entrada 854 (any 3)

Fa temps vaig conèixer a un mestre de bushido, a qui li van demanar que ensenyés al jove fill d’un senyor feudal, encara recordo la primera vegada que es van veure el mestre li va donar un boken al noi i li va dir que l’ataqués, aquest es va llençar contra el mestre aixecant el bastó i es va trobar el boken del mestre punxant el seu estómac, aquesta va somriure “Almenys és natural...”, passats els anys i com no podia ser de cap altra manera hi va haver una guerra, el nen ja era un jove i va tocar que defensés les seves terres, el combat va ser llarg i el mestre no el va deixar en cap moment, un cop acabat el combat vaig veure al vell mestre assegut en un turó m’hi vaig acostar i ell em va dir lacònicament “Em pregunto el motiu pel qual els deus decideixen que morin joves i mantenen en vida a vells com jo...” va ser aleshores quan va arribar el jove senyor feudal qui va dir al seu mestre “Us agraeixo allò que m’heu ensenyat i que em permet seguir viu, ara bé, us maleeixo per haver-me ensenyat tant bé a matar als iguals com jo...” vaig somriure, suposo que només en un lloc i en un temps com aquells es poden donar situacions com aquestes, avui llegia la història d’un tipus qui va fer la fita de pujar una muntanya que aviat no es mesurarà pels que hi han pujat sinó pels que no ho han fet, doncs res al tipus li ha faltat temps per dir que les coses han canviant i que pujar a la muntanya aquesta només cal una bona cartera i que tota la resta té ja molt poca importància (això si, el tipus ha remarcat clarament el tema “Després de la meva ascensió, que va ser l’hòstia...”), fa gràcia aquest intent de no tan sols sobrevalorar els actes propis sinó el menysvalorar el dels que puguin venir, humà força humà... doncs res, ahir si ho recordeu us vaig deixar a punt de començar a ballar amb la srta pírcing... doncs res ja em teniu mirant-la mentre ella movia les mans sense tenir massa clar on posar-les, vaig somriure agafant-la, no la tenia massa vista així que li vaig preguntar a quin departament pertanyia i em va dir que al de informàtica, de fet amb aquelles pintes o informàtica o directament l’altre feina que tots teniu al cap, i el divertit va ser quan em va dir el seu nom “Alex” l’abreviació d’Alexzandra que no pas d’Alexandre com jo tenia al cap, el que encara em va fer somriure més, així doncs aquella era la persona que jo sempre demanava davant qualsevol problema informàtic, ella va somriure al veure la meva cara “Et pensaves que era un noi?” no vaig poder negar-ho “Bé, no esperava a algú...” “Algú com jo?”, mentalment vaig prendre nota de que no es pot valorar a la gent només pel seu aspecte, i tot i que ho intento els actes dels humans fan que ho perdi força de vista i que ho obvií, ella va somriure “Saps que indirectament el fet que em tinguis a la teva disposició fa que tingui un plus?, de fet tinc clar que no m’acomiadaran pel senzill fet que ningú vol treballar amb tu i amb el teu departament?”, hauria pogut fer l’acudir de “Tan dolents som?” però ja en sé la resposta “Dolents?, més aviat fills de puta...”, vaig somriure preguntant si li venia de gust prendre una copa...