de màgia, suposo que pels fanàtics de la màgia n’hi ha força més en una caixa de jocs Porras que no pas en tots els llibres allí reunits, m’hi he acostat i he notat com aguantava la respiració, no he pogut més que somriure “Anem camí de batre algun record d’apnea?, mira que el llibre dels records està unes estanteries més enllà..” ella ha somrigut, no he pogut més que treure-li el llibre que tenia entre les mans, un tractat de dimonis i àngels, he mirat la tapa que imitava els volums del XVIII “T’agraden aquests temes?”, ella ha somrigut fent que si amb el cap, suposo que l’hagués pogut convidar a un cafè, però he somrigut allargant-li el llibre, ella l’ha agafat i per un instant hi ha hagut contacte entre nosaltres, sense saber com, ella s’ha trobat en un món fosc, tan fosc que no s’hi veu res, la negritud més absoluta, on l’infinit agafa la seva veritable dimensió perquè escassos metres el semblen i on un fred parteix els ossos traspassant carn i qualsevol altre forma de protecció, s’ha apartat picant d’esquena contra l’estanteria, i deixant anar un buf gelat d’aire, m’ha mirat i ha retrocedit sense entendre que allò era el que ella sempre havia desitjat, i aleshores ha vist que senzillament volia viure… no he pogut més que somriure allunyant-me del lloc…