entrada 860-2 (any 3)

Avui a la contraportada del diari hi havia una fotografia en blanc i negre de la darrera sentència de mort dictada en aquetes contrades, i no he pogut més que somriure al veure-la, perquè de fet jo hi vaig ser, en aquells anys ja tenia la costum de fugir de les fotos però en una de les balconades he pogut veure a qui em va contractar i just darrera d’ell en l’ombra hi era jo… recordo las paraules del tipus qui em va convidar a sortir al balcó a escoltar la sentència i com ell em deia “No sé si condemnarem les nostre ànimes per això, però la justícia són les normes que ens fan la vida segura i no podem tenir a un assassí entre nosaltres, tot i que al eliminar-lo ens hi convertim nosaltres en assassins…”, vaig somriure al veure l’especificitat de qui tenia davant diferent dels tipus que hi havia a la plaça, gent de la terra a qui no calia explicar-lis masses coses, com ells deien “Tal faràs, tal trobaràs…”, la justícia pot no ser justa però ha de donar tranquil·litat i acontentar al poble… el tipus em va explicar que el pobre desgraciat havia matat al seu germà per una herència, i em va assenyalar una tipa que no parava de plorar “Ella n’ha estat qui ho ha provocat, primer va enverinar a un germà i després a l’altre… i no va parar fins que es van matar, de fet a ella poc li importava el que quedés en vida, perquè li va faltar temps per denunciar-lo, i ara senzillament s’ho quedarà tot ella, saps els homes paguen pel que fan i no pas pel que diuen, en canvi les donen poden més pel que diuen que no pas pel que fan… espero que en un futur el meus descendents ho entenguin això…”, veient com van els temps no tinc massa clar si ho van arribar a entendre, doncs res el tipus m’havia contractat per acabar amb ella, em va estranyar que algú pagués tant i tant bé per quelcom com allò, ell va somriure “Mira em pots titllar de romàntic o directament d’estúpid o curt de gambals, però crec que a vegades la justícia requereix de certs esforços “materials” i ajuda “extra”, no sé si m’explico…”, aquella mateixa nit vaig arribar davant la casa on hi era ella, no em va costar entrar-hi, la vaig trobar prop del foc ella es va girar al escoltar-me i sense dir-me res em va llençar el contingut d’un pot, em vaig apartar mentre ella em deia “És sang de nadó no batejat!”, aquí vaig diferir perquè jo vaig olorar sang de vaca i no precisament recent, la tipa va començar a recitar alguna cosa en una espècia d’agrollatí, en un moment va quedar muda tot pensant i després d’un sospir d’alleugeriment va seguir al recordar la frase, vaig somriure acostant-me a ella, prometo que si hagués sabut el que em volia dir l’hagués ajudat però em va ser impossible entendre el que m’estava dient, ella va quedar glaçada veient que tot allò no funcionada, em va estranyar el seu somriure mentre es desfeia el vestit “Mira, igual et puc oferir quelcom que t’agradarà…” aquí si que em va fer riure “No crec que sigui necessari…” li vaig dir veient el panorama, no m’havien pagat per tant… la mort va ser lenta i dolorosa qui paga mana i les ordres eren “Que no li sigui fàcil el traspàs, que recordi i lamenti tot el que ha fet…”, quan vaig haver acabat vaig veure que li faltaven poques peces dentals veient les que hi havia damunt la taula, ella em va mirar deixant anar un “Perquè no em mates…” em va treure un altre somriure “Perquè encara no ens hem divertit prou…” sempre m’ha sorprès lo febles que sous els humans però lo resistents a la mort si us tracten correctament, ella va lamentar el que havia fet en aquesta i en moltes d’altres vides, per mi senzillament va ser un altre negoci…