entrada 872 (any 3)

Semblaria ser que la paritat a l’exèrcit ha aconseguit que ara matin un soldat masculí per cada un de femení que cau, és més, arriba a un extrem on si una femella perd una cama un mascle també la perd, i sort que ara tenen vehicles blindats i amb inhibidors de bombes, que si no… fa temps vaig conèixer a un tipus que es dedicava a aquests negocis venent-se a qui millor pagava, i sempre em deia “El dia que tan se m’enfoti que matin a un company d’armes ho deixaré, ja que de moment poc m’importa a qui mato, suposo que deu ser el darrer topall per concloure que no he acabat sent un monstre com tu… una mentida que em vull creure, que encara em fa creure que em queda quelcom d’humà, que tot i el que he fet tinc un punt de salvació, perquè tots ens la mereixem, i sabem que si no ho hagués fet jo, qualsevol altre ho hagués fet…”, mai li vaig discutir aquest intent de negar la realitat, de fet si hi ha quelcom que tots els soldats tenen clar i diuen, és que després d’una guerra ningú queda igual, tot agafa un cert to relatiu, el temps perd la urgència i un valora les hores, els minuts i fins i tot els segons, de fet a vegades encara intercanvio correus amb antics coneguts que em diuen que no poden evitar el pensar algun cop en tornar a la “vida activa”, em fa gràcia, sé que la majoria ho diuen des de la necessitat de sentir-se útils, avui en dia tancats en llocs de “responsabilitat”, un em deia que passats un mesos i un cop els que estaven amb ell van agafar certa confiança li van preguntar si mai havia disparat a algú… ell va quedar sorprès, poc després va descobrir que la seva brillant unitat de planificació estratègica d’objectius, estava composada per individus que mai havien intervingut en cap acció directament, aleshores va entendre la facilitat que tenien per considerar el “factor humà” com una variable més de l’equació, i no precisament la variable més preuada… fa poc en un sopar va sortir el tema de les càrregues de la cavalleria polaca contra els tancs alemanys, em fa gràcia perquè aquí hi ha els que ho consideren com una mostra d’heroisme i d’altres que et diuen que mai va existir, així que el millor és preguntar-ho a algú que hi fos i en tingui ganes de parlar… el tipus amb qui parlava em deia “Importa poc si van existir o no, però el que està clar és que van ser la darrera acció bèl·lica romàntica, després d’allò ja no hi va quedar res d’honor i valentia, la democratització en la capacitat de matar ha fet que tothom ho pugui fer i que ja no esdevingui un art en si mateix… i l’excés de soldats poc hi ajuda…”, vaig somriure, en aquell sopar no sé quants conflictes hi havia documentats però forces dels “oficials” i dels “no oficials”, aquells que quan un pregunta senzillament li diuen “Això mai ha passat…”, un cop hem van dir “Del que podem dir que ha passat en podem estar orgullosos, en canvi del que no podem parlar en podem estar segurs, i a vegades val més la seguretat que no pas l’orgull…”