entrada 304 (any 2)

Fa forces anys vaig assistir a un dels actes que més identifiquen una de les qualitats bàsiques de la humanitat, la barbàrie en un grau de paroxisme màxim, on els allí presents semblaven haver entrat en contacte amb alguna entitat superior, tot va passar en una aldea d’Alemanya, bé en aquells temps Alemanya com a tal quedava força lluny, ni tan sols teníem en Bismarck, ens una de les moltes ràtzies religioses aquest cop havia tocat a un important mercader, aquest havia contractat els meus serveis, i ara observàvem des d’una casa propera com assaltaven la seva, primer van arribar els representants de Deu, qui van prohibir que ningú entrés sota l’amenaça del maligne que allí hi havia, van entrar i s’hi van estar una bona estona purificant la casa, purificant-la de tresors i obres d’art, no ens va costar veure com per la porta del darrera anaven carregant carruatges amb tot el que s’havia considerat d’interès, i d’aquell poble a Roma sense parades, un cop van sortir va ser l’hora dels agents de la llei qui sota l’excusa que creien que l’heretge encara hi era també van entrar, aquests es van endur el poc que quedava i van sortir no sense deixar anar mirades d’odi als guardians de la fe, suposo que tots sabien el que hi havia, i finalment i quan ja no hi havia ni rastre del maligne ni de l’heretge el poble hi va poder entrar, el saqueig va ser brutal, i per acabar de celebrar-ho que millor que una bona foguera i deixar-se anar als vicis de la carn, vaig anar observant com treien tots els llibres que ell havia col•leccionat al llarg de la seva vida, allí hi havia força més cultura de la que eren capaços d’entendre i assimilar la pandilla de monos de fang que anaven carretejant els llibres, finalment i davant l’alegria dels presents algú va començar la foguera, ell no es va perdre detall de tot el que anava passant i finalment va dir “A vegades crec que Deu s’identifica massa amb nosaltres, veus, des d’aquí a dalt veiem els actes que fan els que són com nosaltres i no els entenem, i en canvi som nosaltres les aberracions, la humanitat no vol una llum que ho il•lumini tot ni tan sols n’està preparada, la humanitat vol una llum que il•lumini només allò que poden i volen entendre...”, em vaig acostar al vidre i el vaig veure somriure, una noia que anava portant llibres a la foguera va ensopegar deixant caure tota la càrrega per terra, vam veure la cara que posava i com començava a recollir els llibres, de sobte la noia va parar i la cara se li va il•luminar, va agafar un dels llibres, va aixecar la mirada i després de confirmar que ningú la mirava el va guardar sota la faldilla, “Ahhh, veus” em va dir el meu protegit “Els camins del senyor són inescrutables vampir, la meva biblioteca que ni servei em feia a mi, que ja no tenia ni temps ni vista per llegir, ara s’expandirà com a mínim a aquella noia i la seva família, i el que pots tenir per segur és que la barbàrie durarà aquesta nit, però el contingut del llibre perdurarà per sempre...”, vaig somriure, no creia que Deu tingués cap pla especial aquella nit, possiblement la jove havia agafat el llibre enlluernada per alguna il•lustració, com una mona que veu un objecte i sense entendre ben bé perquè serveix se l’emporta, tot per una simple curiositat, “Saps vampir, qualsevol savi sempre comença per ser curiós i fer-se preguntes que ningú més es fa...” em va dir mentre s’allunyava de la finestra, “Vaig a dormir que demà tenim un llarg camí per endavant, per cert, i com he promès allí tens tota la sang que desitgis” va dir assenyalant a la multitud que hi havia al voltant de la foguera...