entrada 853 (any 3)

Avui tenia tarda d’alt risc, un xic més fins i tot que acompanyar a l’Ulisses a fer parrillada d’ull de ciclop… avui podia triar entre unes jornades de portes obertes on em van demanar de col·laborar en una classe, on es tractava de donar bastons a una pandilla de gremlins i veure’ls córrer per un pavelló al crit de “Oooooooooohhhhh” tot esperant que es matessin a garrotades entre ells abans no ho decidissin fer amb qui els intentava donar la classe… això o la darrera imbecil·litat del cumbapolles de l’empresa, qui va decidir que podíem (fora d’horaris laborals) fer una trobada entre els treballadors per mirar de llimar les “Rencillas que la vida cotidiana nos van provocando, y se quedan allí como la piel muerta que solo molesta y no nos permite evolucionar ni mejorar como personas…” no sé d’on deu haver tret la merdafrase però jo vaig estar a punt de recomanar que el lapidessin, això si, amb pedres pomes per tal que li quedés el cutis com el cul d’un nadó, perquè del forat de la boca només en treu que merdes… i després d’algunes trucades al final m’hi he deixat caure per aquesta darrera activitat suïcida, i només obrir la porta m’ha vingut aquesta cançó, suposo que és el mínim quan el DJ no sap els gustos del personal i pot punxar a gust, és a dir sense mirar-s’hi massa, total a algú agradarà el que fiqui, i ja em teniu allí amb tot el fotut personal de l’empresa, he saludat a alguns coneguts que en tenien tantes ganes com jo de ser-hi i hem gaudit ni que fos del servei de càtering, he passat a saludar el DJ, qui s’ha quedat sorprès de veure’m allí, suposo que hem parlat de moltes coses més importants més que no pas d’on treballem (quan fem veure que ho fem), entre els grupets un d’aquells que es dediquen a anar els dimarts i dijous a ioga i els dimecres a narrativa experimentals i tots els divendres van a recitals on tothom pot dir el primer que li surti del sarró o sarronet (el dilluns és el dia per fer les “seves coses” com si tota la resta els hi vingués imposat)… així que he escoltat algunes frases memoritzades, copiades o senzillament patejades per la curtesa intel·lectual d’alguns dels presents, estava a punt d’obrir la boca quan ha sonat això… el personal s’ha quedat parat, he mirat els que instintivament movien el peu al ritme i no m’he sorprès que fossin precisament aquests els únics amb qui em venia de gust parlar una estona, quasi que m’han vingut ganes de cridar “Com podeu ser tan hipòcrites?” però he forçat un somriure i he decidit ser un xic humà, vaja tant humà com ells, total no seré jo qui em qüestioni aquestes convencions socials després de tants segles… estava parlant amb un grupet de tipus que em preguntaven si anar a actes com aquest es podia considerar motiu per demanar una baixa per depressió, quan estava a punt de donar el meu parer el DJ ha punxat això… el que encara m’ha sorprès més, un dels que tenia davant ha obert molt els ulls, he tingut la sensació que s’acostava un Rex per la cara del tipus, he notat una pressió a l’esquena m’he girat per veure una tipa que pírcing al nas i al llavi m’ha dit “Balles?” el silenci ha estat absolut, la tipa s’ha mogut nerviosament no he pogut amagar el somriure “Clar, si perdones que et trepitgi… no esperava que quedessin balls lliures en el teu carnet de balls…” la tipa m’ha mirat tota sorpresa “Eis, que només vull ballar…”, de fons un dels tipus ha dit “Què bonic que és l’amor quan arriba, es deixa veure, t’atrapa i vola, se’n va amb el sol i brilla amb la lluna plena”, el que em faltava tot un fotut poeta allí al mig…