entrada 861 (any 3)

L’altre dia estava sopant amb uns tipus que voldrien tenir més problemes dels que tenen, perquè amb el que tenen problemes més aviat pocs, un dels que estaven al sopar al ensenyar-me un cony de foto va deixar entreveure no menys de tres bitllets bin ladem (500 eurets pels escassos d’ironia) que tenia en la seva cartera, vaig somriure i el tipus va fer un posat seriós “Mira, a vegades un es troba en problemes i quan ni el mòbil ni la tarja funciona això soluciona molts problemes…”, de fet sé que aquesta idea li ve de família, família pràctica i pragmàtica i que té clar que els humans funcionen sota la premissa de “Mentre paguis fes el que creguis…”, el divertit del tema va ser que vam estar parlant de la crisis econòmica i ells tot indignats de que els “pobres” tinguessin quelcom que ells no, així que de sobte un va inventar que no era una crisi econòmica, sinó una crisis de valors (així que ells ja hi podien entrar) i tots contents, però aleshores i després de que un dels presents s’ho pensés van decidir que era un crisis de valors però “no provocada per ells”… i aquí no vaig poder aguantar el riure, vaig aixecar la copar i vaig brindar per ells amb un parell de collons, això si que es fer de la realitat el que un en vulgui que sigui… un dels presents em va exposar un dels problemes que tenia a la seva empresa, es veu que el tipus va voler igualar els sous entre homes i dones i va de decidir crear una graella on el factor “sexe” o “gènere” no hi tingués cabuda, doncs res, que ara encara la té més liada, perquè fent-me cas un dels factors que pondera més és el de “resultats” i es troba que els homes fan el doble de feina que les dones, aquestes es queixen de que si treballessin tan com els homes no podrien conciliar la seva merdavida amb la fasticfamília que tenen, sense saber que quan menys toquen els ous més contents els fills i el marits que per aguantar histèriques neurostèmiques… doncs res, al que anava, que les tipes es queixen, els mascles van decidir aleshores que cap problema que ells treballarien igual que elles però aleshores la feina no sortiria com fins ara i òbviament els bonus i primes no serien els mateixos i elles cabrejades pel fet de cobrar menys, així que el meu conegut va fer valdre la sabuda frase de “La felicitat no és d’aquest món” i va decidir que el benefici estava per damunt dels desitjos o les necessitats… com li van dir “Quan en una situació no hi ha negociació possible, l’únic que ens queda es aconseguir el que considerem millor sense necessitat de masses escrúpols, ja que l’altra banda tampoc els tindrà”, tot i que si hem de ser sincers a ell tan li foten totes aquestes tontades mentre cada més vegi com els ingressos que té són superiors a les despeses que fa, com li deia el seu avi “No et preocupis del que surt de la caixa mentre n’entri més, tampoc és qüestió de fer rebentar la caixa…”, ara la millor era la de “Pots pensar en els altres sempre i quan això no et porti a deixar de pensar en tu…”