entrada 312 (any 2)

Ahir llegint alguns dels blocs vaig recordar unes paraules que em van dir ja fa alguns anys: “No estic d’acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho”, de fet el bo del François Marie sempre va ser un xic exagerat però no recordo que les hagués dites mai, amb tot no vaig poder més que recordar-lo mentre llegia les opinions escrites, i suposo que un no pot esperar que li tolerin el que escriu si alhora és incapaç de tolerar que altres escriguin el que els hi vingui en gana, i sempre queda el dret de rèplica, al que correspon la contrarèplica i així fins l’infinit i més enllà, així que no em va tocar més que somriure, ficar bona cara i reconèixer que hi ha tipus tocats amb una gràcia especial alhora d’escriure, possiblement per altres seran faltes de respecte, però suposo que per altres que aquests altres respirin també ho serà, amb tot, i pensant una mica, crec que el culpable final del que es deia en aquell bloc (es parlava de la gent que té gossos en pisos ínfims, i que només els treu a cagar sense passejar-los, i que (a més) no reculleix les seves deixalles, i per acabar que no els porta ni lligats ni amb morrió), doncs bé, crec que com en moltes coses els culpables finals no deixen de ser les persones, de fet sé per experiència que ningú es pregunta si pot tenir quelcom, la gent es llença de cap a tenir-ho perquè ho vol, tot i que moltes vegades el tenir quelcom comporta més obligacions que no pas plaers a la llarga, conec forces erices cabrejades que es queixen de la impossibilitat de conjuntar la vida familiar i laboral, bé, suposo que no es van plantejar si podien que no si volien tenir un monstru... o dos que ja és ser masoquista segons com, i clar, el problema és que els monstrus no són com els gossos que si un se’n cansa els pot deixar en una canera, als monstrus se’ls hi té de donar tot i a més no queixar-se, com deia aquell... ja són collons!, i és clar, com que som democràtics ens fan partícips de la joia que és que un monstru de 6 anys i un metro i escaig et vagi tocant els collons tot el dia, i tu aguanta i no diguis res... i si la lien, sempre diuen allò de: “Deixa’ls que no saben que fan, si són uns angelets no els veus...”, angelets? Una pandilla de fills de puta és el que són, i per cert que ningú oblidi que el Sr. Lucífer també era un angelet i crec que dels més respectats i estimats, així que ja ho sabeu, del cel a l’infern només hi ha un pas, o un espermatozou amb ganes de tocar els collons (bé, millor dit, amb ganes de tocar l’òvul), però bé, tornant al bo del François Marie que el tenia oblidat ja, el recordo quan davant un bon conyac em deia: “Saps, voldria negar l’existència de Deu, sé que seria el millor, el no creure que hi ha algú que ens pot solucionar tots els problemes o que hi ha algun lloc on anirem quan faltem, segurament sense aquesta idea ens esforçaríem més en el present i en l’aquí, però cada cop que vec els rellotges que faig entenc que com el rellotge suposa el rellotger, l’univers implica l’existència d’un etern geòmetra”...