entrada 858 (any 3)

Fa res van treure un estudi on es deia que 3 de cada 10 famílies d’aquí ho passen malament o directament puta per arribar a final de mes, un dels que estava amb mi va dir “Mira, si ho gires veuràs que n’hi ha 7 de cada 10 que no ho passen tan malament… i et puc assegurar que forces canviarien no ser dels set per tampoc ser dels tres… de fet m’agradaria saber en quin moment un va renunciar als seus somnis…”, vaig somriure, el tipus té un concepte força interessant el que ell anomena IR o directament IF (índex de realització o directament índex de felicitat) que no és més que plantar-se davant del mirall (i sent sincer, sembla estrany que ho hagi d’escriure però ja us conec) i respondre a la pregunta (senzilla on les hagi) “Quant de feliç soc? Quant tinc del que volia tenir, i com de realitzat em sento?”, el tipus comenta que normalment la nota pel sostre hauria de voltar el 7,5-8,5 (val, en una escala numèrica del 0 al 10), i per sota de 4 un pot començar a preguntar-se que ha fallat o falla en la seva vida… el tipus em deia que això s’acaba i que una demostració de l’axioma és el fet que el van trucar del cole de la seva filla per dir-li que aquest any seria ella qui triaria les activitats extra escolars que volia fer, que d’aquesta manera aprenien a triar per elles mateixes, el tipus es va quedar callat pensant si li estaven fotent el pel, la seva filla té 8 anys i ja la volien tornar en una adulta!!, el tipus va somriure tot dient que de moment ell faria de pare i la seva filla de filla i que ja parlarien, el tipus em comentava veient als manifestants que estan tant de moda darrerament “Mira, el divertit és que donen solucions a anys vista, quan el que haurien de fer és donar solucions per demà (avui no que estan d’assemblea), la gent vol que li solucionin el present i després ja parlaran del futur… a més, si els escoltes els tipus només cerquen la solució als seus problemes, quan segurament la pregunta a fer-se seria “Quina part en el problema soc jo?” i no pas “Quina part de la solució em va millor a mi?” i després veure si un té solució…”, vaig somriure al escoltar-lo, suposo que pocs li faran cas, perquè en un món on hi ha tants tipus amb solucions un no pot més que estranyar-se que hi hagi tants problemes… de fet cada cop que ha tret lo del IR en algun sopar (es necessita un xic de sinceritat etílica per confessar el fracàs que és un) la conversa ha anat cap a punts d’un psicodrama, no entenc com tanta gent pot haver fallat, no sé en quin moment vau decidir prendre el beuratge de ser uns adults avorrits i fracassats, i els que diuen que són xaxipirulins de felicitat i que tenen tot allò que volen no són més que una colla de desgraciats que encara no s’han vist al mirall, i que mai han desitjat res pel que valgui la pena viure, i el divertit és quan et diuen “Mira, nosaltres tenim una vida normal”, normal?, normal? Vosaltres teniu una vida grisa panda de subnopolles i està bé que us vulgueu enganyar però no ens prengueu als altres per imbècils o directament cretins…