entrada 862 (any 3)

Fa temps algú va dir “Els deus només afavoreixen als valents” un altre va dir “Només qui s’atreveix guanya”, i un conegut em va dir “A vegades pensar ens fa arribar segons i ningú recorda el segon…”, aquests jugaven força dur, de fet perdre volia dir moltes vegades perdre-hi la vida, porto uns dies rebent a forces “emprenedors” convertits en “patidors” i els hi dic que no hi ha negoci segur, que quan s’hi van embarcar havien de tenir clar que ho podien perdre tot, que no es pot esperar que salpin centenars de vaixells i que en èpoques de turmentes no se n’enfonsi cap, i si, ja sé que posats a triar millor que sigui el del veí que no pas el nostre, però el destí ja ho té això, avui en tenia uns quants que portaven el seu enèsim pla d’empresa que no era més que l’anterior amb algunes modificacions, els he mirat i no he pogut més que dir-lis “Encara no sou conscients que alguns de vosaltres morireu en l’intent?, us voleu continuar enganyant tot pensant que podreu sortir-ne amb el que estàveu fent fins ara?...” he agafat els plans que portaven i només per un xic de decència professional per qui els havia fet (i cobrat, que de fàcil és guanyar-se la vida dient el que els altres volen escoltar)… els he deixat de nou damunt la taula reprimint el desig de llençar-los a la paperera tot i que ni per reciclar servien… “Mireu, crec que hauríeu de pensar en fer allò que no voleu fer, quan res serveix i res funciona el millor és senzillament no fer res, o fer tot el contrari, i esperar que el desconeixement en fer el que no hem fet mai quedi suplert per l’oportunitat del nou negoci, podeu triar en ser un experts en negocis que no funcionen, o bé uns inexperts en negocis que poden funcionar, el que no vol dir que funcionin…”, els he mirat tot esperant l’eterna pregunta “I que podem fer?”, qui la fa demostra que senzillament ja està mort, perquè si un no sap que pot fer i ho ha de preguntar per força ha d’estar molt fotut… fa temps algú em va dir “Quan un ho perd tot, quan un perd fins i tot la por a perdre-ho tot, és quan un ho veu clar… no podem córrer carregats amb tot allò que ens pot fer córrer amb seguretat senzillament perquè morirem aixafats pel seu propi pes, un ha de córrer sense res a l’esquena, possiblement hi hagi algun que altre risc, però córrer ho porta, si no els vols temptar el millor és que et quedis a casa sense fer res…”, els he mirat, els conec de fa anys, són les víctimes del moment on tothom podia muntar una empresa i guanyar algun bitllet, on tothom tenia un Mercedes, on tothom menjava més fora que no pas dins, on tothom contractava senzillament per una regla de rendiments marginals, són nens consentits i irresponsables, veritables joguets trencats que ara ningú vol arreglar i que tothom espera que els retirin de circulació, en el fons no són més que els que pateixen i alhora bona part dels culpables del que està passant… els he mirat a tots molt possiblement més de la meitat ja estan mercantilment morts sense saber-ho, de la resta la meitat no tancarà l’exercici i els que quedin passaran al següent exercici més per fruit de l’atzar que no pas pel seu saber fer… és divertit que tothom vulgui somiar i alhora ningú vulgui tenir un malson…